Quantcast
Channel: Des de Lleida...
Viewing all 387 articles
Browse latest View live
↧

Parlaments de batalla Moros i Cristians Lleida 2016

May 19, 2016, 7:30 am
$
0
0

INTRO

VEU EN OFF: Cap a l’any 800 la ciutat de Lleida no ere gran cosa que diguéssim: una torre redona, una miqueteta de castell, un sarpat de cases de fang i uns visigots amb noms raríssims vivint-hi: Xindasvint, Recesvint, Dagobert, Sigibert, Sisebut, Suintila... no podíem nar bé de cap manera així. L’únic que tenien de bo és un tresor que diuen van dixar a Lleida i que afededeu ningú no sap pas on deu ser. Qui el trobi tindrà l’IBI gratis durant uns quants anys.

Després d’aquesta època d’avorriment, els àrabs que van arribar per l’estret de Gibraltar se van plantar a Lleida de seguida, és que en aquell temps encara no existie la rotonda de l’Agustí Mestre. Poca broma, quins paios los àrabs!, van ser los artífexs de la sèquia de Pinyana. I aquí estem, a la suda de Medina Larida del segle XII,  amb les  vistes a les hortes de Vallcalent, lo camí de Granyena i Fontanet lo Curt.

ESCENA 1–Diàleg guàrdies moros-

 (Els dos guàrdies arriben després de fer una ronda)

GUÀRDIA MORO 1: Ja hem anllistit la ronda i, apart de natres, no hi ha més moros a la costa.

GUÀRDIA MORO 2: Ansacte. Ara mos quedem aquí tranquil·lets a guanyà-mos lo jornal sense fotre re, que ja hem fet prous tomets. M’hai portat l’arradiet per sintir lo partit del Larida Esportiu.

GUÀRDIA MORO 1: Astupendo, avui mos juem la promoció contra l’Espòrting de Dàniyya. Sisquere anguany l’àrbit no mos foto lo partit anlaire.

VEU EN OFF: Han passat unes setmanes després de la incursió sorpresa. La gent de Medina Larida seguix la seua vida amb la barreja de l’aulor del Sequestrene i la de txana de tossino. Les tomateres s’amparcellen, les safranòries s’ansufaten i a la suda...



ESCENA 3 -arribada missatger cristià-

(Els guàrdies moros que vigilen la fortalesa)

GUÀRDIA MORO 1: Hostiqueta, qui és aquet paio que s’anfile per la falda del castell tan mal fargat? Afededéu que va fet un accihomo!

GUÀRDIA MORO 2: No ho sé pas, pero no fot cara de moro. Ràpid, avisa la Saïda i que vingo pac aquí alego!        

GUÀRDIA MORO 1: Saïda!! Un missatger!                                                                             
(Lo guàrdia 1 va a buscar la Saïda)

MISSATGER: En dia d’avui, 15de maig de l’any 1149 de nostressinyó, i en nom de la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, esposa d’Ermengol VI comte d’Urgell, companya de botifarra de Guillem Ramon de Montcada, del llinatge de...

GUÀRDIA MORO 2: (Interrompent)Espera, espera, espera. Apara l’alto, capdecony, que això no és “Lo senyor dels anells”! Avere, ndéu busques tu aquí?

MISSATGER: Vull parlar amb lo vostre cabdill!!!

GUÀRDIA MORO 1: (Dirigint el cap cap a dins del castell) Saïda, aquí hi ha un paio astrafalari que demane per tu, diu que porte un missatge de la comtessa Arsenda de Cabrera. Deu ser que se’ls ha tornat a acabar l’allioli pels caragols.

AL-MIKNASIYYA:  (Des de dins del castell) Dí-li que s’aspero, ara’m poso los queds i baixo, que ancara vai amb salèncios!

GUARDIA MORO 1: Un moment, si us plau, en breus moments serà atès per la nostra Saïda Al-Miknasiyya. No es retiri.

(Sona durant uns segons la música típica d’espera de contestador mentre baixa la Saïda i se pot sentir un “està siendo procesado”)

AL-MIKNASIYYA:  Dis-me txiquet, que mane?

MISSATGER: Porto un missatge de la meua capitana, la comtessa Arsenda de Cabrera.  Hem vingut per capturar Lleida i convertir-la en ciutat cristiana. Esteu rodejats: les tropes cristianes envolten tot lo turó de La Seu Vella. Tenim hosts instal·lades a tots els punts estratègics: (Assenyalant amb el dit) al Turó de Gardeny, al Tossal de la Moradilla, a la Cerdera i a la clamor de la Femosa. Tenim més de mil soldats a baix a Fernando esperant per atacar si fos menester, i un sarpat més que venen pel Polígono. Estan fent cua a la rotonda del cimintiri encara. Abandoneu la ciutat de forma pacífica i evitareu un innecessari bany de sang. Lluiteu, i veureu los vostres soldats travessant lo pont d’asquena!                              

AL-MIKNASIYYA: I cà! Que t’has pensat tu, pocassustància? Dí-li a la bleda de la teua ama que ni se li passo pel cap d’atançà’s, que li fotré un bardo que l’ambarcaré a dalt a la Gremial! Medina Larida és mora, i seguirà sent mora, pels segles dels segles. Torneu-vos-en a les vostres corralines pallareses, urgellenques i Anglesoles, bàrbars! Ascunilleu-vos a les muntanyes i no en sortiu mai més! Resistirem!
(Sona la cançó “Resistiré” del Duo Dinámico)

ESCENA 4-avançament capitana cristiana-

(Arriben les tropes cristianes)

ARSENDA: Gent de Medina Larida, sóc la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, néta de...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent)Que sí, que sí... no’t faigos tan lo grande que ja sembles lo Pablo Iglesias, sabem que ets la paa que mane als quatre arroplegats de l’Urgell.

ARSENDA: Aquet cop no venim sols els urgellencs. No mos astossinareu com a la batalla de la Caparrella, quan la mitat de la tropa se va quedar atrapada perquè un veí no mos dixae travessar cap a la ramaderia Pifarré. Avui mos acompanyen les hosts d’Anglesola i del Pallars, i hem format un exèrcit prou gran com per assegurar-nos la victòria. Som tants, que fins i tot hem hagut d’aparcar cavalls a darrere’l Pryca. Observo amb preocupació que a Medina Larida cada cop hi ha menys aparcament per a cavalls i més zona blava. I també heu apujat l’IBI, i heu fet posar radars, n’hi ha un a baix a Boters que mos ha fet un retrato. Alliberarem la ciutat de la vostra opressió impositiva i farem que per nar a vere un aspectacle a la Llotja no calgo demanar un crèdit al banc! Per cert... Que ia no tiniu lo Pep Tort per aquí?

AL-MIKNASIYYA: No m’acalentos lo cap! Qui mos fotrà fora? Tu? Au, ves a fer-la petar al banc del sinofós. Agafa’l portante, i brillo! Fot lo camp o t’ampastraré al trebòl dels Jusgats! (Assenyalant amb lo dit cap als jusgats del Canyeret)

ARSENDA: Què passe, no voleu lluitar? Teniu por que se us ascagarrínon les tropes? Abandoneu la ciutat ara, o prepareu-vos per la batalla!

AL-MIKNASIYYA: Ah, sí? Aspavil, tu ho has volgut: tropes, a per ells! No tingueu compassió!
(Comença la batalla)

ESCENA 5 -diàleg 1 entre capitanes-

AL-MIKNASIYYA: Atureu la batalla! No vull veure la nostra ciutat tenyida de sang musulmana i cristiana! Ancabat hi ha una fenyada a llimpiar de cuidado, que encara no s’ha inventat ni’l ròdex ni’l Mister Proper. Armanda, Griselda o com te digos: no vessem més sang inútilment: lluitem les capitanes, tu contra jo, i qui guanyo se queda com a mestressa i sinyora de la ciutat.

ARSENDA: Personalment me sembla una proposta acceptable. Lamentablement, no puc prendre jo sola aquesta decisió, perquè a la meua tropa hi tinc uns cupaires. I necessito la seua aprovació per tirar endavant aquest procés.

AL-MIKNASIYYA: Tu rai! Jo a la meua tropa n’hi tinc quatre de Ciudadanos, i de ves en cuando hai de soltar alguna frase en castellano, pa’ que astígon contentos, mecatxis! Sisquere tus cupaires no tàrdon tres mesos, como a Can Fanga!

ARSENDA: (Dirigint-se a un soldat cristià cupaire) A vere, cupaires, com ho veieu?

(Un grup de deu soldats cristians -els deu cupaires- es reuneix en rotllana durant 5 segons i murmura)

CUPAIRE: Mos semble bé la proposta, comtessa, però només si la persona que lluite no és vostè. Volem que tota la tropa se senti representada en aquest combat, eixamplant horitzons. Per això, te demanem que facis un pas al costat.

ARSENDA: Perlamordedéu! Jo sóc la líder i qui us ha portat fins aquí! Sóc la vostra heroïna! Ara no em podeu dixar de banda! O Arsenda o mai!

CUPAIRE: Dona, si vols ho consultem a l’assemblea, però no ho podem pas decidir avui: ja saps que anem a poc a poc perquè anem lluny.

ARSENDA: D’acord, faré un pas al costat, però només si jo trio a qui ha de lluitar per mi. I triaré al cavaller Guillem d’Urgell, fill del noble Bernat d’Almenara i Ermessenda de Camarasa, del noble llinatge...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent)Que sí, que sí... Que vingo cap aquí! Que ja tinc ganes de tallar-li lo cap i enviar-vos a tots als collons d’Andares!
GUILLEM: En guàrdia!

(Comença el duel amb el Guillem, i immediatament el substitueix Arsenda)


ESCENA 6 -diàleg 2 entre capitanes-

(La capitana cristiana Arsenda derrota a la Saïda mora Al-Miknasiyya)

ARSENDA: Au! Ja ham anllistit. Tururut mangala Al-Miknasiyya. Sisquere tinguésseu un nom més fàcil, afededéu!. T’he deixat més escaldada que si t’hagués futut un capot a la botifarra.

AL-MIKNASIYYA: Oh! Comtessa Arsenda, no em mateu com si fos un pollastre de la Guissona. Lo que vulgueu que faigui ho faré.

ARSENDA: Aaaaaah txiquetes! Com canvie la cosa, eh? Avere, tampoc tinc pas ganes de fer mondongo amb tu i portar les gandutes a vendre a l’escorxador. Pero ara que ho dius... potser te faré patir una miquirrina.

