Quantcast
Channel: Des de Lleida...
Viewing all 387 articles
Browse latest View live
↧

Shakin' Stevens - Merry Christmas everyone

December 22, 2016, 2:00 am
$
0
0
Aprofito que ja s'acaba l'any en què hem perdut el temps jugant amb ampolletes d'aigua, fent les ruqueries del maniqui challenge i cantant el pen pinapple apple pen per felicitar-lo les festes amb la cançoneta que trio humilment des d'aquest bloc.

Per fer-los memòria i sense necessitat de consultar comissions d'experts els cito les nadales que he anat publicant els darrers anys per si són del seu gust tornar-les a escoltar o per si vol idees per a fer una llista de reproducció d'Spotify i tenir-la de fons mentre s'afarta de gambes, sopa de galets o canalons a taula i no haver d'escoltar el seu cunyat dient que ell "compra les gambes més bones i més barates".

2012: Lynyrd Skynyrd"Run run Rudolph"
2010: Elton John"Step into Christmas"
2008: The Ramones"Merry Christmas baby"

Enguany té tot honor i tota glòria d'aparèixer al meu bloc el gal·lès Michael Barratt, que sabedor que amb aquest nom no podia anar pel món de la faràndula, adoptà el nom artístic de Shakin' Stevens. Stevens es va criar entre dotze germans que escoltaven vinils de rock and roll dels cinquanta. Amb aquest estil de música s'hi va aficionar i va començar a rondar per clubs de Cardiff i així l'any 1968 forma el grup The Sunsets. Sota aquest nom grava tres elapés, un amb una mica d'èxit "A legend" (1970), un altre amb poc èxit "I'm not J.D." (1971) i un tercer amb gens d'èxit "Rockin' and shakin'" (1972). El fracàs és tan sonat que The Sunsets queda ja en no res.

En aquella època es representaria el musical "Elvis", una comèdia sobre la vida del rei del rock, així que Stevens es presenta al càsting obtenint el paper principal. També es converteix en un assidu del programa de tele del moment, un revival presentat per Jack Good. Aprofitant la fama que li va donar l'any 1977 torna als estudis de gravació enregistrant alguns singles i un primer elapé en solitari "Shakin' Stevens" (1977) que causa sensació.




La seua especialitat és la revitalització de temes antics: "Marie Marie" de The Blasters; "You're driving me crazy" de Ronnie Harwood; "Oh Julie" (aquesta seua); "Green door" de Jim Love (tema que arribà al nº1 de les llistes UK); "Lipstick" de Joe Turner; "True Love" de Bing Crosby i Grace Kelly...






L'any 1985 publica "Merry Christmas Everyone", un tema nadalenc que també arribà a la primera posició en llistes. Que passin unes bones festes!!!!

↧
Search

Bars - Ramon

December 26, 2016, 4:17 pm
$
0
0
L'any 1989 fou l'any en què es donà el debut discogràfic d'algunes grans bandes que liderarien el rock cantant en català durant el següent lustre: Sopa de Cabra, els Pets i Lax'n'Busto. També fou l'any en què Sau publicava el seu segon disc "Per la porta de servei". I van debutar altres bandes que tindrien més o menys èxit: Freak & Do, 080, Sui Generis, Kitsch o La Madam. Tot i això, la música en català estava poc normalitzada en les emissores de ràdio -com ara- i el 21 de maig es tancaven a la seu de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya alguns membres de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en llengua catalana. En aquelles dates la presència de música en llengua catalana oscil·lava entre el 10% de Ràdio 4 i l'1% de Radio Club 25.

A Sabadell, un dels grups que també debutaven eren els Bars. Liderats per JordiFogerty Coma i la lleidatana Montse Llaràs i amb les lletres del Jordi Garròs enregistraven un primer disc "Bars" (1989) farcit de rock i rhythm'n'blues. La cançó "Quan el blues va tenir un fill li va posar rock'n'roll" ja dóna moltes pistes per on anaven els trets. Però el tema més tremendament divertit del rock català i que molts vam cantar durant aquells anys fou el primer del disc, "Ramon" interpretat pel Jordi Plana i que narrava a història d'una nit en què molts ens hi podíem sentir identificats.



El Ramon surt de casa
amb els calés a la butxaca
després de pencar durant tota la setmana
aquesta nit serà un gran nit.
Té carro, té pasta
i té molta marxa
i a lo millor tindrà les claus d'una casa
aquesta nit serà un gran nit,
però no sempre surt com ho has previst.
Mira una rossa que li fa la rialla,
el veu el macarra i li trenca la cara
aquesta nit serà una gran nit.
Per oblidar l'escena
ell s'infla de cubates
es passa una mica
i es desperta a les tantes
del matí.
Oh quina gran nit.
Però no sempre surt com ho has previst.
Ramon, què fas? Ramon, on vas?
Ramon, de què vas? Ramon, ets un mamon!

L'any 1991 publiquen "Mala idea" amb el tema "Greus problemes" com a més destacada -bua! quina veu la de la Montse!-. I el 1993 hi tornen amb un altre fabulós disc "T'ho diré mil vegades" amb barreja de country, rock i rhythm'n'blues i una gran cançó també amb lletra del Jordi Garròs"Foc al cor" i que possiblement fou el seu major èxit. Després va arribar "En directe" (1994) amb una gran interpretació de "Després d'un dia molt llarg". 

Ara, Jordi Garròs ha mort als 54 anys per culpa d'un accident domèstic. Jordi Garròs, amb la seua gavardina i el seu Chester a la boca era el bluesman del grup que ja havia passat anteriorment per la Sabadell Blues Band i els Crack-Blues. Un grup que potser volia tenir un públic més adult i especialitzatdel que tenia el rock català en aquell temps.
↧
↧

George Michael - Freedom'90

December 28, 2016, 8:22 am
$
0
0
L'any 1981 dos joves músics ambiciosos a l'atur, el guitarra Andrew Ridgeley i el cantant Yorgos Kyriatou Panayiatou provinents del quintet The Executive formen el grup de pop Wham!. Sembla que els estigui explicant un farol però no, és així. El Panayiatou era el nom real de George Michael i Ridgeley era l'altre dels Wham!, el que no era George Michael.

El primer contacte discogràfic els arriba l'any 1982 després d'haver gravat una maqueta en la qual es trobaven temes com "Wham rap!", (després d'escriure aquesta cançó van triar el nom del grup) "Come on!", "Club Tropicana" i la balada "Careless whisper". Aquesta maqueta fou rebutjada per les grans companyies i finalment fou publicada per Innervision, una petita companyia creada per un exempleat de Polygram. Buah! El primer disc "Fantastic" (1983) va anar directe al nº1 i els tres primers temes que he anomenat anteriorment juntament amb "Bad boys" i "Young guns (go for it)" van anar al capdamunt de les llistes. Una bogeria. I a més el disc es va vendre com a xurros.

La imatge del grup en directe és explosiva, amb aquests dos xiquets guapets movent-se per l'escenari. Elton John en aquell temps ja digué sobre Michael: "un extraordinari compositor en la tradició de Paul McCartney i Barry Gibb". George Michael es comença creure que ell és quelcom més i publica en solitari "Careless whisper" (1984) que aquell estiu arriba al primer lloc de totes les llistes. 

Tot i que Ridgeley sent una mica d'enveja de Michael i s'opera el nas per ser tan guapo com ell, això no afecta la carrera dels Wham! que continua parint èxits. El seu segon disc, ara ja amb una multinacional com Sony, "Make it big" (1984) torna a ser 1 gràcies al singles "Wake me up before you go go" (Ridgeley deia que la lletra era el que li deia son pare qua arribava tard a casa),"Everything she wants" i "Freedom". També s'inclou el tema "Careless whisper"per a tancar el disc. El disc ven més de cinc milions de còpies i es converteix en el 68è disc més venut dels 80. La gira els porta a Xina, sent el primer grup occidental que hi actua. D'aquesta època és una de les nadales popie més famoses i és que el sobadíssim "Last Christmas" (1984) es publica com a cara B del single de "Everything she wants".

A finals de 1985, Ridgeley i Michael es plantegen abandonar el projecte, que es consuma definitivament després d'un nou (soporífer) èxit rotund de Michael en solitari "A different corner" (1986). Finalment els Wham! publiquen una retirada triomfal amb el disc "The final" (1986) que també arriba a la posició més alta de les llistes. Amb aquest disc Wham! té el rècord d'haver estat número 1 amb tots els seus discos publicats. Clar, només són tres, però bé, és significatiu. En aquest disc mig inèdit i mig recopilatori s'inclouen un parell de nous temes que també arribarien al primer lloc de les llistes: "I'm your man" (1985) i "The edge of heaven" (1986).

George Michael era el nou sex-symbol de l'època, amb aspecte descuidat i amb barba de pocs dies tenia un públic fidel entre les noies de quinze anys i les lectores de premsa rosa. Un cop dissolta definitivament la societat George Michael grava un single -que arriba al nº1 també, per no perdre el costum- per treure's de sobre la seua imatge de component de Wham! "I knew you were wating for me" (1987) amb Aretha Franklin que significà la resurrecció d'Aretha en el món de la música. Ojo, que ja té nassos la cosa, un crio redescobrint Aretha Franklin.

Un cop depurat del duet (?) publica una altra màquina de vendre: "Faith" (1987). El disc amb més d'onze milions de còpies venudes és el quinzè disc més venut dels vuitanta. Amb aquest disc Michael entra en l'imaginari musical col·lectiu dels 80 juntament amb Springsteen, Madonna, Prince o Michael Jackson. El disc s'estrenava amb el controvertit "I want your sex" (1987) amb censures en emissores de ràdio que només serviren per assegurar-li més publicitat del disc. George tenia la necessitat de demostrar que s'havia fet gran i no només va signar totes les cançons del disc sinó que també el produí, feu els arranjaments i tocà la majoria d'instruments. El resultat quatre singles número 1 "Faith", "Father figure", "Monkey" i "One more try" i el Grammy al millor disc de l'any.