AL-MIKNASIYYA: Compliré tot lo que vos me demaneu senyora comtessa.

ARSENDA: Dixa’m pensar... Mira, te portaré l’últim ressibo de la llum i avere si entens tot lo que hi pose.

AL-MIKNASIYYA: No! Això és una tortura massa gran que no podria suportar aquesta humil persona que ha caigut derrotada com lo campanar de Rosselló.

ARSENDA: Vaaaaaale, ja te’n buscaré una altra... per redimir lo teu pecat me llegiràs vint-i-cinc vegades lo text del pacte entre PSC i Ciutadans a la Paeria.

AL-MIKNASIYYA: No puc complir aquesta sentència que em condemnaria al meu pitjor dolor. Prefereixo morir amb dignitat recordant aquesta ciutat. I ja de pas, a veure si així me dediquen un carrer, perquè aquí per poc que faigos ja te’n donen un.

ARSENDA: Vataqui... Tu lo que vols és ser més famosa que lo Pepito de la Fonda i lo Postureig de Lleida. No patiu que no us clavaré mon punyal, més que res perquè me quedaria tot escatxigat de sang. Demaneu perdó i us deixaré escapar, que a l’airoport d’Alguaire hi ha un avió esperant-vos ple de jubilats per nar cap a Penyíscola.

AL-MIKNASIYA: Lo que maneu se farà. Deixaré enrere Medina Larida enmig de la tristesa que me commou. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant eterni,  enllà d'un gran silenci de persianes closes, un riu profund corre per una nit d'hivern.

ARSENDA: (Interrompent-la)Va, no me vingos amb monsergues que això t’ho has copiat del Màrius Torres. Au, camina que t’asgarrono. I vatres també, foteu lo camp! Que el foc de la batalla se convertixo en festa... Foteu-li txera al castell!!!!


(Ampessen los focs)
↧
Search

Maig festós, posa la filosa a redós

May 26, 2016, 7:37 am
$
0
0
Ja sabran les lectores i lectors d’aquesta humil pàgina que les expressions “costa de gener” o “el gener costerut” tenen el seu origen en les retallades pressupostàries de les famílies després d’haver (mal)gastat en regals nadalencs i manduques copioses. Però bah, això no és res si ho comparem amb com pot ser l’adaptació dels bioritmes al mes de juny després d’haver sobreviscut el mes de maig.

El maig a Lleida és com el Tribunal Constitucional amb les lleis catalanes, un no parar. Comença el primer cap de setmana amb la Fira de Titelles que, organitzada pel Centre de Titelles i la Paeria i amb una vintena de companyies participants, déu n’hi do el que omple els carrers. Tots amunt i avall amb la canalla a buscar espectacles gratuïts on passar l’estona.

Després ens ve la Festa Major: que si la Batalla de les Flors a fotre’ns lo confeti pel cap, que ara a veure desfilar els gegants i lo Marraco, ara els Castellers, que si un tomet per les Firetes,  que el seguici de Sant Anastasi i la revetlla dels Campos... Vaja, que ni el gos del Txero, cregui’m. Una cosa a part és la sorpresa que vaig endur-me el dissabte a la nit quan en arribar a l’anomenada revetlla popular me vaig trobar una taquilla als morros per veure un concert.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc la representació de la festa dels Moros i Cristians amb què l’Associació de la Festa Moros i Cristians ens recorda que Lleida és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics d’aquestes festes ja al segle XII. A més, enguany he tingut l’oportunitat de viure la festa des de dins perquè se’ns va proposar als autors de l’imprescindible best-seller “Lo lleidatà és fàcil” redactar els parlaments de la batalla final. Ha estat un goig poder col·laborar-hi. De veritat.

I ara per acabar de rematar-ho ens queda l’Aplec del Caragol. “Lleida cada any fa un aplec / amb la crida d’un bon tec./ I a redós de la Seu Vella, els caragols són l’estrella!”, aquests són els versos de l’última pàgina del conte “La caragolada” en el qual el Patufet descobreix els caragols a la llauna i que pot servir com a explicació així ràpida de la festa de l’Aplec. Una festa organitzada per la Federació de Colles (FECOLL) i que porta a Lleida milers de visitants. La FECOLL és una entitat que, a part de muntar els tres dies de festa gastronòmica, organitza accions solidàries -per exemple el finançament de la construcció de la casa Aplec del Caragol per a habitatges a Yerronipalli a través de la Fundació Vicente Ferrer-, és dinamitzadora del Centre Històric, dóna lloc a actes culturals en la seva seu social i promociona Lleida a l’exterior amb lo Caragol Tour. Per exemple, en motiu de la setmana cultural de l’Aplec aquest dijous a l’amfiteatre dels Camps Elisis té una cantada d’havaneres i una juerga carrinclona amb la Violeta, lo Machinet, lo Boira i la Banda del Canyeret. Tremendo. No s’ho perdi.


He titulat l’article amb un refrany popular català referent al maig i acabo amb un altre refrany popular que diu “De maig a l’agost, ni caragols ni most”. Mirin, amb el most no m’hi posaré, però los caragols del maig que no me’ls toquin... Realment, quanta gent a Lleida deu preferir l’Aplec a la Festa Major? Bon Aplec!

(Article publicat al Nació Lleida el 19/5/2016)
↧
↧

Prince (II) - Cream

May 26, 2016, 11:22 pm
$
0
0
...continua de la part I

Aquest home no para de publicar i amb menys d'un any de diferència es presenta "Kiss" (1986) avançament del que seria el seu vuitè disc "Parade". La cançó torna a ser un èxit mundial, igual que ho fou la versió que en va fer Tom Jones l'any 1987.  Aquesta cançó, en un principi, la va composar pel debut del grup Mazarati, quan aquest grup s'encarregà de donar-li el ritme funky aleshores Prince se la va quedar. Del disc, que s'aprofità per la banda sonora de "Under the cherry moon" s'extragueren altres singles obviables com "Mountains", "Anotherloverholenyohead" i "Girls and boys". Aquell mateix any la seua banda The Revolution es dissol i suposà l'inici de la carrera en solitari de Wendy and Lisa amb trajectòria diguem que poc significativa. Tampoc hi perdré el temps.

El 1987 publica el doble "Sign O the times", un disc del qual se van vendre millor els singles que el disc en si. Amb "Sign O the times" com a cançó celebrada el disc potser fou el que va rebre millor crítiques musical. També s'inclou "U got the look" fent duet amb Sheena Easton i "I could never take the place of your man". Aquell 1987 també enregistrava un disc que no arribarà a sortir publicat fins el 1994 "The black album" i del qual van circulat còpies pirates a punta pala. El disc va passar força desapercebut perquè en aquella època Prince ja no era el que havia arribat a ser.

El 1988 edita "Lovesexy", el disc amb potser la seua portada més famosa i en la qual Prince surt despullat. El disc és molt fluixet i tot i que es van arribar a extreure cinc singles crec que no en posaré cap. El 1989 torna a les bandes sonores amb el "Batman" de Jack Nicholson, Kim Basinger i Michael Keaton amb el qual li retornen els números 1, recordo aquell estiu sense parar de sonar el "Batdance" a la ràdio i el videoclip per la tele. El segon single fou "Partyman" i amb l'actriu Kim Basinger roda el videoclip del tercer single "Scandalous" que Warner censura. I amb aquesta cançó s'acaba el Prince dels vuitanta, bé, dels vuitanta i gairebé del tot.

El 1990 roda una altra pel·lícula "Graffitti bridge" amb el disc corresponent. Un disc horrible que li serveix per estrenar la seu anova banda d'acompanyament, la New Power Generation, que l'honora amb el segon single del disc "New Power generation", el primer fou la dolentíssima "Thieves in the temple". Disculpi'm  la sinceritat. Per compensar aquest desastre sonor, el 1991 (aquest home era un no parar)  publica una altra meravella "Diamonds and pearls". Amb un ritme molt pop/rock/funky conté grans temes com "Cream" -de les millors, escrita mentre se mirava en un espill-, "Get off" i "Money don't matter 2night".

I aquí s'acaba Prince i comencen altres denominacions estrafolàries que continuaran el el proper capítol.

↧

Prince (III) - Peach

May 29, 2016, 9:16 am
$
0
0
Aquest article és la continuació de la segona part que, al mateix temps, és continuació de la primera part.  


Després de ser un dels artistes més creatius dels vuitanta, Prince va decidir des d'aquest moment  (en l'anterior article ens vam quedar en el 1991) canviar el seu nom artístic pel de TAPKAP que són les inicials de The Artist Previously Known As Prince. Això fou conseqüència del seu enfrontament amb la discogràfica que es negava a editar -amb bon criteri- els centenars de cançons que tenia enregistrades, un episodi que el portà a aparèixer en públic amb la paraula slave pintada a les galtes. Aquest fou el gran problema de Prince als noranta, que componia cançons indiscriminadament i volia publicar-les totes. Si s'hagués dedicat a publicar només amb criteri i no tota la morralla que feia, de ben segur hagués continuat sent el de feia deu anys enrere. 

La cosa no va acabar aquí perquè després es va inventar un símbol per identificar-se, tan complicat de reproduir que només es podia dibuixar manualment, amb la qual cosa fou un altre mal de cap per la comunicació de la discogràfica que va tenir la fenyada d'enviar arxius amb el símbol perquè els mitjans el poguessin transcriure. I encara no acabà aquí perquè després es tornà a canviar el nom pel de Víctor fins que es cansà de fer el paripè i tornà a anomenar-se Prince, però aleshores la seua carrera ja havia caigut en picat i no importava només que als seus fans incondicionals.

El primer disc editat sota el pseudònim del símbol fou "Love Symbol Album" (1992). Curiosament el segon single del disc fou "My name is Prince", cançó que l'amic @mikibardaji cantava contínuament allò del my name is Prince and I'm funky, my name is Prince the one and only amb seqüència de rap inclosa i que era tota una sessió de narcisisme sobre les seues destreses musicals ara que es volia amagar el nom. Bart Simpson va fer una paròdia coneguda de la cançó. El primer single del disc fou una barreja de funk i R'N'B "Sexy MF", les inicials de motherfucker que varen causar que els puritans enganxessin a l portada l'etiqueta de Parental advisory. El tema més exitós del disc fou "7", inspirat en el llibre bíblic de l'Apocalipsi i amb la primera aparició de la futura coneguda Mayte Garcia en el videoclip. La cançó és una curiosa barreja de cant coral, ritmes acústics i bateries. El darrer single fou "The morning papers" on el senyor símbol explicava el seu enamorament amb la tal Mayte Garcia que abans he anomenat i que es convertirà en una habitual en els propers anys, ja que formaria part de la NPG, seria la coreògrafa oficial de les gires i l'any 1996 la seua esposa. Curiosament i aprofitant que es publicava un disc de grans èxits "The hits" (1993) es publicava com a single del disc "Pink cashmire", gravada l'any 1989 i dedicava a la seua anterior novia Ana Garcia, segurament fou alguna venjança de Warner. També en aquest disc recopilatori s'hi inclou la rockera i guitarrera "Peach", una cançó que m'agrada molt amb xiscles de la Kim Basinger afegits i "Nothing compares 2U", cançó que Prince havia composat per la Sinead O'Connor i que popularitzà l'any 1990.