L'èxit és de tal alçada que l'obliga a prendre's un llarg descans fins el 1990 amb el disc "Listen without prejuicies vol 1", on en el títol es marquen els recels de Michael perquè la crítica no va assumir l'enorme repercussió popular del seu disc anterior i demanava que la gent escoltés el seu nou disc sense prejudicis. El disc, considerat una gran decepció comercial, arribà en una època d'enfrontament amb Sony negant-se a deixar la seua imatge per la promoció del disc (al mateix estil que Prince). El video del primer single "Praying for time" (1990) consisteix en la lletra de la cançó sobre un fons negre i en el de "Freedom 90" (1990) -gran i oblidada cançó- se veuen models fent play back i la destrucció d'objectes icònics de la carrera de Michael. Tal va ser el trencament amb Sony que la segona part del disc no es va arribar a editar i les cançons previstes van formar part del disc "Red Hot + Dance" (1992), un disc solidari per a recaptar fons per la lluita contra la SIDA i amb "Too funky" com a tema estrella i amb video farcit de models.

L'any 1992 li arriba un inesperat èxit mundial gràcies a un single gravat en directe a l'estadi de Wembley amb Elton John"Don't let the sun go down on me". Un any després faria una jugada semblant gravant un EP "Five live" (1993) durant el concert d'homenatge a Freddie Mercury en el qual interpreta juntament amb Lisa Stansfield una meravellosa versió de "Somebody to love" i un mix de de "Killer/Papa was a Rolling Stone".

El 1996 torna, després del descans discogràfic, amb "Older" amb un primer single que el torna al número 1 de les llistes "Jesus to a child", tema melancòlic dedicat al seu amant que havia mort de SIDA recentment. El seu segon single "Fastlove" (1996), un tema molt funky i completament diferent del primer també aconsegueix el primer lloc en llistes, retornant-lo a l'èxit dels vuitanta. El tercer senzill "Spinning the wheel" (1996) no va arribar a l'1 i es va haver de quedar al 2 perquè ningú va ser capaç de moure el "Wannabe" de les Spicegirls.

Després de publicar uns grans èxits amb un parell de temes inèdits completament obviables (un d'ells "Outside" on en el videoclip es parodia la detenció que patí per mantenir relacions sexuals amb un policia en un vàter públic), el 1999 hi torna amb un àlbum de covers "Songs from the last century" amb versions del "Roxanne" (1999) de The Police amb un videoclip gravat al barri roig d'Amsterdam amb gent que passava per allà i "Miss Sarajevo" (2000), que U2 i Brian Eno van composar pel projecte "Passengers".

A partir d'aquí poca cosa més a comentar, discos mediocres, singles amb escassa repercussió i dels últims anys em quedo amb la fabulosa versió del "Heal the pain" inclosa inicialment al disc del 1990 i que va regravar juntament amb Paul McCartney pel disc de grans èxits "Twenty five" (2006).

George Michael ha mort tranquil·lament a casa seua amb 53 anys.

↧

Status Quo - Rockin' all over the world (life at Knebwoth'90)

December 30, 2016, 8:00 am
$
0
0
Si hi ha un grup que en sentir els dos primers acords de qualsevol cançó ja saps quin és, aquest grup és Status Quo. Com diu l'amic, runner i escriptor solidari Eduard Plana en els concerts dels Status Quo t'has d'esperar un minut a cada cançó per saber quina és.

L'any 1962 el cantant Francis Rossi i el baix Alan Lancaster, amb només tretze anys van fundar un grup anomenat The Scorpions i que res va tenir a veure amb els altres alemanys heavies homònims. A finals d'any s'hi uní el bateria John Coghlan i van passar a anomenar-se The Spectres. Sota aquest nom van gravar alguns singles sense cap mena de repercussió. El maig de l'any 1967 s'incorporà el guitarra Rick Parfitt, amb la qual cosa es canviaren el nom pel de Traffic, però que per evitar confusions amb el grup que tenia Steve Winwood en aquell moment es passaren a anomenar Traffic Jam. Se veu que això del nom no els acabava de convèncer i l'agost del mateix any van passar-se a dir Status Quo, nom que, ara sí, ja seria el definitiu. I ja anava sent hora.

El cavi de nom els va anar bé perquè el primer single que gravaren amb aquest nom "Pictures of matchstick men" (1968) els convertí en estrelles d'un dia per un altre aconseguint un nº7 a UK i un nº12 als EUA. El so molt hippie-psicodèlic. Aprofitaren el reprise d'aquest tema per editar aquell 1968 "Ice in the sun" que amb un so molt beatelià que aconseguí entrar en el top ten, però poc els durà ja que a continuació van estar cinc anys sense menjar-se ni un rosco.

Van haver de canviar de discogràfica deixant Pye per Vertigo per tornar a col·locar un hit amb cert èxit però amb molt mala crítica, fou "Paper plane" (1973). Amb aquest nou so característic sí que els vindria un seguit de temes amb una notorietat que ha perdurat fins als nostres dies "Caroline" (1973), "Break the rules" (1974) i "Down down" (1974) que fou el seu primer número u juntament amb el disc "On the level" (1975).

A partir d'aleshores i durant dotze anys no hi ha ni un any que els Status Quo no posin singles o discos al Top Five britànic. Com penso que és un grup més de cançons que no pas de discos em centro en això.  "Roll over lay down" (1975), "Rain" (1976), "Rockin' all over the world" (1977), "Again and again" (1978), "Whatever you want" (1979), "What you're proposing" (1980), "Something about you baby I like" (1981), "Rock'n'roll" (1981), "Marguerita time" (1983), "The wanderer" (1984) i "In the army now" (1986) -cançó que no és seua sinó del duet sudafricà Bolland and Bolland-, "Burning bridges" (1988) . Els temes són grans èxits del que avui en dia es coneix com air guitar, aquelles cançons que cal ballar-les fent veure que toques la guitarra.

El grup, amb canvis de músic excepte Rossi i Parfitt eren amants de les llargues gires i dels concerts en directe. Un de molt recordat a les nostres terres fou el del Big Ben de Mollerussa a finals dels anys vuitanta. El 30 de juny de 1990 participen en el festival benèfic de Knebworth en un memorable concert que es va enregistrar en un doble disc i que és una obra d'art de la música. És dels pocs directes que tinc a casa però és extraordinari escoltar junts Status Quo, Tears for Fears, Eric Clapton, Genesis, Paul McCartney, Pink Floyd, Clif Richards, Dire Straits i Robert Plant. Del concert s'edità un single raríssim amb un megamix de diferents actuacions i del qual estic molt content de tenir.

L'any 1991 editen un grans èxits imprescindible: "Rockin' all over the years". Com ja he dit abans que els Status Quo són grup de singles més que no pas d'elapés, amb aquest disc en té prou. Per la promo van editar un single amb un megamix de clàssics del rock'n'roll anomenat "The anniversary waltz"que es quedà al nº2 de les llistes i que és una cançó que no em falta al cotxe. També s'incorporava l'inèdit "Can't give you more".

L'any 1992 editen un fabulós directe "Live alive Quo" amb un altre curiós medley com a single promocional "Roadhouse medley". El tema de 20 minuts no tingué l'èxit dels anteriors però personalment m'agrada molt  per com fan anar el riff del "Roadhouse blues" de The Doors per barrejar-ho amb altres cançons.

L'any 1994 aconsegueix el seu segon número 1 en llistes després de vint anys amb un tema curiós "Come on you reds". Es tracta d'un single gravat amb els jugadors del Manchester United amb la base del "Burning bridges" i canviant la lletra. I seguim amb uns quants singles més "I didn't mean it" (1994), "Fun fun fun" (1996) que van gravar amb els Beach Boys en un fabulós disc de versions per a celebrar el trentè aniversari de la banda i on també hi ha el "Don't stop" dels Fletwood Mac entre molts d'altres. A partir d'aquí els èxits començaren a baixar amb un disc estrepitosament dolent el 1999 "Under the influence" amb singles que no passaren el top 20 de llistes. El 2000 ho intenten ab un altre àlbum de covers com el del 1996 que el mateix Francis Rossi defineix com a desastrós, i això que hi ha una extraordinària versió del "Old time rock'n'roll" de Bob Seger, el "Sweet home Chicago" de Robert Johnson, el "Roll over Beethoven" de Chuck Berry i el "Mony mony" que popularitzà Billy Idol. Vaja, per mi molt millor que l'altre.

El 2005 publica el single "The party ain't over yet" i el 2007 "Beggining of the end" amb el qual ja m'aturo com si el títol volgués ser una premonició. Aquest mes d'agost passat van actuar en concert a Tarragona i quan ja ho tenia tot previst per assistir-hi temes d'organització familiar (eufemisme per dir que no tenia on deixar la canalla) van fer que al final me'l perdés. I ara ja no serà el mateix perquè Rick Parfitt ha mort als 68 anys en un hospital de Marbella després de patir una infecció després de ser ingressat per una lesió a l'espatlla.




↧

L'any en què ens hem entretingut llençant ampolletes d'aigua

January 2, 2017, 3:33 am
$
0
0
El 2016 ha estat un any complicat. Crec que tots ho són de complicats, però com sembla ser que l'imaginari és aquest doncs no seré jo qui el desfaci. 

Començàvem l'any nerviosos amb la CUP perquè com sempre passa mai no sabem ben bé què faran quan han de fer coses. Van fotre el Mas a "la paperera de la història" i entre els uns i les altres se van treure de la butxaca l'alcalde de Girona per ser president de la Generalitat. Amb això del procés no guanyarem per sustos, llàstima que gent catalanista com la Muriel Casals, el Ramon Llumà, mossèn Ballarín o el Jordi Carbonell ja no podran veure el "referèndum sí o sí" -diacrític- aquest famós familiarment conegut com a RUI -un dels neologismes d'aquest any-. Si fins i tot ni el campanar de Rosselló no va poder aguantar l'emoció del moment! Ni David Bowie. Clar que com "les hemos destrozado la sanidad pública" tal com deia Jorge Fernández Díaz i aquell senyor que dirigia Antifrau, sí an-ti-frau han llegit bé, no m'estranya que enguany s'hagi mort tanta gent. Però bé, aquest no era el problema, el problema gros eren les estelades del Camp Nou, allò sí que generava violència. On va a parar! Tothom estava tant a favor de prohibir les estelades que aquest 11-S a Lleidaérem menys gent que en un partit del Camp d'Esports post-Idiakez. La Paeria ens va comptar un per un. I no m'estranya que siguem tan poquets si a poc a poc van detenint a tothom per fer-los passar pel jutjat, que si la Forcadell, que si la Montse Venturós, que si el Joan Coma... Sembla com si Blas Piñar no s'hagués mort encara. I sinó que li preguntin a Pedro Sánchez, que sent com era, encara era vist massa progre i tot. Qui tampoc ho podrà veure és la Rita Barberá ni el Fidel Castro.

A Lleida hem tingut alguns casos de crònica negra amb dos assassinats a Alfarràs i a Albatàrrec. I un pobre xiquet de l'Albi a Bangkok. Amb tot això la novel·la negra s'ha posat de moda i es creà el festival "El Segre de negre". També hi va haver okupes a la UdL que segurament protestaven pel cartell de la Festa Major de maig i no pas per les classes de la Imma Manso. O potser era una quedada del Pokémon Go, vagi vostè a saber. També hem tingut un any mogudet amb l'afer Sixena on l'historiador Alberto Velasco s'ha convertit en una nova espècie d'Indíbil o de Mandoni del Museu de Lleida davant les tropes del jutjat d'Osca. I amb els noms franquistes als carrers, que sí, que després de 41 anys encara n'hi ha tot i que no s'ho puguin creure. L'equip de govern de la Paeria va passar la pilota a una "comissió d'experts" mentre ells feien un manequin challenge i els altres estàvem distrets amb el campeonato de morcilla de les Festes de Tardor.

I és que el món el tenim ben boig. Entre el drama dels refugiats, les allaus d'atemptats a Brussel·les, Niça, Berlín, Orlando, Istambul, Bagdad i Munich i el cop d'estat a Turquia hem après, o hem hagut d'aprendre a conviure amb imatges colpidores i immediates amb Periscope. Però els que ho han de solucionar, ja veuen, amb les empreses off-shore -un altre neologisme- de Panamà o votant Donald Trump. A Anglaterra amb el tema del Brexit ho va pagar la diputada laborista Jo Cox. Així que si no ens hi posem nosaltres els altres no ho faran. Hem demostrat que som capaços de destronar una estàtua eqüestre de Franco al Born mentre altres es despistaven cantant "I have a pen, I have an apple...". Però vaja, que després passa el que passa i som com som i el tema de conversa habitual acaba sent la cobra del David Bisbal a la Chenoa. Al món hi ha mala llet i ja no pots dir ni caranchoa a ningú.

Esportivament es van celebrar els JJOO a Brasil amb la gimnasta Simon Biles com a gran heroïna de Rio 2016, al final devien ensulfatar bé per allò del zika però la van pifiar amb la depuració de la piscina perquè l'aigua se va fotre tota verda, no es podien banya ni amb burquini -una altra paraula nova-. Ui, però a Lleida amb el futbol sí que hem estat entretinguts. Se veu que la millor plantilla que hem tingut en els últims 15 anys o més se'ns va plantificar a un play-off d'ascens, i sense cobrar tu. El fatídic penal a Sevilla ens va deixar a les portes de 2A. I a partir d'aquí, no sé què va passar al club que van muntar allà dins el rosari de l'Aurora. Gairebé tota la plantilla va fotre el camp, i no de bones ganes no -encara roden denúncies-. L'afició també va fotre el camp, uns voluntàriament, uns altres persuadits des de l'entorn de la directiva i altres vetats directament. Les penyes van ser declarades il·legals i el Gol Nord sectoritzat. Però, ei, que tot això estava previst en el full de ruta. La penya Molo Esportiu en va ser la primera víctima, EPD. També hem vist un cas socialment remarcable, Éric Zárate només durava 24 hores al Lleida Esportiu després d'una mala gestió de les xarxes socials. Si tothom que gestiona malament les xarxes socials hagués de plegar més tranquils estaríem. Sort que el Bo Yang ens ho arreglarà tot, eh? I si cal fotre les culpes a algú ho pot fer a les ones gravitacionals per exemple o a l'incendi de la Guingueta.

Si posem la ràdio per no pensar en tots els desastres, que si el terratrèmol d'Itàlia, l'accident de Freginals, les històries dels abusos dels Maristes o la pocavergonya del pare del cas Nadia, i ens posem a escoltar el futbol ja no podrem sentir els comentaris arbitrals de José Francisco Pérez Sánchez, ni l'anàlisi de Gaspar Roseti per recordar Johan Cruyff, Cesare Maldini i Dalian Atkinson. Ni els combats de Muhammad Alí ni les gestes muntanyeses de Nil Bohigas ni les curses del Luis Salom. Fins i tot l'últim dia ens deixava Ramon Farrús, president de l'At. Segre. I que si volem escoltar musiqueta a la ràdio ja no serà igual sense Glen Frey (Eagles), David Bowie, Natalie Cole, Black, George Martin, Maurice White (Earth, Wind Fire), Prince, Paul Kantner (Jefferson Airplane), Manolo Tena, Keith Emerson (ELP), Prince Buster, Rick Parfitt(Status Quo), George Michael, Jordi Garrós (Bars), Papa Wemba, Leon Russell, Leonard Cohen, José Luis Armenteros, Pete Burns (Dead or Alive) o Billy Paul.

En el món del cinema i la tele recordarem Ignacio Salas, Alan Rickman, Carle Flavià, Chus Lampreave, Julià Peiró, Miguel de la Cuadra Salcedo, Bud Spences, Carles Velat, la Veneno, Zsa Zsa Gabor, Carrie Fisher i el Manuel d'hotel Fowlti, I si no ens entretindrem llegint Umberto Eco, Carles H Mor, Víctor Mora i Dario Fo. També se pot dedicar a llegir les cançons de Bob Dylan, premi Nobel de Literatura, el llibre "Blau al firmament" o a contemplar escultures del Benet Rosell. I si tampoc els convenç aquesta lectura es pot dedicar a estudiar topologia dels materials, temàtica dels Nobel de Química i Física o els descobriments de Vera Rubin, que injustament se n'ha anat sense Nobel i els del planeta Proxima b del Guillem Anglada-Escudé. I tot això si el doctor Barraquer li va deixar ben arreglada la vista.

Vaja, que tampoc ha estat un any per llençar coets, no.
↧
↧

El 2017

January 5, 2017, 2:34 am
$
0
0
Quines coses no trobarà en cap altre lloc sobre aquest 2017? En aquest article sobre l'any que ens espera no mencionaré ni el referèndum, ni els fanalets ni les lluites de galls de Podemos. Però parlaré del 2017.
  • El primer que cal dir és que 2017 és primer. No teníem un any primer des de 2011=2017+(2-0-1-7) i el proper serà 2027=2017+(2+0+1+7). Aprofitem-lo. A més, 17 i 7 també són primers. Un parell de nombres són primers sexy si són de la forma p i p+6, i com 2011+6=2017, el 2017 és sexy. Que guai!
  • Si multipliquem i arrodonim 2017*pi i 2017*e dóna 6337 i 5483, que també són primers.
  • La suma de tots els primers imparells fins el 2017 també dóna un nombre primer: 283079.
  • Ara restem primers consecutius de dos en dos fins el 2017, elevem al cub i fem la suma. És a dir: (3-2)3+(5-3)3+...+(2017-2011)3=258569 també dóna primer. I parlant de cubs, 2017=13+33+43+53+63+73+83+93. També amb cubs de primers 73+73+113=2017. De fet, combinacions de cubs i quadrats n'hi ha vàries:

  • Aquesta és molt bona: si poses un 7 entremig dels dígits de 2017, els números 27017, 20717, 20177 són també primers. I 20170123456789 també és primer.
  • El 2017è nombre primer és 17539. Doncs 201717539 també és primer.
  • L'arrel cúbica de 2017 amb 8 decimals és 12,63480759... en la qual hi apareixen tots els dígits del 0 al 9.
  • 2017=211-31, on 31 és l'onzè nombre primer.
  • 2017 és la hipotenusa d'un triangle rectangle de catets 792 i 1855, ja que 20172=7922+18552. A més 20172=4068289 on 4+0+6+8+2=20 i 8+9=17.
  • Diuen que 2017 serà un any 10, ja que 2+0+1+7=10. L'últim any 10 primer fou el 1801 i el proper serà el 2053.
  • Si fem servir les primeres xifres de pi: 2017=314*1*5+(92+6)*5-35-8. El 2017 apareix en la posició 8896 dels decimals de Pi.
  • Amb sets: 2017=70+71-72-73+74
  • Amb sets i uns: 2017=1+7(1-7(1+7(1-7))).
  • El 2017 és un nombre lazy caterer. Aquests números indiquen la quantitat de trossos en què podem tallar una pizza circular mitjançant talls rectes sense que tres talls passin per un mateix punt. El 2017 correspon a 63 talls de ganivet.
  • 2017=(10*9*8*7*6)/(5+4+3+2+1)+0! amb els dígits del 0 al 9.
  • Hi ha una simetria molt xula amb el 2017:

  • Sumatori de potències:

  • Combinacions amb els dígits del 2017 per aconseguir els números de l'1 al 10:

  • També hi ha 2017 combinacions possibles de poliominós convexos d'ordre 8. En aquest article del David Orden ho explica de manera clara.
  • Per acabar, la genial manera que té Wolfram Alpha de felicitar-nos l'any nou:



↧

El Messies és nat

January 26, 2017, 2:42 pm
$
0
0
El 25 de desembre de 1642 nasqué el Messies, el fill de Déu. Aquell dia a Woolsthorpe va veure la llum per primer cop el matemàtic, físic i astrònom Isaac Newton. Fill d’una família pagesa, cosa que ha motivat llegendes sobre mançanes i el seu cap, i orfe de pare pogué estudiar al Trinity College de Cambridge gràcies a un sistema públic d’ajudes financeres. El xiquet era força espavilat en matemàtiques, ho era tant que amb només 26 anys ocupà la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques de la Universitat de Cambridge. El seu professor, Isaac Barrow, hi renuncià per ell. Amb 30 anys fou escollit membre de la Royal Society, l’entitat científica de més prestigi, que presidí a partir de 1703. També tingué temps de ser membre del Parlament anglès i de dirigir la Casa de la Moneda de Londres amb un magnífic sou.