El dissetè àlbum arriba el 1995 i duu de títol "The gold experience". Un nyap de disc que la crítica considerà com el seu millor disc dels últims anys. Ens trobem amb la penúltima cançó gravada per Prince o com se digui que val una mica la pena, una balada declaració d'amor a Mayte Garcia i que es titula "The most beautiful girl in the world". Cançó que també cantaria ella reversionant-la com "The most beautiful boy in the world" . Al videoclip de la cançó original hi apraeix l'actriu madrilenya Paz Gómez, que guanyà un concurs organitzat per la Cadena 40 Principales per a seleccionar les noies més beautiful per al videoclip. Aquest fou el començament de la carrera d'aquesta actriu que després participà en sèries com Al Salir de Clase i Hospital Central. No salvaria absolutament res més d'aquest disc.

I a partir d'aquí misèria i companyia. Em ve al cap la banda sonora de "Girl 6" (1996) una peli de l'Spike Lee, el "Dinner with Delores" del disc "Chaos and disorder" que es va negar a promocionar, discos triples a punta pala, discos en MP3, instrumentals, una versió acceptable del "Betcha by golly wow" (1996),  "It's about that walk" (1999) i paro de contar ja. Així fins el seu trenta-novè i últim disc editat per streaming "Hit'n'Run Phase Two".

Com vostè, informat o informada lector i lectora ja sap, Prince va morir el dia 21 d'abril i, tot i mort, encara genera notícies i rumors sobre les causes del decés. Que si quan es va trobar ja duia sis hores mort, que si estava en una posició horrible dins de l'ascensor, que si una setmana abans havia estat tractat per una sobredosi d'opi, que si una antídot intravenós, que si la seua amant Phaedra Ellis Lamkins... vaja, en definitiva, un gran monstre de la música i de la guitarra que si no hagués estat pel seu enorme ego podria haver estat molt més del que ha estat. Crec jo. Amén.

↧

El Segre de negre

June 3, 2016, 7:12 am
$
0
0
A vegades sento tertúlies o llegeixo entrevistes a ferms amants de la literatura que consideren que algú que no llegeix novel·la ni poesia és com una espècie de “mal lector”. Un humil servidor, com és un d'aquests anomenats “mal lectors” creu que ser lector no implica haver de llegir obligatòriament relats de ficció. Mai m'he dedicat a contar quants llibres dec comprar durant l'any -i això que sempre surt la dada en estadístiques com si ens anés la vida- potser set o potser deu, no crec que en siguin més. Però no per això he de ser un “mal lector”, no acostumo a comprar novel·les i mai no he comprat res de poesia, però sí que tinc una bona recopilació de llibres de ciència, política o història. A part dels llibres, durant l'any llegeixo amb tota la fruïció que convé les publicacions de la Societat Catalana de Matemàtiques, de la Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemáticas i les de la Federació d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya… i així anar fent. De lletra per a la lectura no me'n falta pas. Penso que ni comprar un gavadal de llibres és sinònim de llegir fora mesura -sempre es poden quedar al prestatge del menjador tot i que als menjadors moderns ja no hi ha prestatges per a llibres- ni comprar-ne pocs és sinònim de no llegir ni gota. 

Però mirin, vés per on, que hi ha una sèrie de novel·les a les quals m'hi he enganxat i que me les empasso de seguida. És aquesta novel·la de polis i cacos -tal i com ho dèiem quan érem petits- que té la ciutat de Lleida, les comarques de Ponent i personatges propers com a protagonistes i que sembla que ara s'ha posat una mica de moda. 

La primera que em va impactar pel tema de la proximitat fou L’abominable crim de l’Alsina Graells del Pep Coll. Un llibre de ja fa anys amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó perquè era un assidu del bus de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en la meua època universitària. Ara fa un parell d'anys es va publicar la primera història de La sergent Anna Grimm de la Montse Sanjuan, amb una espècie de CSI a la lleidatana. El fet que les escenes siguin llocs coneguts -els Camps Elisis, la Seu Vella, el Museu de Lleida- fa que t'identifiquis més amb el desenvolupament de la història, com si ho veiessis des de dins gairebé, fins i tot vaig intentar conèixer quina és la cafeteria on dina la sergent o en quin gimnàs va a fer les seues sessions de natació. En el Mala lluna del David Marín, en el qual la trama succeeix entre la Noguera i el Segrià, no només identifiques les fabuloses descripcions dels coneguts paisatges del Montsec, sinó que empatitzes completament amb el sergent Rull i la resta de personatges ja que l’autor els fa xerrar en nord-occidental. En el Puta pasta de l’Emili Bayo hi apareix el Marc Tramús, personatge principal nascut a Lleida que ens explica les seues estades al Big Ben de Mollerussa entre moltes altres històries on pots sentir-t'hi identificat. I també de l'any passat és el Misteri del Bressol buit de la Montse Sanjuan on l’Anna Grimm continua amb les seues històries i on el primer fiambre apareix justament darrere de casa meua i un altre a l'aparcament del Camp d'Esports… amb aquests escenaris com volen que no m'enganxi? I n'hi ha d'altres que ja tinc a casa pendents de lectura: L’assassí que llegia Vidal Vidal del Miquel Àngel Estradé i el Quaderns de la Ramona Solé. A més properament el Rafa Melero presentarà Ful amb la Seu Vella a la portada i un pistoler amb pinta de mala handí.



Per tot això els recomano aquest festival de novel·la negra a la lleidatana que s'ha muntat per aquest cap de setmana. Hi seran el David Marin, el Rafa Melero, l'Emili Bayo, el Francesc Pané, la Montse Sanjuan, la Ramona Solé i el Miquel Àngel Estradé entre altres autors de Ponent, i el mestre Andreu Martín. En definitiva, que a Lleida tenim de tot encara que ens continuïn titllant des de la capital amb l'abominable expressió autors locals. Com si els llibres d'aquí només es poguessin llegir entre Almacelles i la Panadella i com si els autors d'allà no fossin locals també.



(Article publicat al Nacio Lleida el 2 de juny de 2016)
↧
↧

Per la boca s’escalfa el forn

June 17, 2016, 8:49 am
$
0
0
Ja hi tornem a ser amb aquest remake del dia de la marmota: unes noves eleccions al Congreso de los Diputados i a allò que en diuen Senat. I mirin, com a mi aquestes eleccions em motiven menys que les línies roges del Pablo Iglesias els proposaré un joc per estar una estoneta distrets i distretes. 

A continuació els posaré unes quantes frases i vostès hauran d’encertar de quin partit polític –PP, PSOE o C’s- és el senyor o senyora que les hagi dit. Li faig saber que la cosa és complicada, eh? 

a) “Que Cataluña devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos.” 
b) “No hay diferencia entre un judío perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar español.” 
c) “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación.” 
d) “Necesitan una consulta, sí, pero con el psiquiatra.” 
e) “El valor humano de la manifestación del 12-O es mucho más importante que el de la cadena humana separatista.” 
f) “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” 
g) “Lo que le falta a Mas es un fusilamiento.” 
h) “¿Para qué asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprende idiomas para tener más cultura pero no en catalán.” 
i) “La idea de desconectar de España es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado.” 
j) “Los planes golpistas de la ANC y Forcadell nos llevan de cabeza a una confrontación violenta en las calles.” 
k) “La estelada es un símbolo ofensivo, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes.” 
l) “El grado de miseria moral y racismo ideológico es verdad en Cataluña.” 
m) “Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea.” 
n) “A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.” 
o) “Gran part de la societat catalana s’està fumant un gran porro secessionista amb efectes al·lucinògens.” 

I aquí té les solucions. No les miri fins al final. 
a) Guillermo Fernández Vara, PSOE; b) Paco Vázquez, PSOE; c) Jorge Fernández Díaz, PP; d) Sergio Santamaría, PP; e) Albert Rivera, C’s; f) Jordi Canyas, C’s; g) Miguel Ángel Rodríguez, PP; h) María Antonia Trujillo, PSOE; i) Felipe González, PSOE; j) Juan Carlos Girauta, C’s; k) María José García Cuevas, PP: l) Javier Nart, C’s; m) Carolina Punset, C’s; n) César Luena, PSOE. o) Joaquim Coll, PSC. 

I per acabar tres profundes reflexions més, una correspon a un acadèmic de la RAE, una altra a un Premi Príncipe de Asturias i l’última al consol espanyol a Melbourne. A veure si hi detecten alguna diferència d’estil. 
  • “La inmersión lingüística en Cataluña es parafascista.” Félix de Azúa. 
  • “El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña.” Juan Velarde. 
  • “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” Juan Carlos Gafo.
Totes aquestes il·luminacions intel·lectuals i fins a un total de 170 les poden trobar al llibre Herois indepes de l’escriptor Andreu González i de l’il·lustrador Jordi Calvís. Li vindran unes ganes enormes de federar-se a sobre. Cregui’m.

(Article publcat al NacioLleida el 15 de juny de 2016)
↧

La justícia és un catxondeo.

July 16, 2016, 10:26 am
$
0
0
Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, passà als annals –bonica paraula- de la política espanyola l’any 1985 per haver arribat a la contundent conclusió citada en el títol de l’article. La història es referia a una ampliació del xalet del senyor Norberto Ortiz, altrament conegut com a Bertín Osborne, que segons l’ajuntament era il·legal i havia de ser enderrocada. L‘audiència donà la raó al molt ben plantat cantant i presentador i l’alcalde Pacheco s’indignà emetent aquestes sàvies paraules que ofengueren les molt honroses institucions defensores de l’equanimitat i la dretura. 

Pel títol de l’article podria semblar que parlaria tranquil·lament del Tribunal Constitucional, dels contactes amb la Fiscalia que tenen tots els militants del PP o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no és ni de Justícia ni de Catalunya. Però no, vull parlar de la justícia, millor dit, de la no-justícia futbolística. 

No m’agrada gens l’expressió “al final se farà justícia” que diem molts cops per autocompadir-nos. Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem. Com podíem creure en aquest concepte abstracte de la justícia mentre ens queien unes llàgrimes que farien sobreeixir la sèquia de Torres i el torrent de la Femosa? El company Jordi Guardiola, que el trobarà per aquí a prop, ja va fer un emotiu article només acabar la tanda de penals amb més mala llet de la història del futbol. 

Aquesta plantilla es mereixia l’ascens. Per justícia i cinc motius més. Primer, perquè esportivament eren bons. No vam quedar més amunt perquè ens va costar uns quants mesos conjuntar l’onze titular, però en pic van començar a jugar de memòria ha estat una de les plantilles que millor futbol ha fet en el Camp d’Esports. Ha estat una plantilla que tot i no haver aconseguit l’ascens la recordarem. Com aquella plantilla amb Fran, Quique Álvarez, Roa, Calderón, Escoda, Setvalls, Tamudo i Josemi, que sense assolir cap gran fita esportiva molts la tenim al cap com la millor del Lleida. Segon: per l’entrenador. Toni Seligrat mos va portar a dos play-off, sí, molt agraïts però ja està. En canvi, Imanol Idiakez ens ha deixat una base, un estil de joc que ha agradat i que ens ha fet gaudir, la memòria col·lectiva de veure Crespo traient de porteria en curt començant jugades ens ha demostrat que a la 2aB tot és compatible i que es poden veure millors partits que molts tostons de l’Eurocopa. Tercer: per tot el que ha succeït a nivell econòmic en el club. Aquella roda de premsa dels jugadors va ser un cop fortíssim per a tothom, les declaracions d’Idiakez, el “cria corbs”... la plantilla es mereixia un premi major després dels mesos viscuts per unes estranyes circumstàncies que encara ningú sap explicar i que la majoria ni entenem. Quart: per Ivan Crespo, que ha rebentat tots els recomptes de rècords a l’Oriol Jové, i per la magnífica feina de l’Edu Gasol, entrenador de porters. I cinquè: a nivell social el Lleida Esportiu sembla –compte, que dic sembla només- que arriba a un punt d’inflexió. Enguany hem viscut una excepcionalitat històrica mai vista: el Camps d’Esports atapeït de gent en dos partits. Allò que no s’havia aconseguit en vint anys –ni en la promoció contra l’Sporting de l’any 1995- ho hem fet en quinze dies. Fantàstic, fabulós. A veure si serveix per enganxar uns quants socis més l’any vinent. Eh que vàreu gaudir en aquests partits? Doncs us convido a venir durant tota la temporada i us ho passareu pipa. I a més, en aquest últim punt sumo la publicació del llibre Blau al firmament que fou un dels més venuts a Lleida en la categoria de no-ficció el dia de Sant Jordi. A veure si així posem el Lleida al centre social de la ciutat, que ja toca. 

I ara a esperar una nova temporada, amb nou entrenador, nous jugadors i a confiar en què el Jordi Esteve hagi clissat bé els jugadors que hauran de substituir Molo, Urko, Marc Martínez i Pau Bosch–no es pot acomiadar un jugador amb set anys implicat al club com si fos un bulto d’una empresa de paqueteria-. I a pagar al dia. Perquè, de moment, la història del Lleida Esportiués paral·lela a la del procés, portem un fotimer de dies històrics en cinc temporades però encara no hem aconseguit res. Visca el Lleida!

(Article publicat al Nació Lleida el 6 de juliol de 2016)
↧

El bon tracte humà del Santa Maria

July 20, 2016, 8:19 am
$
0
0
El factor humà, una bonica expressió que s'acostuma a fer servir només en connotacions negatives. Quan hi ha un greu accident de trànsit o d'avió i no hi ha indicis d'avaries mecàniques en l'aparell sempre s'acaba concloent que el factor humà fou el causant de la tragèdia i les tertúlies s'omplen de dissertacions filosòfiques i psicològiques sobre si aquestes errades humanes podien ser evitables o no.  
Aquestes últimes setmanes he hagut de visitar unes quantes vegades l'Hospital Santa Maria. Quan has d'anar a algun lloc d'aquest estil no hi vas amb la intenció de caçar Pokémons sinó que hi vas per pura obligació mèdica. I, sincerament, molta gràcia no em fa, no, haver-hi d'anar. Però hi ha cops que no queda més remei. I com hi has de fer cap per imperatiu sanitari amb una mica de por confies en un tracte que sigui més íntim que el que reps a la caixa del supermercat, en una oficina bancària o en un taller mecànic. Que amb això no vull dir que en aquests establiments te tractin malament, i ara, sinó que espero que del tracte d'un personal sanitari -i aquí també hi inclouria mestres i professors- un tracte molt més proper i menys despersonalitzat que en una finestreta del banc o en la caixa d'un súper on has de centrar els esforços en posar els articles al carro a la mateixa velocitat amb què la persona de la caixa els passa pel lector de codi de barres. 

Una vegada, el meu metge de capçalera llegint-me els resultats d'unes analítiques, aquells fulls farcits d'intervals de confiança de tal manera que el grau de satisfacció és inversament proporcional al nombre d'asteriscs que hi surten, em recriminà "Montardit, hauries de fumar menys". A mi, que ni fumava, ni fumo ni he fumat en ma vida. O un altre cop una doctora me va dir que havia de menjar-me l'enciam sense amanir, així com si jo fos un caragol de carxofera. Me'n guardaré prou de posar en dubte la professionalitat de cap dels personals sanitaris que treballen, però són situacions en les quals hi vaig trobar poc factor humà d'aquest que parlo. 

Bé, tal com els explicava en un paràgraf de més amunt i per motius que tampoc vénen gaire al cas, sinó ens deprimiríem tots aquí més que un votant de Podem mirant els resultats electorals, he hagut de visitar el nostrat Santa Maria un sarpat de vegades. I aquí he de dir que he trobat un tracte humà excel·lent. L'acollida, l'atenció, les explicacions donades, les preocupacions de cara al pacient, l'ajuda, en definitiva, la personalització de la feina i no prendre-ho com un simple afer mecànic. He d'agrair i donar les gràcies a la Lídia, al Miquel, a la Irene i a tots aquells que fan que la seua professió sigui gaudir de la feina que fan de cara el pacient. Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l'atenció sigui immillorable. 

Els psicòlegs Robert Emmons i McCullough van concloure en els seus estudis sobre la gratitud que el fet de ser agraït contribueix a tenir efectes positius en el benestar físic i emocional de les persones. Entre l'excepcional cura dels professionals del Santa Maria i aquest agraïment que acabo d'escriure, crec que ara estic més sereny que Brad Pitt i el Di Caprio junts. Moltes gràcies gent del Santa Maria. I bon estiu a tothom.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/7/2016)
↧
Search

Roquetas de Mar

July 28, 2016, 9:06 am
$
0
0
Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas
El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana
Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas
Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural. 
↧
↧

Sobre planetes habitables (I)

August 26, 2016, 3:51 pm
$
0
0
En el nostre món on intentem viure-hi hi ha preguntes difícils de contestar: per què guanya Rajoy les eleccions?, per què la N240 es limita a 90 km/h només a la província de Lleida?, per què hi ha gent que gosa fer la truita de patata sense ceba?, per què la cansalada és dolenta per la salut i l'enciam és bo? per què hi ha vegetarians i no carnivorians? Però una que omple programes de tele, pel·lícules i llibres és la de si hi ha vida (intel·ligent) a l'Univers. De moment, l'únic que podem fer és plantejar una sèrie de raons que ens ajudin a reflexionar sobre el tema. Reflexions des d'un punt de vista científic i no des del punt de vista que ens volen vendre moltes revistes amb fotografies estranyes d'objectes anomenats OVNIS.

Quins requisits s'haurien de complir perquè existeixi vida en algun planeta?
  • Els elements químics bàsics perquè hi hagi vida són el carboni, l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fòsfor i el sofre. En principi el wifi no seria indispensable.
  • Una font d'energia, com el Sol o les xemeneies dels fons marins que bombegen calor, és fonamental perquè es produeixin les reaccions necessàries per a l'evolució de la vida.
  • Totes les formes de vida que coneixem necessiten aigua en estat líquid. Fins i tot aquelles  que surten per l'estiu i que sembla que només consumeixin sangria.
  • Els científics fan servir el mètode Goldilocks Test(de Rínxols d’Or) per determinar si un planeta pot tenir o no formes de vida. No pot estar ni massa a prop ni massa lluny del seu estel, perquè seria massa calent o massa fred (com la sopa dels tres ossets, cal que tingui la temperatura adequada!). És el que s'anomena la zona habitable d'una estrella.

Al començament les investigacions es centraven sobretot en el Sistema Solar, més que res perquè és el que ens queda més a prop. Des de 1976 amb les naus Viking que s'explora Mart -l’any 2000 un equip d'investigadors dirigit per professor Jacek Wierzchos de la UdL va trobar bactèries en un meteorit procedent de Mart- que sembla ser seria el planeta més probable del Sistema Solar en el qual hi puguem trobar alguna cosa. 
Molt més pel·liculero és el projecte SETI engegat l'any 1960 per detectar missatges de ràdio des de l'espai. A més, les sondes espacials Voyager I  i II  porten un disc a bord que conté sons de la Terra, inclosa la salutació “hola” en seixanta idiomes, per si de cas alguna forma de vida intel·ligent trobés les sondes que volten per l'espai interestel·lar. Si li agrada el tema els recomano la peli Contact.

Des de l'any 1995 els astrònoms han centrat les investigacions en els exoplanetes, és a dir, planetes que són fora del Sistema Solar. El primer en descobrir-se fou 51 Pegasi b -el nom prové de l'estrella a la qual orbita- i des de llavors se n'han trobat centenars i n'hi ha milers en espera de ser confirmats. L'any passat la NASA ens va presentar Kepler 452b, el planeta més semblant al nostre, amb un diàmetre un 60% més gran que el de la Terra, una òrbita de 385 dies i a 1400 anys llum de nosaltres. En aquest llistat n'hi ha una tria de 10 exoplanetes similars al nostre.

Aquests planetes ja no es troben mirant directament al cel o amb un telescopi sinó que es troben mirant pantalles d'ordinador. A partir de les variacions de lluminositat d'una estrella es pot saber si hi ha algun planeta rondant per allà. Quan un planeta passa per davant de l'estrella provoca que la lluminositat que desprèn variï i per tant provoca una variació de l'espectre de llum. Aquest mètode s'anomena espectrometria de Doppler.