Potser creuran que he exagerat una mica al començament de l’escrit però mirin què deia el poeta Alexander Pope«La natura i les seues lleis jeien ocultes en la nit; Déu digué “que sigui Newton” i tot es va fer llum.» I és que la seua obra Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687) podria ser el llibre més important de la història de la ciència. Com Newton era reticent a explicar els seus coneixements -va cremar moltes anotacions seues- l’obra es publicà gràcies a un astrònom amb nom de cometa, Edmund Halley, que el va convèncer. El mateix Halley digué sobre Newton: “cap mortal pot atansar-se més als déus”. Curiosament, també un 25 de desembre, en aquest cas de 1758 s’observà el cometa Halley confirmant les seues teories sobre la freqüència del cometa.

Newton fou el creador del càlcul diferencial -l’anomenà càlcul de fluxions-, una de les grans fites de la matemàtica. Va haver de competir amb Gottfried W. Leibniz per veure qui fou el primer. Com passa en política, s’arribà a crear una comissió especial a la Royal Society per avaluar el tema i fou resolt amb un contundent «Isaac Newton és l’inventor del nou càlcul». Sospito que el fet que Newton fos president de la Royal va tenir alguna cosa a veure. Aquest nou càlcul infinitesimal és fonamental en enginyeria: pel càlcul de la velocitat i l’acceleració del moviment d’un punt material, la velocitat de reacció d’una reacció química, la intensitat de corrent elèctric, el centre de gravetat d’un cos o per determinar la forma d’un recipient de tal manera que amb un volum fixat tingui el menor cost possible.

Les tres lleis de la mecànica de Newton juntament amb la llei de Gravitació Universal han servit durant segles per estudiar el moviment d’una pilota que cau per una rampa o la del Meteosat que orbita al voltant de la Terra.

En òptica, Newton descobrí que un raig de llum blanca es pot descompondre en una combinació de colors, com la famosa portada del Dark side of the moon de Pink Floyd. És el mateix fenomen que fa aparèixer l’arc de Sant Martí. També construí el telescopi reflector, basat en miralls lleugers enlloc de lents pesades. Els seus experiments sobre la llum van portar Newton a clavar-se una agulla al globus ocular per experimentar a veure què passava. Tot i això dedicà menys temps a les investigacions científiques que als estudis teològics.

Morí als 84 anys i és enterrat a l’abadia de Westminster amb la inscripció «Congratulem-nos els mortals que hagi existit tal i tan gran ornament de la raça humana». Vaja, que padrins no li’n feien falta, no.

(Article publicat al Segre Lectura el 25 de desembre de 2016)
↧

El teorema dels 4 colors

January 26, 2017, 2:50 pm
$
0
0

Si vostè té canalla en algun moment li haurà tocat pintar el mapa de les comarques catalanes. Quants colors diferents necessita per pintar-lo? Amb un no en tindrà prou, ni amb dos tampoc. I amb tres colors? Per exemple si pintem el Pla d’Urgell de verd, la Noguera i les Garrigues les podem pintar de groc i el Segrià i l’Urgell de blau, amb tres colors en tindríem prou. I el Pla de l’Estany? Si el pintem de groc, la Garrotxa i el Gironès les hem de pintar de colors diferents perquè limiten totes entre elles, per tant ja necessitem tres colors. I quan pintem l’Alt Empordà necessitarem un altre color perquè té frontera amb les tres comarques anteriors. Necessitem quatre colors. Però en tindríem prou amb quatre colors per a pintar qualsevol mapa per recargolat que sigui? Això es preguntà fa 150 anys Francis Guthrie pintant un mapa dels comtats d’Anglaterra. Mogut per la curiositat ho comentà al seu germà, el físic Frederick Guthrie qui ho traslladà al seu profe de matemàtiques, Augustus de Morgan. Aquest no mostrà gaire interès i s’encarregà de difondre-ho a Hamilton, un altre matemàtic, i al filòsof William Whewell. El problema dels colors creuà l’Atlàntic i Charles Sanders Peirce digué que tenia una demostració... però no l’arribà a escriure.
Un altre il·lustre de les matemàtiques, Arthur Cailey, l’any 1878 el presenta a la London Mathematical Society. El problema queda obert amb l’enunciat “tot mapa pla pot pintar-se amb, com a màxim, quatre colors amb la condició que regions amb frontera comuna tinguin colors diferents”. L’any 1879 Arthur Kempe va publicar una demostració... semblava que el problema estava resolt... però l’any 1890 Percy Heawood hi trobà una errada. El problema es començà a fer molt famós i cap matemàtic aconseguia donar-ne una demostració vàlida. Fins i tot l’arquebisbe de Canterbury Frederick Temple amb il·luminació divina gosà publicar una demostració que també resultà errònia, i Lewis Carroll l’usava per plantejar enigmes matemàtics.
Al segle XX es comença a pensar en els ordinadors per trobar aquesta demostració. El matemàtic alemany Heinrich Heesch fou el pioner fent servir la programació en Algol 60. Finalment, l’any 1976 Kenneth Appel i Wolfgang Haken van anunciar oficialment que “amb 4 colors n’hi ha prou”. La demostració es feu en un ordinador IBM 360 i ocupà 1.200 hores de processament de dades (50 dies!). Tot i que hi havia molt escepticisme entre la comunitat matemàtica en el fet que una demostració no es podia fer per ordinador, cal afirmar que aquesta fou la primera prova de la conjectura. A partir d'aquí n'han sorgit més: Robertson, Sanders, Seymour i Thomas (1996), Ashay Dharwadker (2000), Werner i Gonthier (2004), Ibrahim Cahit (2006).

Fixin-se com a partir d'un problema teòricament simple com és pintar un mapa va haver 100 anys de matemàtica i matemàtics treballant en això. Però vostè es preguntarà si tot això ha servit per alguna cosa més... i tant! Gràcies a això s'ha desenvolupat l'anomenada teoria de grafs, gràcies a la qual pot llegir aquest article, té llum i gas a casa i pot fer cerques per Google.

(Article publicat al Segre Lectura el 22 de gener de 2017)
↧
Search

Els diagrames de Voronoi

February 26, 2017, 11:08 pm
$
0
0
Tot i que la humanitat ha pogut viure milers d’anys sense l’ús del telèfon mòbil, avui dia sembla que ens és una eina imprescindible. Aquests aparells funcionen mitjançant ones electromagnètiques, igual que la ràdio o la tele. La primera trucada des d’un mòbil la féu l’enginyer Martin Cooper l’any 1973 però d’aparells sense fils per a comunicacions ja se n’havien fet servir anteriorment, com els famosos walkie-talkies. Per tal que la comunicació per mòbil pugui funcionar, el nostre aparell envia uns senyals electromagnètics a una antena, la més propera possible, i des d’aquí fins a l’antena més propera al receptor.
La telefonia mòbil també és coneguda com a telefonia cel·lular ja que les antenes cal col·locar-les estratègicament per donar la màxima cobertura possible a les seues àrees. Aquestes àrees s’anomenen cel·les i no són només que les divisions d’un territori en petites regions amb una antena en cadascuna d’aquestes regions. Una forma molt senzilla d’imaginar-s’ho és com un rusc d’abelles, el qual està dividit en petites àrees hexagonals que recobreixen tota la superfície.
Una manera de dibuixar cel·les és mitjançant diagrames de Voronoi agrupant tots els punts que estan a menor distància d’una de les antenes o d’una altra. Imagini’s que vol dividir Catalunya en diagrames de Voronoi: només cal unir les capitals de comarca properes entre elles amb un segment i buscar el punt mitjà. Si uneix ara els diferents punts mitjans dels segments traçats veurà quina és “l’àrea d’influència” de cadascuna de les capitals de comarca segons Voronoi.
Tot i que la idea original fou del meteoròleg Alfred Thiessen, va ser el matemàtic rus Gueorgui Voronoi qui desenvolupà la teoria a finals del s. XIX. El mètode ja fou utilitat l’any 1854 pel metge John Snow a Londres per trobar l’origen d’un brot de còlera. Snow va fer el diagrama de Voronoi (que encara no es deia així) de totes les fonts i va veure així en quina zona hi havia més afectats, al tancar la font aquella s’acabà el brot de còlera.
Actualment, els gràfics de Voronoi s’usen molt en models de planificació geogràfica on cal determinar àrees d’influència d’hospitals, escoles, parcs de bombers, centres comercials o les antenes de telefonia mòbil. També serveixen per delimitar l’àrea d’influència de cada aeroport, d’aquesta forma si cal fer un aterratge d’emergència la tripulació pot saber quin està més a prop.

Article publicat al Segre Lectura el 19 de febrer de 2017. 
↧
↧

Chuck Berry - Rock and roll music

March 25, 2017, 1:00 pm
$
0
0
El 12 d'abril de 1954 van començar a sonar les hores del rellotge de Bill Haley al Pythian Temple Studio de Nova York. El 9 de juliol de 1955 es col·locaria de número u a les llistes americanes. El rock'n'roll es convertia en el reflex de la nova rebel·lió juvenil. Bill Haley, Little Richard, Big Joe Turner, Big Mama Thornton, Fats Domino, Lloyd Price, Johnny Otis, Bo Diddley i... ChuckBerry.

Charles Edward Anderson Berry podria haver nascut el 15 de gener de 1926 a Saint Louis o el 18 d'octubre de 1931 a San José. No se sap tot i que la data més generalitzada és la primera. A Berry li agradava jugar amb aquestes dades biogràfiques, un petit reflex del que seria el seu caràcter. De petit no devia pensar en arribar a ser cap estrella mentre estudiava l'ofici de barber, la música a casa seua la deixava per als seus pares que formaven part d'un cor godspel. A poc a poc es va aficionar al hobby, al començament tocant el baix, però la seua professora Julia Davis el va convèncer perquè toqués la guitarra. Durant un temps va compaginar les tisores i la guitarra, amb Johnie Johnson al piano i EbbyHarding a la bateria però el bluesman Muddy Waters i el disc-jockey Alan Freed es van creuar en el seu camí.

Muddy Waters porta Berry a Chess Records, el segell discogràfic especialitzat en blues i rhythm'n'blues i els sorprèn amb la seua barreja novedosa de ritme blanc i negre. De seguida enregistra un single amb "Wee wee hours" a la cara A i "Ida Red" a la cara B. Però aquest títol d'"Ida Red" no acaba d'agradar, és un tema que Berry dedica a una tieta seua i els germans Chess li fan canviar. Berry els feu cas, i fent gala del seu sentit de l'humor canvia el títol pel de "Maybellene" (1956), que no és res més que el nom d'una vaca que sortia en un dels seus contes infantils favorits. I ara entra Alan Freed en escena, Freed era l'home que podia enfonsar o catapultar -amb suborns inclosos- a l'èxit qualsevol disc i així fou com "Maybellene" aconseguí un cinquè lloc en llistes i ha quedat com una de les cançons des de la qual es posen les bases del rock'n'roll de tots els temps. Per cert, la famosa mania de Jerry Lee Lewis de prendre foc al piano fou culpa de Freed i Berry justament. En un concert que organitzà Alan Freed, Jerry Lee Lewis volia el protagonisme de ser l'últim en actuar, però finalment l'organitzador es decidí per Chuck Berry, així que Lewis, que era el penúltim, tragué una ampolla de líquid inflamable per incendiar el piano i fer que Berry es fes fotre i no el pogués fer servir.

Mantenir-se en l'èxit durant la segona meitat dels anys cinquanta no li costà gaire a Berry, ja que era un artista de fàcil creació i tot i ser agressiu, esquerp i orgullós fora de l'escenari els seus shows el transformaven. Van anar passant èxits que avui ja són clàssics del rock'n'roll. A "Roll over Beethoven" (1956) -revisada genialment per l'Electric Light Orchestra (1973)- juga amb el doble sentit del terme roll over, el de fer girar un disc o el de fer fora la música clàssica per fer lloc als nous ritmes -roll over Beethoven and tell Tchaikovsky the news-. Se veu que Berry acabà tip de Beethoven perquè la seua germana Lucy es passava hores al piano interpretant-lo i ell no el podia fer servir. El hit "School days" (1957) arriba al 3 de les llistes i l'any 1990 es fa famosa una versió dels Simpson en el disc "Sing the blues". El "Rock and roll music" (1957) que descriu l'essència del rock arriba al 8 de les llistes, aquest tema és versionat amb èxit pels Beatles.

A "Sweet little sixteen" (1958) descriu el seu amor per noies de setze anys, que posteriorment li portaria un bon mal de cap perquè un delicte sexual el portà a la presó. Tot comença en una redada policial en el club que Berry havia muntat a Saint Louis. En el guarda-roba hi havia una noia que havia començat a treballar en el local sent menor d'edat i que va acusar el seu amo d'haver intentat abusar d'ella. Fonamentat o no, aquest fou el primer cas de tot un drama que perseguiria Berry durant molts anys. A causa del caràcter racista per algunes declaracions durant el judici el Tribunal Suprem dels Estats Units anul·là la sentència i de moment Berry se'n salva de passar per txirona. Per cert, aquest tema arribà als tribunals per culpa del "Surfin' USA" dels Beach Boys, s'hi assemblen, eh? Doncs bé, això li comportà una bona compensació econòmica per a Berry. Si aquest cop li va sortir bé, no ho aconseguí amb el "Subterranean homesick blues" de Bob Dylan, calcat del "Too much money business" (1957) de Berry. O no?

Així que va poder continuar gravant i el 1958 publica el single de "Johnny B. Goode", una cançó autobiogràfica que es convertí en una de les més famoses i versionades del rock -segons la revista Rolling Stone la setena millor cançó de la història-. O no em dirà que vostè no ha cantat mai el Go! Go! Go! Johnny, go! Go! Després continua amb "Carol" (1958) -versionat pels Rolling Stones en el seu debut l'any1964-, "Sweet little rock and roller" (1958), "Almost grown" (1959), "Back in the USA" (1959) i "Too pooped to pop" (1960).

La revisió del cas anterior li suposà dos anys a la garjola, de 1962 a 1964, i provocaren la interrupció de la carrera meteòrica de Berry i també del seu matrimoni. Però si Berry no podia actuar sí que podia continuar escrivint estant entre reixes, Només sortir de presó va incorporar a la història del rock peces com "Nadine (is it you)" (1964), "No particular place to go" (1964), la famosíssima "You never can tell" (1964)  recuperada l'any 1995 gràcies al ball d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" i "Promised land" (1964) que popularitzà Elvis Presley el 1973.

Els últims anys de la dècada dels seixanta li serveixen per consagrar-se (encara més) en els directes amb la seua guitarra Gibson i el seu cèlebre pas sobre l'escenari: el duck walk, que no és pas un invent d'Angus Young dels AC/DC com molts es pensen. Ja ningú li negava el seu protagonisme en la música. L'any 1972 li arriba el seu primer i únic número 1. Incomprensiblement fins aleshores i gràcies al seu viatge a Anglaterra on enregistrà el disc "The London Chuck Berry sessions". Un tema que originàriament durava onze minuts "My ding-a-ling" i que sembla una cançó d'esplai aconsegueix el primer lloc en llistes acompanyat de "Reelin' and rockin'".

També va debutar en el món del setè art amb la pel·lícula "Hail. hail, rock'n'roll" dirigida per Taylor Hackford que fou un fracàs de taquilla l'any 1988. La seua llegenda de personatge asocial feu que el condemnessin un altre cop, ara per evasió d'impostos, però ell continuava amb el seu egocentrime i narcisisme. En una entrevista a New Musical Express, quan li preguntaren per les 10 millors cançons de la música no dubtà en citar-ne 10 de les seues. Au. I potser el súmmum de les denúncies li arribà el 1990 quan fou acusat per una de les cuineres d'un restaurant seu de Missouri d'haver instal·lat càmeres en el lavabo de senyores. Quan la policia ho anà a investigar van trobar en el seu domicili centenars de cintes amb imatges gravades.





Chuck Berry ha mort als, teòricament, 90 anys per causes naturals:

↧

La fórmula d'Euler

March 31, 2017, 6:33 am
$
0
0
Si es fes una enquesta entre el col·lectiu científic amb la pregunta de quin ha estat el millor matemàtic de la història, segurament Leonhard Euler (1707-1783) tindria molts números per quedar entre els tres primers. I és que entre fórmules, teoremes i rectes, el nom d’Euler apareix en totes les branques de la matemàtica. Va escriure 886 obres entre llibres i articles de tal manera que l’Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburg necessità 47 anys després de la seua mort per poder acabar de publicar tota la seua obra. Algunes les va haver de dictar perquè es quedà cec, però la seua memòria era tan prodigiosa que era capaç de recitar l’Eneida o les actes de l’Acadèmia de les Ciències de la qual ell era el secretari. I amb tot això tingué encara temps de casar-se dos cops i tenir 13 fills.

Avui descobrirem el que s’anomena la fórmula d’Euler. Agafem una capsa de sabates o un bric de llet i comptem les cares, ens en surten 6, no? Ara comptem les arestes, és a dir les vores de les cares, i ens en surten 12. I per últim els vèrtexs, que n’hi ha 8. Si ara a les cares li restem les arestes i sumem els vèrtexs ens surt 6-12+8=2. Prenem ara una altra forma geomètrica, per exemple un envàs de Toblerone gegant d’aquells que baixem d’Andorra i repetim el mateix recompte, aquest cop ens surten 5 cares, 9 arestes i 6 vèrtexs i fem la mateixa operació 5-9+6=2. També dona 2. I si ara ens imaginem una piràmide egípcia? La piràmide té 5 cares comptant la base, 8 arestes i 5 vèrtexs, i 5-8+5=2, també surt dos. Doncs la fórmula d’Euler ens diu justament això, que si al número de cares li restem les arestes i li sumem els vèrtexs donarà dos en aquests tipus de figures anomenats poliedres.



Per últim, imagineu-vos les pilotes de futbol de les d’abans. Suposo que us haureu fixat que està dividida en pentàgons i hexàgons, en concret hi ha dotze pentàgons i vint hexàgons; com en cada vèrtex hi van a parar tres arestes hi ha 60 vèrtexs i 90 arestes i per tant 32-90+60=2. Matemàticament a aquesta figura se l’anomena icosaedre truncat.






Aquesta fórmula provocà el desenvolupament de la topologia, una branca de les matemàtiques que estudia la geometria però sense tenir en compte les mesures dels objectes, només les deformacions. Sense anar més lluny, l’any 2016 els físics Thouless, Duncan i Haldane van rebre el Nobel pels seus descobriments sobre la relació entre les formes topològiques i la seua conductivitat elèctrica.

Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 19/3/2017.

↧

James Cotton - Digging my potatoes

April 9, 2017, 3:33 am
$
0
0
Servidor de vostès sempre ha estat un gran admirador de la música blues i del rhythm and blues. Del blues nascut a Amèrica a partir de les aportacions dels esclaus africans que arribaven als Estats Units per collir cotó a les plantacions del Mississipí. Quan s'abolí l'esclavitud i milers de persones de raça negra es veieren lliures el blues va començar a estendre's, a Cincinatti nasqué el segell King, a Los Ángeles Specialty i a Chicago la superdiscogràfica Chess Records. i Chicago es convertí en la capital de la música negra. Muddy Waters, Howlin' Wolf, Willie Dixon, Sonny Boy Wiliamson, John Lee Hooker, el grandíssim BB King... més endavant Cream, John Mayall, The Yardbirds, Peter Green, Eric Clapton, Jimmy Page, Steve Ray Vaughan, Albert Collins, Gary Moore o una jove promesa que fou Jonny Lang i també la Vargas Blues Band del bo de Javier Vargas, a qui seguia en tots els seus concerts que feien per la zona.