I en quants planetes hi podria haver vida sense entrar valorar si és intel·ligent o no? L'anomenada fórmula de Drake ha estat l'intent més popular de tractar la qüestió de si hi ha vida fora del nostre Sistema Solar. El doctor Frank Drake (1960) se va treure de la màniga una fórmula estadística per calcular la quantitat de civilitzacions que poden existir en la nostra galàxia. Està basada en factors científicament no determinables en la pràctica i que només són fonts d'especulacions, aquesta és la seva limitació científica.
 La famosa fórmula té la següents expressió:
 
Què vol dir cada factor de la multiplicació?

Ns: nombre d'estrelles de la Via Làctia, 200 milers de milions.
Fp: percentatge d'estrelles que tenen planetes al seu voltant, un 40%
Ne: nombre de planetes per estrella en els que és possible desenvolupar i mantenir vida, entre 2 i 3.
Fl: percentatge d'aquests planetes en els que la vida arriba a evolucionar, un 25%.
Fi: percentatge d'aquests planetes en els que es desenvolupa vida intel·ligent, un 15%.
Fc: percentatge dels planetes anteriors que desenvolupen tecnologia de comunicació, un 25%.
Fl: fracció de vida del planeta durant la qual la civilització viu. Es suposa que una civilització es pot sostenir durant 1.000.000 anys. Això en forma de fracció és 1/1.000.000.

Posem totes aquestes dades a la fórmula fent una simple multiplicació:

Evidentment aquest càlcul es realitza entre unes oscil·lacions dels diferents valors. Concretament s'estima que el nombre de civilitzacions tecnològiques oscil·la entre les 320 (càlcul pessimista) i les 6.480 (càlcul moderadament optimista). Els que són pessimistes del tot es decanten per N=1, és a dir, que només existiria la nostra civilització. El nostrat Joan Oró fou qui donà algunes de les aproximacions del càlcul d'aquesta fórmula. A mesura que passaven els anys el doctor Oró s'anava convertint cap al grup dels pessimistes. Ara, amb els exoplanetes potser canviaria d'idea.

Per acabar aquest primer article -sempre que intento fer un article me n'acaben sortint més d'un-, només dir que si existeixen altres civilitzacions a la nostra galàxia, no ens ha d'estranyar que no ens visitin. A les zones on la formació planetària és més probable, als braços espirals galàctics, la separació entre sistemes planetaris és de centenars d'anys llum. Si aquests alienígenes tinguessin una tecnologia prou bona com per fabricar naus espacials que puguin viatjar a la velocitat de la llum trigarien centenars de milers d'anys a venir-nos a veure. O potser és que tampoc tenen gaire interès en visitar-nos veient que algú de Ciutadans podria ser ministre d'Educació.
↧

El planeta potencialment habitable Próxima b

August 29, 2016, 9:44 am
$
0
0
Després de la disquisició sobre les possibilitats i probabilitats de vida en altres planetes que vaig escriure al bloc, aquesta setmana l'astrònom català Guillem Anglada-Escudé (llicenciat per la Universitat de Barcelona però que per a poder investigar amb cara i ulls ha hagut d'anar a la Universitat Queen Mary de Londres, vaja quines coses, no?) ha trobat un planeta habitable orbitant a l'estrella més propera (més propera llevat del Sol, clar). Les observacions s'han dut a terme durant més d'una dècada a l'European Southern Observatory (ESO) a Xile.

No es pensin que aquesta estrella propera estigui aquí mateix passat Massalcoreig sinó que en distàncies astronòmiques una mesura de quatre anys llum -3,78·1013 km- doncs ho podem considerar proper. Això vol dir que si disposéssim d'una tecnologia capaç d'anar a, posem per exemple, una velocitat de 540 milions de km/h trigaríem vuit anys en arribar-hi. Si fa o no fa el mateix que ens passa als lleidatans quan anem a Cambrils amb la vergonyosa carretera nacional que patim. Com el Sol, en teoria, no ha d'acabar-se fins d'aquí 5·109 anys, tenim tot aquest temps per anar fent la mudança cap el nou planeta. El planeta se l'ha anomenat Pròxima b i orbita cada 11,186 dies al voltant de l'estrella Pròxima de Centaure. Tota la vida anomenant-la Alpha Centuri i ara a tots els mitjans apareix amb aquest nom de Pròxima de Centaure.

Les estrelles més properes al Sol
Aquest exoplaneta és un món rocós amb una massa 1,27 vegades més gran que la de la Terra i per la seua posició té una temperatura compatible amb la presència d'aigua. Curiosament el planeta orbita molt a prop de l'estrella, a 7.000.000 km. Perquè es faci la idea la Terra orbita a 149.600.000 km del Sol, això vol dir que el planeta Proxima b està un 95% més a prop de la seua estrella que la Terra. Aleshores, com pot ser que aquest planeta estant tan i tan a prop de l'estrella està dins d'una zona habitable? No hi deu fer més calor que al mig de la passarel·la del Liceu Escolar en ple mes d'agost? La cosa està en què Alpha Centauriés una estrella molt més petita (un 12% de la massa del Sol) i molt més freda que el Sol, una nana roja. Si al Sol la temperatura arriba a 5.500 ºC, en una nana roja arriba només a 3.700 ºC, un 67% de la temperatura solar. Com l'estrella és més petita i més freda les òrbites dels possibles planetes habitables seran més properes (gràcies Newton i Kepler!). L'estrella, i molt menys el planeta, no cal que els busquin al cel per la nit perquè només és visible des de l'hemisferi sud i amb telescopi. Tot i que com ja vaig comentar en l'anterior article que tot això no es troba mirant el telescopi sinó mirant l'ordinador.

Tot i això ara cal investigar que passa amb la temperatura, amb la rotació, amb els camps magnètics, si té atmosfera...  l'efecte atmosfèric és essencial per la protecció dels raigs ultraviolats i per l'estabilitat de la temperatura. Anglada-Escudé creu "que té atmosfera i que la podrem estudiar en un trànsit". L'investigador es proposa ara "buscar-hi vida" perquè "fins ara els buscàvem [els exoplanetes] com pescant, on fos i com fos. ara ja sabem que en tenim un a tocar de nosaltres i podem dedicar-hi molts més esforços". Els de Ciutadans ja estan preocupats per si a Próxima b s'hi ensenya el castellà.

Aquí un video on un senyor explica totes aquestes coses:

Si té ganes (i temps) de llegir:
↧

El 218

September 1, 2016, 10:26 am
$
0
0
Suposo que vostè, habitual lector o lectora del bloc, ja trobava a faltar el meu article habitual d'estiu sobre el meu número d'abonat del Lleida Esportiu per la propera temporada. Sí, he posat propera temporada perquè mentalment encara no em fa l'efecte que hagi començat la temporada 2016-2017 perquè tenim el Camp d'Esports empantanegat en el qual no podem juga res a casa per culpa d'una enorme falta de previsió de ....... (i en aquests punts suspensius posi-hi Paeria o Lleida Esportiu segons cregui convenient). Així que vagi vostè a saber quan podrem començar la temporada al Camp d'Esports.

Si l'any passat tenia el 233 com a número d'abonat que me va donar molt joc matemàtic, enguany m'ha costat més trobar coses amb el meu nou número, el 218. 

Clar, imagini's, la txiqueta de les oficines me dóna el resguard, veig el número i no em ve absolutament res al cap, no és primer, no és de Fibonacci... quin desastre. I no és primer per poc perquè la seua descomposició factorial en producte de primers és 218=2·109, que com hi surt el 109 ja m'agrada. És a dir, és un semipimer com ho són el 217 i el 219. El que sí és primer és 2182+3 i 2182+9, que mirin, ja és alguna cosa. I resulta que també és primer 21816+21916.

Però si ens posem a liar-la una mica matemàticament parlant podem trobar-hi alguna coseta més interessant:
  • 218=72+132, on 7 i 13 són primers i a més els primers primers que no tenen cap regla senzilla de divisibilitat en base 10.
  • També el podem posar com a suma de 3 cubs, tot i que de forma una mica hortera: 218=63+13+13.
  • En binari el 218 és 110110102, que tampoc no li trobo cap cosa graciosa llevat de la primera repetició de la cadena 110.
  • Però en base 9 és palindròmic: 218=2629,
  • 218=28-38.
  • 218 és divisor de 453-1.
  • 217, 218 i 219 és una terna de nombres consecutius que tenen el mateix nombre de divisors
  • Un dígraf és un graf en les quals les sues arestes estan dirigides, és a dir, cada aresta té un vèrtex inicial i un de final, en contraposició d'un graf en el qual les arestes no tenen sentit determinat  Si ens anem a això la teoria de grafs, aleshores 218 és el nombre de dígrafs de 4 vèrtexs.
  • Inventem-nos ara una successió semblant a la de Fibonacci, en la qual el primer terme serà 1 i els següents els obtenim per la suma dels dígits de tots els termes anteriors -comte! sumarem els dígits, no els termes!-. D'aquesta manera obtenim la successió 1, 1, 2, 4, 8, 16, 23, 28, 38, 49, 62, 70, 77, 91, 101, 103, 107, 115, 122, 127, 137, 148, 161, 169, 185, 199 i... 218.
  • Ara agafem el 218 i el multipliquem per 10, 218*10=2180, i també fem 10n+9 que és 2189. Doncs resulta que no hi ha cap nombre primer comprès entre aquests dos nombres.
  • I 218 vots són els que es necessiten per obtenir majoria absoluta en la cambra de representants dels Estats Units.
  • El 218 aC Anníbal conquereix Saguntum, no sé si això tindrà quelcom a veure en què puguem guanyar l'Atlético Saguntino.
  • I per acabar els deixo la ressenya del llibre "218 respuestas sexuales". El toc que faltava en aquest article.
Au, visca el Lleida i bona temporada!
↧

Prince Buster - One step beyond

September 24, 2016, 9:57 am
$
0
0
Entre finals dels cinquanta i començaments dels seixanta a l'illa caribenya de Jamaica va començar a sorgir un nou gènere musical que va influir en molts moviments de les dècades posteriors: l'ska. D'aquí sorgí el rocksteady, el reggae i tots els ressorgiments skatalítics que tingueren lloc sobretot a la Gran Bretanya skin-head i que evolucionaren al punk-rock. Noms com Duke Reid, Clement Dodd o PrinceBuster foren els precursors d'aquest estil musical.