Però vet aquí que l'any 1996 vaig descobrir la companyia discogràfica Alligator Records conseqüència d'un doble CD -comprat al Music World del carrer Mallorca de Barcelona si mal no recordo- que va publicar i que servia de commemoració del seu vint-i-cinquè aniversari. I aquest fou el moment de màxima implosió bluesística de la meua vida. Aquest disc em suposà el descobriment de grans llegendes de la música negra (que no vol dir que fossin tots negres) com Son Seals, William Clarke, CharlieMusselwhite, Maurice John Vaughn, Floyd Dixon, Professor Longhair, C J Chenier and the Red Hot Louisiana Band, the Blues Imperials, Kenny Neal, Long John Huster, Lonnie Mack, Billy Boy Arnold, Koko Taylor, Elvin Bishop, Lucky Peterson, Clarence Gatemouth Brown, Hound Dog Taylor o James Cotton. 

Com no podia ser de cap altra manera, Alligator Records va néixer a Chicago l'any 1971 de la mà de Bruce Iglauer. Iglauer fou un blues pilgrim que arribà a Chicago l'any 1970 per escoltar la música que es feia al South i els West Sides dels veïnats negres de la ciutat. El primer disc que edità fou un de Hound Dog Taylor l'any 1971.

James Cotton va néixer en una plantació de cotó vora del Mississipí, tal i com manen els cànons, l'any 1935. La influència de la seua harmònica es deu directament a Sonny Boy Williamson amb qui compartí una gira, cosa que li suposà un contracte de gravacions amb Sun Records. L'any 1960 grava amb Muddy Waters en el famós disc "At Newport" de Chess Records tocant l'harmònica en "Got my mojo working" un clàssic tema del blues de Chicago. Aquesta col·laboració i amistat amb Waters s'aniria estenent durant molts anys. El 1966 forma The James Cotton Band i agafa fama i reputació com una de les grans harmòniques de blues en directe, Cotton converteix a partir d'aleshores la seua vida en un continu directe. Les gravacions d'aquestes etapes es troben en diferents discs editats per Verve.

L'any 1984 fitxa pel segell Alligator Records publicant "High compression". L'any 1996 guanya un Grammy al millor disc de blues tradicional pel seu disc "Deep in the blues". L'any 2013 publicà "Cotton mouth man" amb el qual tornava a Alligator després de passar per altres discogràfiques com Verve, Telarc o Anton's.

Amb 81 any James Cotton ens ha deixat culpa d'una pneumònia en el San David Medical Center d'Austin.

↧

Els premis matemàtics

April 18, 2017, 3:07 pm
$
0
0
Gösta Mittag-Leffler (1846-1927) fou un matemàtic suec més conegut per ser el protagonista d’un embolic de faldilles que no pas per la seua recerca en anàlisi complexa. Quan Alfred Nobel deixà escrit en testament la creació dels premis que duen el seu nom condemnà les matemàtiques a no tenir representació en aquests guardons. Segons s’explica Alfred Nobel no va voler crear-lo pel pànic que li feia que Mittag-Leffler el pogués guanyar, i és que la senyora d’Alfred Nobel tenia afers extramatrimonials amb aquest formós matemàtic suec. I vet aquí com per culpa d’una història de banyes les matemàtiques no tenen premi Nobel que sí tenen la Física, la Química, la Medicina, l’Economia, la Literatura i la Pau, aquests dos últims els més mediàtics.

El que no es devia pensar el senyor Nobel és que, tot i no instaurar un Nobel de Matemàtiques, els senyors matemàtics, que estan per tot arreu, podrien guanyar el premi en altres categories. Així JoséEchegaray i Bertrand Russell guanyaren el de Literatura, Leonid Kantoróvich, Gérard Debreu i el conegut John Forbes Nash -de qui es relata la seua biografia en la pel·lícula Una ment meravellosa- aconseguiren el d’Economia i Max Born o Hendrik Lorentz el de Física.

A falta de premi Nobel oficial per a matemàtics, n’existeixen d’altres d’igual prestigi. El més conegut són les medalles Fields, que en honor a John Charles Fields la Unió Matemàtica Internacional entrega cada 4 anys des de 1936 -amb alguna interrupció- a matemàtics joves, considerant jove a qui té menys de 40 anys. El guardó consisteix en una medalla amb la cara d’Arquímedes i 10.000 €, que és el que deu fer més il·lusió als premiats i les premiades.

Altrament, creat el 2002 per l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, existeix el Premi Abel amb una remuneració econòmica de 770.000 €, similar a la del Nobel. El 21 de març passat s’atorgà el Premi Abel 2017 al matemàtic francès Yves Meyer“pel seu paper clau en el desenvolupament de la teoria matemàtica de les ondícules”. Enguany, la deliberació del premi tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans durant el gener passat en el marc del simposi Abel in Barcelona. 


La teoria d’ondícules o wavelets té aplicacions variades. Les més conegudes són en el tractament digital i la compressió d’imatges -el format JPEG 2000- i sons. També en la representació d’imatges mèdiques, en l’estudi de moviments sísmics, en el reconeixement de veu o en astrofísica per l’estudi de les anomenades ones gravitacionals descobertes l’any passat.

(Article publicat en el suplement Lectura del SEGRE el 16/4/2017)

↧
↧

Talking Heads - Heaven

May 1, 2017, 4:34 am
$
0
0
No, no, no s'espantin. David Byrne continua ben viu, igual que Tina Weymouth, Jerry Harrison i Chris Frantz. Així que de moment tenim els Talking Heads ben esquerats.

Avui toca parlar del director de cinema Jonathan Demme, conegut per pel·lícules com El silenci dels anyells o Filadèlfia, però estiguin tranquils i tranquil·les que jo no els parlaré pas de cine, que no n'entenc ni un borrall. Les meues pelis de culte són Top Secret, la saga de Aterriza como puedas, Hot Shots i Loca Academia de Policia. No cal que el digui res més, queda tot dit.


L'any 1984, des d'un punt de vist musical, Demme dirigeix "Stop making sense", una innovadora pel·lícula d'unes actuacions en directe dels Talking Heads al Pantages Theatre de Hollywood. 


El film comença amb els títols de crèdit i seguidament se veu David Byrne caminant amb un reproductor de cassette -recordi qie som als vuitanta- i una guitarra acústica. D'aquesta manera comença la primera cançó "Psycho killer", un tema de l'any 1977 i que potser és el major èxit de la banda. A mi no és el que més m'agrada per això, per mi el millor tema del grup és "Wild wild life" (1986). A partir d'aquí els tramoistes comencen a incorporar més instruments a l'escenari.

La segona cançó, en la qual s'incorpora ara Tina Weymouth, també és un clàssic, "Heaven", original de l'any 1979 i enregistrada en el disc "Fear of music". És una balada amb un fons de música country en la qual Byrne parla d'una visió de la vida després de la mort. En aquesta filmació la cançó és acompanyada amb uns arranjaments per a guitarra acústica i una baix amb harmonies de fons. Potser els sonarà una meravellosa versió que van fer els Esclarecidos de Cristina Lliso l'any 1993. 


A cada cançó es van incorporant els diferents instruments i els components de la banda fins que a "Burning down the house" ja hi toquen tots. Així es van succeint els diferents temes, entre els quals també s'inclou el clàssic "Once i a lifetime", tema que s'incloïa inicialment en el "Remain in light" (1980). La interpretació en directe que fa Byrneés impressionant i posa la pell de gallina: "Ens divertia molt tocar-la en directe. Gairebé era com volar, i el públic ens acompanyava" afirmava Chris Frantz.

Aquesta és la millor meravella musical de Jonathan Demme, però també va dirigir Neil Young en tres ocasions: "Neil Young: Heart of gold" (2006), "Neil Young: Trunk show" (2010) i "Neil Young journeys" (2012). També el videoclip "The perfect kiss" dels New Order (1985).

Jonathan Demme ha mort als 73 anys a New York a causa de les complicacions provocades per un càncer d'esòfag.

↧

The Byrds - Mr Tambourine man

May 6, 2017, 8:42 am
$
0
0
"Mr Tambourine man" va ser el primer èxit d'aquest quintet de Los Ángeles liderat pe RogerMcGuinn. La cançó era original de Bob Dylan i estava inclosa en "Bringing it all back home" (1965), el seu primer disc elèctric i que el seus fans no van pair. Els Byrds la van publicar el 12 d'abril de 1965 i el 26 de juny d'aquell mateix anys s'emparrava fins al número 1 de les llistes. 

La idea de la gravació d'aquest tema per part d'uns desconeguts encara Byrds va venir de JimDickson, el seu mànager, qui la va sentir cantar a Dylan en el festival de Monterrey l'any 1964. La cançó la va presentar al grup, conegut aleshores encara com The Jet Set, però en un principi no els va convèncer. Ni amb les harmonies de Ramblin' Jack Elliot, ni amb noves estrofes ni amb un nou ritme més beat que ja es començava a portar en aquella època. Finalment fou una visita del propi Dylan qui després d'escoltar la versió de la seua gravació exclamà "Mare meua! Es pot ballar!".

El tema fou gravat en vint-i-dos preses en els estudis The Wrecking Crew, on McGuinn cantava i tocava en el single la seua famosa Rickenbacker 360 de dotze cordes, amb l'acompanyament de HalBlaine a la bateria i Larry Knechtel al baix. Gene Clark i David Crosby feien els fabulosos acompanyaments vocals. Mc Guinn, qui necessitava menys padrins que Rivera i Iglesias junts  es va descriure gràcies a aquest single com "a mig camí entre Dylan i Lennon".

La portada d'aquest disc dels Byrdsés una de prou famosa, amb foto de Barry Feinstein, apareixen en una espècie de mirall convex, tècnica fotogràfica coneguda com ull de peix. Aquesta portada en va inspirar d'altres igualment famoses com "Are yu experience" (1966) de Jimi Hendrix, "Big hits (high tide and green grass" (1966) de The Rolling Stones i "Safe as milk" (1967) de Captain Beefheart.


La cançó està inspirada en Bruce Langhorne, un guitarrista de sessió que va toca en varis discos de Dylan. "Bruce tenia una pandereta gegant, com la roda d'un tren" afirmava Dylan, "se'm va quedar gravada la seua imatge tocant". Ara Langhorme -el tambourine man- ha mort als 78 anys a causa d'una insuficiència renal.