Prince Buster, l'altre Prince, va néixer a Kingston amb nom real Cecil Bustamante (sí, sí, i d'aquí li ve el sobrenom de Buster) Campbell i el seu debut en el món de la música va ser el 1960 produint "Oh Carolina" de The Folkes Brothers. En aquest tema ja poden notar la influència dels ritmes sincopats que tant agraden a l'ska. 

Prince Buster va descobrir que aquest blue-beat (s'anomena així) li agradava més que el monestir de Sixena a l'Heraldo de Aragón, se va aficionar ell a cantar i l'any 1961 edita "Little Honey" sota el nom de Buster's Group. Aquest primeríssim ska veuen que poc té a veure potser amb el que nosaltres associem actualment a aquest gènere musical. Aquest single sembla més un doo-woop dels Platters o dels Penguins. L'any 1963 publica el seu primer disc "I feel the spirit". A causa de la seua admiració a la boxa i a Muhammad Ali en concret, se va convertir a l'islam. A partir d'aquí Prince Buster va gravar un fotimer de discos i en produí centenars, sent "Al Capone" (1967) el primer single que entra en les llistes d'èxit angleses. Però el curiós d'aquest single escoltat ara gairebé 50 anys després és la seua cara B... "One step beyond" que absolutament tothom, i quan dic tothom, vull dir tothom, recorda per la meravellosa versió dels Madness amb la qual la gent enfolleix en les pistes de ball. A què no ho sabia això, eh? 

De fet els Madness van ser un dels seus grans admiradors, de nom inicial The Invaders se'l van canviar pel títol d'aquesta cançó de Prince Buster de l'any 1963: "Madness". 

Arruïnat per les seues ànsies de fer negocis en tot sort en va tenir que els grans grups com The Specials ("Too hot" o "Enjoy yourself"), Madness, The Toasters ("Hard man fe dead"), Bad Manners ("Al Capone" o "Big five"), The Selecter ("Rought ridder") fossin influenciats fortament per Buster i així poder viure de drets d'autor. Ara, Prince Buster ha mort als 78 anys a Miami a conseqüència d'uns problemes cardíacs.
↧
↧

Els Nobels de Física i Química 2016 i la topologia

October 8, 2016, 9:12 am
$
0
0

Mentre avui ens van donant la tabarra amb l'artificial Premi Nobel de la Pau, aquesta setmana s'han atorgat els Premis Nobel de Física i Química, notícia que ha passat desapercebuda, com sempre, entremig dels partes televisius i radiofònics. Només que dediquessin la meitat del temps que es parla del Nobel de la Pau o del de Literatura a informar del Nobel de Física potser s'aprendria a valorar la ciència com una forma de cultura. Per cert, sempre em ve al cap aquest fabulós article irònic sobre el tema: "Científicos descubren algo importantísmo pero que tú no entenderías."

Els senyors del Nobel de Física
Els físics anglesos David J. Thouless de la Universitat de Washington i F. Duncan M. Haldane de la Universitat de Princeton, i l'escocès Michael Kosterlitz de la Universitat de Brown han rebut aquesta setmana el Nobel de Física pels "seus descobriments teòrics de materials topològics i transicions de fase topològiques." També aquesta setmana Jean-Pierre Sauvage de la Universitt d'Estrasburg, Sir J. Fraser Stoddart de la Universitat de Northwestern i Bernard L. Feringa de la Universitat de Groningen han estat guardonats amb el Nobel de Química pel "disseny i síntesi de màquines moleculars."

L'intrèpid lector o lectora del bloc ja es deu estar preguntant què carai faig jo parlant del Nobel de Química si el meu coneixement de la matèria és el mateix que el d'un diputat de Ciutadans sobre la història de la llengua catalana. Doncs bé, a falta de Nobel de matemàtiques enguany aquestes dos categories de Nobel han estat un homenatge a les matemàtiques. Tot i que en algunes informacions ja es va amagar la paraula topologia -no fos cas!, podem dir burquini, RUI o off-shore, però topologia no que fa por!-, els dos premis estan relacionats amb aquesta branca teòrica de les matemàtiques.

Però i això de la topologia... què és? La topologia és una branca de les matemàtiques que es dedica a deformar coses i a fer i desfer nusos. Els senyors i senyores que estudien topologia, es desenvolupà sobretot a inicis del s.XX, es dediquen a jugar amb plastilina. I això que vostè pensarà que és tan poc seriós com un programa de tertúlia esportiva d'Esport 3 resulta que és indispensable per conéixer algunes propietats de la matèria i rebre Nobel com qui rep la medalla de l'associació de menjadors d'anxoves de l'Escala.

La topologia es dedica a deformar les coses de tal manera que coses que deformant-les es converteixen d'unes a unes altres, per un topòleg vol dir que són la mateixa cosa. És a dir, si agafem una bola de plastilina i li fotem cops de puny fins aplanar-la, topològicament serà el mateix. Així els topòlegs es dediquen a classificar coses segons siguin iguals o no mitjançant deformacions. Per exemple, vostè i jo som topològicament iguals (em sap greu per vostè) però un botifarró i un tortell de Reixos serien topològicaent el mateix? No! Perquè per passar del botifarró al tortell caldria fer un forat. 

Una tassa és topològicament igual a una rosquilla.

Anem a pensar en un altre cas. Per exemple la típica pilota de platja del Nivea que quan érem petits llençaven els avions quan voltàvem per Salou, la Pineda o Cambrils. A què seria igual si la deformem? A un botifarró no perquè la pilota del Nivea està buida per dins. A un tortell tampoc perquè el tortell té un forat al mig. Hem de pensar en objectes sense forats que estiguin buits per dins, com una atomissadora del Makato. Doncs miri, per un topòleg és el mateix una pilota de platja que una atomissadora que una ampolla buida i tapada. Ja veuen, tants anys d'estudi per arribar a aquestes conclusions, no? 

A partir de tot això la topologia ha anat evolucionant a l'estudi de nusos, grafs, corbes. En aquest article escric sobre Kenneth Appel i com pintar mapes. La teoria de nusos -matemàticament parlant un nus és una corba tancada que s'encreua amb ella mateixa, no gaire diferent del que és un nus no matemàtic- té aplicacions en bioquímica, en l'estudi de l'estructura de l'ADN, de proteïnes, en física quàntica i fins i tot en economia.

Els matemàtics, sempre tan estranys,  tracten de classificar tots els nusos possibles, per exemple s'ha calculat que es poden fer 177.147 nusos de corbata diferents.

Aquí una classificació de nusos
En un sèrie de vídeos, Carlo Séquin de la Universitat de Berkeley li explicarà totes aquestes cosetes de nusos.




Hi ha un conegut problema topològic que ens diu si és possible connectar cadascuna de les cases de la fila superior amb les tres preses de la fila superior, que representen les peses de llum, aigua i gas, sense que cap de les línies de connexió es creui amb les altres.
Aquest problema té aplicacions justament en això, en el disseny de circuits de canalitzacions de llum, agua i gas.
Si vol una solució, aquí la té.



També és interessant l'estudi de corbes. Per exemple, en la següent imatge, el punt A està dins o fora de la corba? La resposta li dóna el teorema de la corba de Jordan, que ens diu qe només cal dibuixar una semirecta des del punt A fins un punt segur exterior a la corba: si el nombre de punts de tall de la semirecta amb la corba és parell aleshores el punt és exterior, en canvi si talla en un nombre imparell és interior.

Bé, després de tot això, no és d'estranyar que la topologia influeixi en altres camps com és el de la conductivitat elèctrica. En aquest gràfic pot veure com en anar augmentat el nombre de forats en uan forma topològica augmenta la conductància elèctrica:


I en química, aquí té una imatge dels nusos moleculars del guardonat Jean-Pierre Sauvage:



Altres enllaços:

  • Article divulgatiu del teorema de la corba de Jordan per Francisco García Arenas y María Luz Puertas de la Universidad de Almería.
  • Article sobre topologia i el Nobel de Física en el blog Basmateando.
  • Més topologia i Nobel a Clarin.
  • Un Nobel de plastelina a El Pais.
  • I com sempre imprescindible Francisco Villatoro i el seu bloc.

↧

Els bestsellers de Bob Dylan

October 19, 2016, 2:36 pm
$
0
0
És el primer cop que parlo del Nobel de Literatura -exceptuant un article sobre Vargas Llosa, no per Nobel sinó per pocassustància- i potser serà l'últim, però Bob Dylan deu ser l'autor premiat amb aquest Nobel de qui més coses he llegit.
I és que Bob Dylan ha fet unes quantes cançons que per lletra i música mereixen estar entre les millors de la història del pop. Amb el seu permís (i sense també) en repassaré unes quantes:

  • "Like a Rolling Stone" (1965). Per molts, per moltíssima gent la millor cançó de la història. La revista Rolling Stone així ho va decidir també, suposo que per publicitat subliminal del nom. "La vaig escriure, no vaig fallar. Em va sortir d'una tirada" deia Dylan amb 24 anys sobre la seua millor cançó. I afededeu que sí que la va encertar. Els inicis de la cançó provenen d'una estrofa de "Lost highway" de Hank Williams que comença "I'm a a rolling stone, I'm alone and lost/ For a life of sin I've paid the cost" i d'un piano on Dylan improvisà el riff de piano. A partir d'això l'orgue d'Al Kooper, la guitarra de Mike Bloomfield, la interpretació vocal de Dylan i "How does it feel?/To be without a home/ Like a complete unknow/Like a rolling stone". Ramon Gener en un programa del Versió RAC1 d'aquest estiu la va analitzar nota per nota, quina llàstima no haver trobat el podcast perquè val al pena escoltar-lo l'hora sencera parlant d'aquest tema. Per cert, la versió que van fer els Rolling Stones va ser apoteòsica! 

  • "Desolation row" (1965). La cançó dura més d'onze minuts i conté 659 paraules -no em dirà que gairebé no és un text literari això-. i Dylan la va escriure durant un trajecte en taxi per Nova York. Coneixent la durada de la cançó el preu de la carrera li devia sortir per un ull de la cara. Està inclosa en el disc Highway 61 Revisited -en aquest article ja vaig parlar del disc-.


  • "Highway 61 revisited" (1965). Una altra cançó del seu millor disc, aquesta és la que li dóna nom genèric. És una cançó en part autobiogràfica ja que "l'autopista 61 comença on jo vaig néixer".