Altres article relacionats que he fet:

↧
Search

Espirals

May 19, 2017, 6:33 am
$
0
0
Cicloide, epicicloide, hipocicloide, lemniscata, cissoide, nefroide, cardioide, astroide, rosàcies, catenària -sí, com allò de Rodalies que sempre es trenca-, tautòcrona, braquistòcrona…  tots aquest noms que li deuen sonar més estranys que la llista de reis gots són noms de diferents tipus de corbes. Les matemàtiques ja fa segles que es dediquen a estudiar corbes, Apol·loni de Pèrgam (262-190 aC) jugant amb un con i tallant-lo amb diferents inclinacions definí les anomenades còniques -circumferència, el·lipse, paràbola i hipèrbola- que potser són les corbes més conegudes.

Però si una corba ha fascinat els matemàtics per la seua presència en animals i plantes és l’espiral. L’espiral es forma quan un punt es va allunyant d’un altre punt central al mateix temps que va girant al voltant d’ell. Aquesta corba se l’ha fet servir per a construir escales, taps de rosca, llibretes, bobines, rotllos de cel·lo, discos de vinil, balancins, braços de gitano, culleretes de servir gin-tònics o fusillis.

Les dues espirals més famoses són la d’Arquímedes i la logarítmica. L’espiral arquimediana l’estudià el savi grec Arquímedes -és clar!- en el llibre De les espirals. És l’espiral que es forma quan es va descaragolant una corda d’un pal cilíndric: el radi va augmentant de forma proporcional a l’angle que es va girant. Aquesta és l’espiral del solc d’un disc de vinil, del cel·lo o de quan enrotllem qualsevol cosa.

L’espiral logarítmica fou profundament estudiada per Jacob Bernouilli (1655-1705). Va quedar tan encantat amb els seus estudis que va manar que en la seua tomba gravessin una espiral logarítmica, però el picapedrer devia ser una mica sapastre en matemàtiques i hi gravà una espiral arquimediana. En aquesta espiral, al contrari que en la d’Arquímedes, el radi i l’angle no segueixen una proporció constant. Aquesta corba la trobem en huracans, borrasques i galàxies a causa de les forces d’expansió i compressió combinades amb la rotació i en el món vegetal la podem veure en la distribució òptima de les llavors en la part central d’una margarita o un gira-sol o en la dels pinyons en les pinyes.

A pocs dies de l’Aplec del Caragol no podem deixar de fixar-nos en l’espiral de l’Helix aspersa, l’apreciat caragol bover que coem a la llauna. A la seua closca s’hi contempla una espiral logarítmica com en tants altres caragols i mol·luscos. Aquesta espiral és conseqüència d’un enrotllament natural degut al procés de creixement. Evidentment el logo de l’Aplec també és una espiral logarítmica.

(Article publicat al suplement Lectura del SEGRE el 14/5/2017)

↧

Soundgarden - Black hole sun

May 20, 2017, 4:05 pm
$
0
0
El punk no havia acabat mai d'agafar als EUA, però vet aquí que en els anys 90 als americans els començà a agradar una faceta més comercial del punk, allò que s'anomenà grunge. Aquest moviment tornà a revolucionar els adolescents de tal manera com feu el rock'n'roll dels anys cinquanta posant els pares de malahandí i omplint alguns discos amb etiquetes de parental advisory. Tot i que no arribaven al nivell dels rappers gansta de l'època...

Els majors exponents d'aquest nou moviment foren Nirvana i Pearl Jam, amb orígens a Seattle i amb intersecció nul·la per part dels seus fans. Com amb els Beatles i els Rolling o com amb Blur o Oasis o amb Llach i Serrat o Pepsi i Cola o Golden i Starking. Entremig d'ells altres bandes com Offspring, Greenday, Stone Temple Pilots, Alice in Chains, Creed o Soundgarden.

Molt abans que Kurt Cobain i companyia s'haguessin unit, Chris Cornell ja estava tocant la bateria i cantant als Soundgarden des de l'any 1984, el que potser fou grup pioner del so Seattle. De fet fou la primera banda en gravar pel segell Sub Pop i la primera en rebre l'etiqueta de grunge. Van debutar amb "Ultramega OK" (1988) però el primer disc mitjanament conegut fou "Louder than love" (1989) amb una portada de Charles Peterson recordant l'estil Jim Morrison a "The best of the Doors" (1985).

El 1994, amb Nirvana ja sense líder, el top de les llistes va quedar pel disc "Superunknow", el més conegut i amb diferència dels Soundgarden. Amb una adaptació coral de Cornell, el grup experimentà amb sons i amb el teclat. "És molt beatle, i té un so característic. Acabem canviant completament el so" afirmava el guitarra Kim Yhayil.  "Estem madurant i entenem la importància de la melodia, Potser hem estat escoltant Brian Ferry," afirmava Cornell. "Black hole sun" es convertí en un clàssic, amb Grammy a la millor interpretació de hard rock i que fins i tot Peter Frampton va versionar l'any 2006.  En aquest disc s'incloïen també "Fell on black days", "My wave", "The day I tried to life" i "Spoonman", aquest últim amb Grammy a la millor interpretació de metal.

L'any 1996 publiquen un altre bon disc, i personalment més melòdic i complert, "Down on the upside" i tot i que els singles "Pretty noose", "Burden in my hand" i "Blow up the outside world" tenen un bon èxit a la Billboard el disc no va acabar d'agafar tant com l'anterior. L'any 1997 la banda es va separar a causa de les desavinences personals, com acostuma a passar sempre. Així que ChrisCornell aprofita per gravar en solitari "Euphoria morning" (1998) amb títols com "Sunshower" o "Can't change me" per destacar-ne dos d'aquest força bon i comercial primer disc en solitari. Després vindria un altre disc, "Carry on" al 2006. Aquí s'hi va incloure "You know my name", el tema principal de la BSO de Casino Royale de James Bond. Després vindrien "Scream" (2009), "Songbook" (2011) i "Higher truth" al 2015. Aquest 2017 havia publicat, gairebé desapercebut, el single "The promise", una balada dramàtica per a la pel·lícula del mateix nom del director irlandès Terry George.

Entremig de tot això, el 2001 Cornell s'uneix als excomponents de Rage Against the MachineTom Morello, Brad Wilk i Tim Commerford per formar el superprojecte Audioslave, que durà fins el 2007. Amb tres discos publicats "Audioslave" (2002),  "Out of exile" (2005) i "Revelations" (2006) el single més destacat fou "Be yourself" (2005). També l'any 1991 havia enregistrat un disc sota el nom de Temple of the Dog amb el tema "Hunger strike" com a més destacat, a mi em recorda moltíssim el so d'Eddie Veder de Pearl Jam.

El 2010 Soundgarden es tornen a reunir, quan l'armilla va justa es perdona tot, i publiquen "King Animal" (2012) amb el prescindible "Been away too long" com a tema de més èxit.

Chris Cornell, addicte a l'alcohol i a tota classe de drogues, s'ha suïcidat penjant-se amb una corbata als 52 anys a la seua habitació de l'hotel MGM després d'un concert dels Soundgarden al Fox Theatre de Detroit. Pocs minuts abans de suicidar-se Cornell havia penjat al seu Facebook el videoclip de "My crocked steps" (2012) amb la frase "I'm the shape  of the hole inside your heart".

↧
↧

El Nyaca Llorente

May 21, 2017, 1:09 pm
$
0
0
Antonio Moisés Ñaca Llorente García
L'any 1972 la Unió Esportiva Lleida estava abocada en una crisi institucional després de la dimissió de Martínez Cabrera (presidents que dimiteixen, quina cosa, no?) i amb una comissió gestora que no li trobava substitut fins que voluntàriament va sortir el doctor Montañola, tal i com explico en aquest altre article.

Foto cedida pel D. Badia
A nivell esportiu la temporada 72-73 el Lleida estava al pou de la Tercera Divisió, i encara rai perquè havia pujat feia dos anys de Preferent. De fet en el futbol tot el que no és ni 1a ni 2A és un pou. Manolo Bademunt havia pres la iniciativa, a causa del buit institucional, de fer d'entrenador i Montañola aconseguí la cessió del defensa Juncal i el davanter Tauler del Deportivo de la Corunya. També es van fitxar Lolín, Silván, Olivares, Luque i el davanter Llorente procedent de l'Andorra, que estigué dos temporades. Aquestes dos temporades el Lleida (Lérida encara) acaba 4rt i 15è a la classificació. Un desastre.


Arbea-Contreras-Buján-Juncal-Mora-Esteban
Llorente-Cifo-Pascual-Díaz-Tarazona
La temporada 75-76 començava el el flamant fitxatge de Canito de l'Espanyol i Llorente tornava a la plantilla després d'un any a l'Algemesí.  Tot i els problemes amb els entrenadors, Juanito Vázquez va dimitir i Jordi Solsona es barallava amb els periodistes, les grades del Camp d'Esports van recuperar la il·lusió i es van tornar a omplir. El Lleida va va acabar 5è.

Llorente al costat del M;anolo del Bombo del Huesca

Jaimejuán-Buján-Martínez-Llorente-Puig Solsona-Zapata
Cortés-Reig-Gorricho-Nebot-Escolà
La temporada 76-77 el Lleida ingressa a la nova 2aB grup Est-Sud creada per la Federació amb un empat a zero al camp de l'Ontinyent en l'última jornada, curiosament l'empat els anava bé als dos equips.

Plantilla de la 76-77: Llorente és l'últim acotxat.

La 77-78 es debuta a 2aB amb una àmplia plantilla de lleidatans: Bosch, Jaimejuan, Viladegut, Reig, Vendrell... la temporada va començar malament amb tres derrotes consecutives i l'afició demanant el cap de l'entrenador Ignacio Sanjuan. A la Lliga no es va fer gaire bon paper, a la Copa és eliminat pel Cienpozuelos, però es guanya el Nostra Catalunya als penals contra el Terrassa.

Jaimejuán-Cortés-Cayuela-Marfil-Lacampre
Lluís-Pascual-Llorente-Reig-Ismael-Martínez

Jaimejuán-Llorente-Vendrell-Martínez-Bertúa-Lacampre
Cortés-Ricardo-Linares-Juanín-Escolà

La temporada 78-79 es fitxa l'entrenador Martín Esperanza i el president Pepito Esteve mor sobtadament prenent el relleu el vicepresident Joan Planes. La temporada va ser normaleta però es recordarà per ser l'any de Quique Martín, cedit per l'Osasuna que juntament amb Clotet van fer una davantera que ha quedat pel record dels de pedra picada.

Palomo-López-Calvo-Carlos Juan- Martínez-Arrazola
Martín-Reig-Clotet-Viladegut-Llorente
Amb Joan Planes"el de les pilotes" de nou president i Martín Esperanza renovat es fa un esforç econòmic, la temporada comença molt bé, però un clot al mes de gener i la poca paciència fa que es destitueixi Martín Esperanza a qui es va pagar 1.000.000 de pessetes (6.000 €) de rescissió contractant Manolo Buján. No va aportar cap novetat. La 80-81 es recorda per la Copa de Rei amb un Lleida-Barça. En la 81-82 mor el mític massatgista Pacheco.

Jaimejuán-López I-Sáinz-Aniano-Puig Solsona-López II
Lluís-Plou-Llorente-Viladegut-Vila
En la 82-83 s'estrena Antoni Gausí en la presidència donant importància al planter i pujant al primer equip Rubio, Palau, Elcacho, Alió, Canadell i el restaurant La Dolceta es converteix en el primer patrocinador de la samarreta de l'equip.

Clotet-Duran-Noly-Vila-Puig Solsona-Sindo
Epi-Llorente-Plou-Viladegut-Orga
Aquesta temporada 82-83 fou l'última temporada d'Antoni Ñaca Llorente al Lleida després de 293 partits. Jugador molt recordat i apreciat per aquells que l'hem vist jugar, en les 10 temporades que va estar va guanyar el trofeu de la regularitat i el de màxim golejador l'any 1980. També el diari La Mañana en aquells temps atorgava els guardons Quijote i Sancho, l'any 1979 se l'endú Llorente, després de Pacheco, Buján i Reig. Carmelo Moncayo el recorda "jugant d'extrem amb una rapidesa i profunditat endimoniades, però adaptable a qualsevol lloc". Jo mateix el recordo més de davanter que no pas d'extrem. Juntament amb Vendrell van passar una prova pel Real Madrid de Miguel Muñoz. Llorente va entrenar també un equip de jugadors benjamins del club la temporada 81-82, però la seua sortida fou un pèl polèmica.

Coneguda foto de Llorente celebrant el 3r gol del Lleida al camp
del Sant Andreu. Foto cedida pel Daniel Badia.
L'última temporada que va estar en la U.E. Lleida havia d'anar a un desplaçament a Lleó però s'hi negà perquè el club li devia diners, el periodista AurelioBautista va aconseguir convèncer-lo i a última hora s'hi desplaçà en cotxe amb l'aficionat Miquel Bota. La cosa no serví de gaire perquè el Lleida va perdre 2-0 contra la Cultural. La directiva li posà una multa de 25.000 pts (150 €) que no va acceptar, es discutí amb el directiu Jesús Bartolomé provocant una baralla després d'un entrenament, se li obrí expedient i finalment se'l donà de baixa.

Llorente amb l'equip del futbol base que entrenava
L'alcalde Siurana lliurant els trofeus a Llorente
El Ñaca Llorente, que també va jugar al CF Agramunt, ha mort aquesta setmana als 65 anys tal i com ens ho explicava el periodista Dani Badia i el fill de Llorente, Miguel.



↧

The Allman Brothers - Ramblin' man

June 2, 2017, 6:23 am
$
0
0
Els germans Duanne -a la guitarra- i Gregg Allman -a la guitarra, als teclats i cantant- comencen a treballar junts en el món musical cap allà l'any 1967 a Daytona Beach (Florida, EUA). Les seues primeres formacions on toquen són The House Rockers, Allman Joys i Hour Glass. Sota el nom d'Hour Glass arriben a gravar un disc per Liberty en uns estudis propis, les cintes per al segon disc foren rebutjades per la discogràfica i la banda es separà.


L'any 1968 Rick Hall contracta Duanne com a músic de sessió de Wilson Picket, Clarence Carter, King Curtis, Percy Sledge o Aretha Flanklin. Agafant ja una mica de fama, Duanne no es fot a jeure, i crea amb son germà la seua pròpia banda que batejà amb el poc original nom de The Allman Brothers. No s'hi cansà molt pensant-hi, no. A part dels germans Allman, a la banda hi havia el guitarra Dickey Betts, el baix Berry Oackley i el bateria Butch Trucks, que no posaren gaire objecció en la tria de nom pel que es veu. 

El seu primer disc que publiquen a finals de 1969 tampoc no dóna lloc a cap dubte, el titularen "The Allman Brothers Band", una mescla de rock progressiu i rhythm'n'blues. El segon disc "Idlewild south" (1970), gràcies al single "Midnight rider" ja aconseguí ser disc d'or. Tanmateix Duanne encara continuava amb les seues col·laboracions i així se'l sent al "Layla" (1970) de Derek and the Dominoes, el grup d'Eric Clapton.




El 1971 fitxen per Capricorn i s'estrenen publicant un fabulós directe -potser el seu millor disc- que de seguida puja ben amunt a les llistes; "At Fillmore East" (1970). La millor cançó del disc i possiblement la millor de la banda "Whipping post" la va escriure Gregg Allman sobre una taula de planxar i dura 23 minuts -una cara sencera del doble LP!- conseqüència de llargues improvisacions. Tot i ser un grup que barreja blues, jazz, rock i country en aquest disc se dóna més volada al blues amb temes de T-Bone Walker i Elmore James com "Statesboro blues" i "Stormy Monday". La portada del disc també té la seua història ja que el fotògraf cansat que no posessin bé per immortalitzar la foto va fer que Duanne Allman aconseguís una bosseta de cocaïna, d'aquesta manera tots se van posar a riure i foto feta... què és el que porta Duanne a les mans al centre de la foto? Doncs ja ho saben. Sembla ser que aquest èxit porta la mala benastrugança al grup perquè mentre el disc es venia molt bé, Duanne Allman moria en un accident de moto i pocs mesos després també ho feia Oackley en un altre accident de moto a pocs metres d'on succeí el de Duanne. Per rematar la cosa, Trucks també va tenir un aparatós accident de cotxe però miraculosament se'n sortí.

El disc "Brothers and sisters" (1973) dedicat als dos components fou el seu únic disc número u en llistes i consagrà els Allman en autèntics líders del southern rock.  En aquest disc hi trobem "Ramblin man", el seu major single amb un estil molt country que assolí el 2 en llistes i també l'instrumental "Jessica" on Betts reivindica el seu talent que quedava amagat darrere Allman.

A partir d'aquest disc la història del grup es comença a complicar amb el egos personals i Gregg decideix gravar en solitari. Entre l'any 1975 i 1978 es casa, es separa i es reconcilia vàries vegades de la cantant Cher que li deia "l'amant i marit més guapo que he tingut". La següent parella d'Allman fou l'a groupie i actriu porno Savannah. El va deixar per Vince Neil de Mötley Crue, i aquest per Billy Idol, i després per AxlRose, i per Slash, i David Lee Roth... ja veuen que la senyora tenia predilecció pels músics. ShannonWay, el seu nom real, tingué un accident de cotxe l'any 1994 que li va deformar la cara, només sortir de l'hospital es suïcidà per haver perdut la seua bellesa. Tenia només 24 anys.

Finalment, Gregg Allman es posa en contra del seu seu mànager Scooter Herring i testifica en contra d'ell en un judici sobre drogues i els seus companys l'expulsen de la banda ja que van considerar la seua declaració com una traïció a l'amistat que els unia a tots: "No podem tornar a treballar amb Gregg". Els The Allman Brothers Band s'havien quedat sense cap Allman a la Band. De fet tampoc va importar gaire perquè entre que Capricorn va quebrar i que els seus últims discos ja no els escoltaven ni ells la cosa va acabar definitivament. Un altre grup, els Lynyrd Skynyrd, havien pres el seu relleu com a herois d'aquesta música.

En solitari, Gregg enregistra "Laid back" (1973), "Playin' up a storm" (1977), "I'm no angel" (1987) -el millor de la seua etapa amb la Gregg Allman Band amb els temes "I'm no angel" i "Anything goes"-, "Just before the bullets fly" (1988), "Searching for simplicity" (1997), "Low country blues" (2011) i el darrer "Souther blood" (2017) que està gravat però encara no publicat.

Als 69 anys i amb els problemes que li van portar els anys de drogues i alcohol al fetge, ronyó i cor, Gregg Allmann ha mort a la seua mansió de Savannah.





Altres article sobre southern rock:
↧

Robert Miles - Children

June 10, 2017, 6:45 am
$
0
0
Robert Miles va néixer a Suïssa l'any 1969 amb nom real Roberto Concina. Fou productor, DJ i músic tenint força èxit a Itàlia, país d'origen dels seus pares. Com el somni de qualsevol amant del techno i el trance dels noranta era anar cap a Eivissa, doncs ell cap a Eivissa.  Els anys 90 fou l'època daurada de les discoteques eivissenques: Amnesia, Space, Pacha...


A Eivissa rodava discoteques i creà una emissora de música electrònica en línia Open Lab. El seu major èxit, que vostè i jo vam sentir moltíssim per qualsevol tipus de pub o discoteca va ser l'instrumental amb base de piano "Children" (1996). Tot un himne de la música dance instrumental que arribà al número 1 de llistes en mig món i que li suposà un Brit Award a part de vendre 5.000.000 de còpies d'un single.  Jo també tinc un passat jove...


Anys després ho intentà amb altres singles molt valorats pel públic especialitzat en aquest tipus de música però que no tingueren el ressò mundial de "Children". Els temes "Fable" (1996) i "One and one" (1996) amb la veu de Maria Nayler encara s'escoltaven força -i els sonaran- en locals convencionals fora dels clubs de culte. Després vingueren "Princess of light" (1997), "Freedom" (1997) amb Kathy Sledge, "Paths" (2001) amb Nina Miranda... fins l'any 2011 que publicà la seua última gravació "Thirteen".

Robert Miles ha mort als 47 anys víctima d'un càncer que li van detectar fa nou mesos.


Articles relacionats:
↧
Viewing all 387 articles
Browse latest View live
Search