  • "Blowin' in the wind" (1962). Dylan afirma sobre la cançó protesta més famosa del món  que "aquesta no és una cançó protesta ni res d'això perquè jo no escric cançó protesta". La cançó pertanyia al seu segon disc The Freewheelin'. Una cançó feta en deu minuts afegint la lletra a una cançó tradicional folk. Potser pel caràcter esquerp del cantant o potser perquè no era guapo, algunes de les seues cançons ens arribaven abans per la veu de la seua amant Joan Baez que no pas per ell.


  • "A hard rain's a-gonna fall" (1963). El disc The Frewheelin' va estar 32 setmanes en llista tot i que només va arribar a una posició 30, això indica que la gent poc a poc anava comprant-lo perquè en aquell moment era el "nostre millor cantautor actual de cançons folk" segons els americans. Aquesta és la cançó número 6 del CD.


  • "Just like a woman" (1966). Inclosa en el disc Blonde on blonde, Dylan composà aquesta cançó el Dia d'Acció de Gràcies de 1965.


  • "Visions of Johanna" (1966). Aquesta balada gravada d'una tirada el dia de Sant Valentí de 1966 incorpora el guitarrista Al Kooper i també s'inclou en Blonde on blonde.


  • "Rainy Day Women nos 12 and 35" (1966). Una cançó que mai no he sabut interpretar, que no sé pas què nassos vol dir, però que va ser el single de Blonde on blonde que va arribar més amunt en llistes, al número 2.


  • "All along the watchtower" (1968). La quarta cançó de l'elapé John Wesley Hardingés una cançó llarguíssima, amb versos que semblen interminables i anticipant un apocalipsi. Potser és més coneguda la versió de Jimi Hendrix.

  • "Tangled up in blue" (1975). Aquesta cançó obre el disc Blood on the Tracks i segons Dylan l'havia costat "deu anys de viure i dos d'escriure". La cançó, inspirada en clàssics com Hank Williams i Lefty Frizzell, tracta sobre la seua crisi matrimonial. 


  • "Mr Tambourine man" (1965). La cançó la van popularitzar els Byrds al poc temps de publicar-se en el disc Bringint it all back home (aquí ja en vaig parlar). Estava inspirada en el guitarrista Bruce Langhorne que havia tocat amb Dylan alguns cops ja que "tenia una pandereta gegant com la roda d'un tren". 


  • "Subterranean homesick blues" (1965). També del disc Bringing it all back home té una barreja de Chuck Berry i altres cançons animades que fan sentir un Dylan diferent, potser perquè ens alliçona sobre drogues i altres paranoies. John Lennon digué sobre aquest tema: "Em pregunto si algun cop podré fer alguna cosa al'alçada d'aquest tema".


  • "Knocking on heaven's door" (1973). Amb aquest tema Dylan ressuscità després d'estar tres anys a l'atur. La cançó apareix a la BSO de la pel·lícula Patt Garret y Billy the Kid on ell també hi surt fent una petita interpretació. Recomano escoltar la versió reggae d'Eric Clapton i la heavy pastelera de Guns'n'Roses.


  • "Lay Lady Lay" (1969). Cançó inclosa en el disc Nashville Skyline, el disc de més curta durada amb només 26 minuts de música. Aquesta balada fou escrit per a la pel·lícula Midnight cowboy, però finalment fou descartada. Recomanable la versió dels Duran Duran.


  • "Positively 4th street" (1965). Cançó publicada com a single i que no s'inclogué en cap disc fins deu anys després. Aquí Dylan canta sobre el carrer West 4 de Greenwich Village on va viure-hi.


  • "The times they ar a-changin'" (1964). La cançó, inspirada en balades folk irlandeses i escoceses, es convertí en un himne poc després de l'assassinat de John F. Kennedy.


  • "Hurricane" (1976). En els vuit minuts de cançó Dylan defensa el boxejador Rubin Hurricane Carter d'una injusta condemna per un triple assassinat. La cançó està coescrita amb el dramaturg Jacques Levy. El tema protesta obre el disc Desire en el qual hi col·labora Eric Clapton.
↧
Search

Dead or Alive - You spin me round (like a record)

November 5, 2016, 3:30 am
$
0
0
Pete Burns començà en el món de la música en un grup anomenat The Mystery Girls, juntament amb Pete Wylie i Julian Cope, aquest últim potser el més conegut. L'any 1980 grava un EP amb el nom de Nighmares in Wax pel segell independent Inevitable. L'any 1982 després de canvis de formació i provatures variades Burns forma una banda amb Tim Lever als teclats i el saxo, Mike Percy al baix i Steve Coy a la bateria i l'anomena Dead or Alive.

El març de 1982 graven un EP que arriba al lloc 13 de les llistes independents, això fa que la discogràfica EPIC es fixés amb ells i així signessin el primer contracte professional.

Aquesta professionalització va fer que canviessin a un estil de música diguem-ne que més ballable amb molt sintetitzador. El seu primer èxit arribà l'abril del 1984 amb una versió del tema de la KC and the Sunshine Band"That's the way (I like it)" -Pete Burnsés el paio de les rastes al videoclip- inclòs en el disc "Sophisticated boom boom" (1984). D'aquest disc també val la pena destacar "Misty circles".

El març de 1985 publiquen el seu major èxit que arribà al número 1 de les llistes britàniques "You spin me round (like a record)" produït pel trio Stock, Aitken i Waterman que convertirien en èxit tot el que passava per les seues mans durant la segona meitat dels vuitanta. La cançó està inclosa en el disc "Youthquake" (1985) que arriba a tenir èxit internacional gràcies al hit anomenat i a altres com "Lovercome back to me" i "In too deep".


El 1987 amb el fracàs del disc "Mad, bad ans dangeorus to know" el trio es replanteja la seua continuïtat. La cançó més destacada fou "Brand new lover". 

El grup, tot i que amb canvis continua, però abandona la producció dels Stock, Aitken i Waterman i el 1989 publiquen "Nude" un altre fracàs mundial que només triomfa al Japó amb el single "Turn around and count 2 ten". Tot i gravar tres discos més no aconseguiren cap èxit important llevat del single "Sex drive" (1995).

Pete Burns era un extravagant personatge de la moguda post-punk electrònica i dance britànica dels 80, una cosa similar a Boy George dels Culture Club per poder comparar-lo amb algú més conegut.  La seua estètica amb rastes, ull tapat, vestit de dona, operacions de cirurgia plàstica, ulls pintats serà més recordada que la seua música. L'any 2006 participà en la versió britànica de Gran Hermano VIP i el 2014 es declarà en bancarrota confessant que es gastà tots els estalvis en operacions. Casat amb Lynne Corlett actualment vivia amb la seua parella de fet Michael Simpson. 

Ara Peter Burns ha mort als 57 anys per culpa d'una aturada cardíaca.

↧

Leonard Cohen - Dance me to the end of love

November 12, 2016, 7:23 am
$
0
0
Leonard Cohen nasqué a Montreal un 21 de setembre de l'any 1934 i es dóna a conèixer com a poeta quan va guanyar un parell de premis de caràcter nacional amb els seus llibres a Canadà. L'any 1962 escriu "Parasites of heaven", un llibre del qual algunes poesies es convertiran en cançons anys més tard com "Suzanne" o "Avalanche". Cohen no té prou amb escriure poesia sinó que també prova en el món de la novel·la l'any 1963 publicant "The favorite game".


L'any 1966 Judy Collins grava en cançó el poema "Suzanne" que havia escrit anys abans. Aquest 1966 Cohen s'aficiona a la música i fa una actuació al festival de folk de Newport on és descobert per John Hammond (descobridor també de Dylan, Springsteen, Aretha Franklin, Pete Seeger, George Benson...) que li ofereix un primer contracte discogràfic sonat ja amb una multinacional, CBS.

Així el seu primer disc es publica el gener de 1968 amb un títol pensat en no gaire estona "Songs of Leonard Cohen". El single que s'extragué fou "Suzanne", que com a single fou un fracàs comercial. Vaja, com tots els singles de Cohen. També la coneguda "So long, Marianne" sobre l'aventura amorosa amb Mariane Jensen a qui va conèixer mentre vivia a l'illa grega d'Hydra. Marianne era l'esposa del novel·lista escandinau Axel Jensen i el deixà per anar a viure amb Cohen.

El segon disc surt el maig del 1969 amb el nom de "Songs from a room". El cantant comença a agafar certa notorietat i arriba a actuar l'any 1970 al conegut festival de la illa de Wight al costat de noms com Jimi Hendrix, Joan Baez, The Doors o Jethro Tull. Del disc vull destacar "Bird on a wire", una cançó amb aire country que també havia popularitzat anteriorment Judy Collins i que tracta d'un moixó sobre un pal de telèfons.

El maig de 1971 Cohen publica un tercer disc amb títol poc suggerent "Songs of love and hate". Ara qui es fixa en ell és el director Robert Altman, que fa servir les seues cançons per a la banda sonora de la pel·lícula "McCabe and Mrs Miller" protagonitzada per Warren Beatty.  S'hi inclouen "The stranger song", "Sisters of mercy" i "Winter lady".

El 1973 publica un directe gravat a París amb títol del mateix estil "Live songs". L'any 1974 amb el disc "New skin for the old ceremony" canvia de títol i canvia d'estil amb una aires més rock i potser menys folk. En aquest elapé s'inclou "Chelsea hotel" una cançó que tracta sobre una trobada que va tenir amb Janis Joplin.

Un altre canvi arriba amb el disc "Death of ladies man" (1977) amb producció de Phil Spector. El resultat d'aquest gran disc es veu que no justificava els mitjans. Cohen explica d'Spector que "Vaig haver d'empassar-me tota la seua megalomania i malaltia, així com una devoció per les armes que era intolerable. En una ocasió em posà la seua mà a la meua espatlla i una pistola al coll dient-me: 'Leonard, t'estimo'. Tot el que vaig poder respondre-li fou 'Espero que així sigui Phil'".

L'any 1979 torna a fer el que feia des de les seues arrels folk amb "Recent songs" produït per ell mateix juntament amb Henry Lewy, amb qui treballaria en el curtmetratge "I am a hotel" que guanya un premi en el Festival Internacional de Montreux. Ja tenim totes les facetes de Cohen: poeta, escriptor, músic i director de cine.

El 1985 en el disc "Various positions" torna a canviar d'estil utilitzant noves tècniques de producció que li donen al disc un estil més, diguem-ne mogut, però vaja que tampoc es pensi que l'home sigui l'alegria de la huerta. D'aquest disc és el tema que més m'agrada de Cohen, "Dance me to the end of love". També la conegudíssima "Hallejullah" que posteriorment fou molt versionada, com Rufus Wainwright per la pel·lícula "Shrek" (2001) o la més famosa de Jeff Buckley de l'any 1994.

En plena efervescència guanya el premi Genie Award per la seua col·laboració en la música de l'òpera rock "Night magic" (1985), concretament per la cançó "Angel eyes". L'any 1986 participa amb la cançó "Take this waltz" en el disc "Un poeta en Nueva York" dedicat al poeta Federico García Lorca i en el qual també hi participen Lluís Llach, Víctor Manuel, Paco de Lucía o Donovan.

El 1988 publica "I'm your man", un gran disc amb un els seus grans clàssics "First we take Manhattan" amb guitarra d'Steve Ray Vaughan. La cançó fou enregistrada abans per Jennifer Warmes i posteriorment versionada pels REMo Joe Cocker entra d'altres. També "I'm you man", "Everybody knows", "Ain't no cure for love" i "Tower of song". Segurament hagi estat l'àlbum més comercial de Cohen aquest.

L'any 1992 publica un disc amb força bona acceptació "The future", del single "The future" tinc una edició especial de poquíssimes còpies i que juntament amb un raríssim single del disc "The essencial" que publicà el 2002 són les úniques joies que tinc de Cohen.

Entre 1994 i 1999 Cohen es convertí al budisme -que estava de moda entre els músics- i vivia habitualment en el monestir budista de Mount Baldy (Califòrnia). L'any 2001 després de la clausura torna amb "Ten new songs", un altre nom molt ben trobat per un disc, amb cançons com "In my secret life".

Com l'home estava de reflexió mística i no publicava, l'any 1995 una sèrie d'artistes graven "The tower of song" un disc d'homenatge a Cohen amb Elton John interpretant "I'm your man" o Don Henley cantant "Everybody knows".

L'any 2008 va veure's obligat a tornar als escenaris, aquest cop per temes econòmics ja que va descobrir que la seua amiga i mànager Kelley Lynch li fotia els quartos.

Fa un mes publicava el seu disc "You want it darker" (2016) ara el poeta i trobador canadenc ens ha deixat als 82 anys, 3 mesos després d'acomiadar-se de Marienne. Era conscient del seu estat ja que afirmà: "Estic preparat per a morir. Espero que no sigui massa incòmode. Això és tot. Tot està a punt d'acabar". Un altre possible Nobel de Literatura que digué de Dylan "Per mi és com donar un premi a l'Everest per ser la muntanya més alta."




Altres enllaços:
- Documental de més d'una hora sobre Leonard Cohen.
- Discurs de Cohen quan rebé el Premio Príncipe de Asturias.
- L'últim vídeo de Cohen. En ell explica les lletres de les cançons del seu últim disc.
- Últim videoclip de Cohen del disc "Old ideas" (2016)

↧
↧

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016

December 3, 2016, 4:00 pm
$
0
0
El teorema de Pitàgores diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets, és a dir x2+y2=z2. Aquesta fórmula permet saber si un triangle és rectangle i això ja ho sabien egipcis i babilonis que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir piràmides i per això van fer llistats de nombres que complissin aquesta relació. Els nombres més coneguts que ho compleixen són x=3, y=4 i z=5 ja que 32+42=52. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s2-t2, y=2st, z=s2+t2 on només cal que a s i t els doni valors positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa molts dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites.

Però això que amb quadrats és tan senzill, si ho provem de fer amb les potències cúbiques la cosa es complica molt. Si prova de buscar solucions enteres de l'equació x3+y3=z3  estarà entretingut una bona estona. Al segle XVII, Pierre de Fermat ja es va entretenir amb les equacions xn+yn=zn intentant buscar solucions per exponents majors o iguals a 3. Fermat es va marcar un farol i deixà escrit en el marge d'un llibre una anotació on assegurava haver demostrat que aquestes equacions no tenen solucions enteres però que no la podia transcriure per falta d'espai. Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el conegut com l'Últim Teorema de Fermat va trigar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir Andrew Wiles ajudat pel seu alumne Richard Taylor el 1994. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. Andrew Wiles, de la Universitat d'Oxford fou guardonat amb el Premi Abel 2016 "per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".


El Premi Abel es va crear l’any 2002 perquè no hi havia Premi Nobel de Matemàtiques? Aquest guardó, amb una compensació econòmica similar a la del Nobel, l’entrega l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres i duu el nom del matemàtic noruec Niels Henrik Abel. El primer guardonat fou el matemàtic francès Jean-Pierre Serre.
(Article publicat al suplement del SEGRE el 30/10/2016.)
↧

El teorema de la galeria d’art.

December 3, 2016, 4:06 pm
$
0
0
Segurament vostè, que deu ser una persona molt viatjada, haurà comprovat visitant grans museus i galeries d’art que hi ha un senyors i senyores vigilant en vàries sales per impedir que es faci una selfie amb la Gioconda o retrati amb el mòbil el trebol de la Capella Sixtina del Vaticà. Però quants vigilants calen per poder vigilar una sala d’una galeria d’art?
Suposem primer que la vigilància d’aquestes sales la duen a terme uns vigilants que estan situats en un racó fix sense poder moure’s però amb una visió de 360º i suposem també que poden veure a qualsevol distància sempre i quan no hi hagi una paret pel mig, és clar.
I ara també suposarem que les galeries d’art o museus tenen forma de polígon, és a dir, les seues parets formen una regió tancada. Per exemple, pot imaginar-se que la sala que cal vigilar té forma de quadrat, d’hexàgon o d’estrella. Avui en dia ja sap que pot imaginar-se les formes més estrambòtiques possibles gràcies als dissenys que ens ofereix el món de l’arquitectura.
Agafi paper i un llapis que l’animo a què vagi fent dibuixets i vagi comprovant quants vigilants calen per guardar les obres d’art d’una sala. Si la sala té forma triangular, per estrany que sigui el triangle, només caldrà un vigilant. Si la sala és un quadrilàter, és a dir, un polígon de quatre costats veurà que amb un sol vigilant en un vèrtex també en tindrà prou. I si la sala és pentagonal, també n’hi haurà prou amb un. Però per a polígons més grans de sis costats potser ja en caldrà més d’un.
L’any 1975, Václav Chvátal publicava la solució a la revista Journal of Combinatory Theory. Es veu que per molt complicat que sigui el disseny de la galeria, si aquesta té N vèrtexs -cantonades o racons- només cal un màxim de N/3 vigilants. Si surt un nombre exacte ja ho tenim i si surten decimal no els hi farem cas i ens quedarem només amb la part entera. Posem per cas que una sala té 12 cantonades, aleshores com a màxim necessitaria 12/3=4 vigilants, i si en té 13 faríem 13/3=4,3333333… la qual cosa ens diu que amb 4 vigilants en faríem prou. A més, l‘any 1978, el matemàtic Steve Fisk donà un senzill mètode de com s’haurien de situar els vigilants dividint la sala en triangles i combinant colors.
Ara ja ho saben, si ens cal anar al Museu de Lleida a controlar que ningú ens prengui res, almenys tinguem clar on situar-nos per veure-ho tot bé.

El problema de la galeria d’art forma part del que s’anomena geometria combinatòria i fou plantejat l’any 1973 pel matemàtic Victor Klee (1925-2007). Avui en dia les conseqüències d’aquest teorema tenen més aplicacions que calcular el nombre de vigilants de seguretat, també s’utilitza per a la instal·lació de càmeres de videovigilància, detectors de fum, punts d’il·luminació o amplificadors de senyals WIFI.


(Article publicat al suplement de SEGRE el dia 27/11/2016)
↧

Leon Russell - Delta lady

December 4, 2016, 10:00 am
$
0
0
A la vila de Lawton, a Oklahoma, el far-west profund naixia el 2 d'abril de 1941 el pianista i cantant Hank Wilson, conegut musicalment amb el pseudònim de Leon Russell.

Home precoç musicalment parlant (en altres aspectes ho desconec) durant la seua adolescència ja va tocar amb Jerry Lee Lewis. Amb només 17 anys el fitxa ni més ni menys que Phil Spector com a músic de sessió per a moltes de les seues gravacions. Així ja fa carrera professional com a músic de The Byrds o Herb Albert i es guanya una fama de multiinstrumentista i sobretot de compositor creatiu.

L'any 1968 juntament amb el guitarrista Marc Benno edita el seu primer disc "Asylum choir", que obté bones crítiques però poques vendes. L'any 1970 grava amb Joe Cocker el disc "Joe Cocker" on s'inclou "Delta Lady" una de les cançons més populars de Russell i que havia escrit originalment per a Rita Coolidge.

Amb Joe Cocker li arribà l'èxit, va fer gira amb ell i amb els quartets guanyats va crear la seua pròpia companyia discogràfica, Shelter, on edita el seu segon disc "Leon Russell" (1970) i el seu primer disc d'èxit "Leon Russell amd the Shelter People" (1971). En aquest disc versiona Dylan en "A hard rain's a-gonna fall", versiona George Harrison a "Beware of darkness" i es versiona a si mateix a "The ballad of mad dogs and Englishmen". D'aquesta etapa són "A song for you", popularitzada més tard per Elton John, Simply Red, Michael Bubble o Ray Charles i "Jammin' with Eric" on toca amb Eric Clapton (inconfusible el so).

La bona relació amb George Harrison fa que participi en el famós concert de Bangla Desh. Després publica "Carney" (1972) amb el single "Tight rope" i amb el triple directe "Leon live" (1973) torna a aconseguir un disc d'or. 

Russell, he comentat al principi, que provenia de l'oest profund amb la seua pinta de cowboy, no és d'estranyar que gravés amb el seu nom original un disc country "Hank Wilson's back" (1973). A partir d'aleshores l'èxit comercial van anar disminuint progressivament. El seu últim disc d'èxit fou "Best of Leon" (1976) un disc de grans èxits. En aquella àpoca es vengué Shelter per a crear Paradise. També es casa amb Mary McCrary, la vocalista d'Sly & the Family Stone, amb qui gravaria varis discos sota el nom de Leon & Mary Russell.

En definitiva, Russell ha publicat gairebé 40 discos, dels últims anys caldria destacar la cançó "Foggy mountain breakdown" per la qual va aconseguir el Grammy a millor cançó instrumental country l'any 2002 i "The union" (2009) que gravà juntament amb Elton John i Bernie Taupin.

Leon Russell ha mort als 74 anys mentre dormia per causes que no s'han fet públiques.

↧
Viewing all 387 articles
Browse latest View live
Search