Des de Lleida...

(No sé quants article acabaré fent sobre David Bowie, però aquest és el que continua a aquest).

Bowie continua preocupant-se per la posada en escena, com fer valer els seus trucs de mim? Un llàgrima o una guerxina poden no ser vistos per un públic que està separat de la seua actuació per un fossar, i ja no diem de les últimes files que ni tan sols li poden arribar a distingir el rostre. Bowie supera a base d'inventiva la nova situació i crea la figura d'un astronauta -tornem-hi!- bisexual anomenat Ziggy Stardust i que, naturalment, és ell mateix. Aquest serà el seu alter ego a qui li dedicarà un disc sencer "The rise and fall of Ziggy Stardust ans the Spiders of Mars" (1972). La bisexualitat d'aquest personatge no és capritxosa sinó que respon a una clau conceptual necessària per entendre el món de Bowie, el gay power, el glam rock i el fet que tot giri al voltant de la sexualitat. La cançó més coneguda del disc és "Starman", la qual parla de contactes amb extraterrestres i que la majoria de la gent pensà que era una segona part del "Space odditty". A "Ziggy Stardust" -baladón del glam power- comença la decadència de l'astronauta i decideix dissoldre la seua banda. A "Suffragette city"Ziggy deixa tots la seua vida anterior per caure en el món de les drogues. El disc acaba amb "Rock'n'roll suicide" on Ziggy es converteix en això, un suïcida del rock'n'roll. En edicions posteriors s'inclou la genial "John I'm only dancing" que havia sortit com a single el 1972 i que tractava sobre una relació entre gais.

El 1972 Bowie posa les veus en el "Transformer" de Lou Reed que és produït per Mick Ronson, el guitarrista de Bowie. I aquí comença una etapa de tres GRANS àlbums -i encara faltarà el millor!-: "Aladdin Sane", "Pin ups" i "Diamonmd dogs".

"Aladdin sane"(1973) és una de les portades més icòniques del pop ja que llença al món la imatge de David Bowie amb raig que li creua la cara, una sensual gota de suor (o de semen, va córrer el rumor que li van extreure semen de l'estòmac) i el cabell tenyit de roig. Miguel Bosé, en el moment que es passà de ser un cantant-per-a-nenes a cantant glamurós calcà aquesta portada pel seu disc "Bandido". El disc fou el seu primer número 1 com a àlbum i destaco la genial "The Jean genie" amb un potent riffs, el doo-woop de "Drive-in Saturday" i la peça de cabaret "Time". També en aquest disc hi podeu trobar una versió glam del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones.

"Pin ups" (1973) és un homenatge a les cançons que el van iniciar al món de la música a mitjans dels seixanta, s'hi poden trobar influències de Pink Floyd o dels Kinks. En el disc només s'hi troben versions d'altres artistes. Puc destacar "Sorrow" -número 3 en llistes. dels The McCoys, "See Emily play" de Pink Floyd, "I can't explain it" dels The Who. Fou l'últim disc que gravà amb la seua banda Spiders from Mars.

El 1974 arriba el segon millor disc de Bowie "Diamond dogs". El disc és una visió de l'espécie humana després d'una devastadora guerra nuclear amb una portada on un mutant meitat persona i meitat gos ens horroritza (o ens fascina). La portada és del dibuixant de còmics belga Guy Peellaert, el mateix que el "It's only rock'n'roll" dels Stones. És el primer disc sens ela guitarra de Mick Ronson. Continuen els canvis. En aquest disc hi ha dos autèntiques joies musicals "Rebel rebel" i "Diamond dogs". Al disc també hi apareix "1984" amb un ritme molt funky on introdueix les teories d'Orwell.

(Aquest article és el tercer d'una sèrie d'articles dedicats a David Bowie i que no sé pas quants n'acabaran sortint. Aquí el primer i el segon)

L'any 1974 durant la gira americana del "Diamond dogs" aprofita per gravar el seu primer disc -doble- en directe amb el títol poc elaborat de "David live" i que es publica durant el mes de juliol. El disc té un tema inèdit: la versió del "Knock on wood" d'Eddie Floyd. Tot i que personalment crec que és un disc molt fluix i eludible (perdoni'm els i les puristes de Bowie) va arribar al 2 en llistes.

El 1975 torna a ser època de canvis, sense Mick RonsonBowie se'n va a gravar als estudis Sygma de Filadèlfia, allà on va néixer el famossíssim "So Filadèlfia", amb el guitarrista Carlos Alomar. Allà neix, ara bevent més del soul, una altra gran obra d'art "Young americans" (1975). La fabulosa cançó "Young americans" tracta d'una parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. També és d'aquest disc "Fame", escrita amb John Lennon i que es converteix en el primer número 1 de Bowie als EUA. En el fame, fame, fame del final se pot sentir la veu de Lennon. L'any 1990 en motiu d'un disc de grans èxits es va fer un remix amb força bon gust, cosa estranya en els remixes, que va ser força conegut de la cançó "Fame 90". Gràcies a aquest èxit es va reeditar "Space odduty" aconseguint, ara sí, el merescut número 1 en llistes.

L'any 1975 publica el single "Golden years", Bowie ja està consagrat com a artista i entra en el seu període d'apogeu de consum de cocaïna, que no falti. Va arribar a declarar que no recordava res de tot el que va passar durant un any sencer: per exemple, durant l'entrega dels Grammy, Bowie demanà que li presentessin a Simon & Garfunkel, i el seu assistent li recordà que s'havia fotografiat amb ells feia menys d'una hora. Aquest single que en un principi sembla més de l'estil de l'anterior disc al final acabarà publicant-se en el següent "Station to station" (1976). Aquest estranyíssim disc té una alta influència de la música electrònica que començava a gestar-se a Europa. La cançó que dóna títol al disc és la més llarga que ha gravat -10 minuts!- i en la seua lletra es menciona al The Thin White Duke, el que serà el seu nou alter ego després d'haver matat a Ziggy Stardust. El personatge era una extensió del seu paper a la pel·lícula de Nicholas Roeg"L'home que comprà el món", el seu debut cinematogràfic. "TVC 15" està inspirada en una d'aquelles festes a base de substàncies no gaire catòliques que Bowie i Iggy Pop es muntaven a casa seua. També la llarga "Stay"és d'aquest disc. Tot i que és dels millors discos segons les crítiques jo el trobo infumable.

La combinació de drogues i emissions en directe no causa l'efecte desitjat. En una actuació televisiva al programa Soul Train no es molestà en fer ni un play-back creïble amb el tema "Golden years", reconeixent que ni se sabia la lletra. En un altre show la cançó que havien de cantar Bowie i MarcBolan (T Rex) no durà ni 30 segons, el temps que Bolan trigà en entropessar amb el micro i ambdós acabessin tirats per terra. Setmanes més tard, en tornar a Londres, va rebre els seus seguidors amb la salutació nazi des d'un tren en l'Estació Victòria, declarant que el seu país necessitava "un nou dictador feixista". Per escapar de la polèmica, es refugià a Berlín, ciutat on gravà els seus tres discos coneguts com la "trilogia de Berlín".

El primer disc d'aquesta trilogia, en què Bowie fitxa Brian Eno de Roxy Music com a productor, és "Low" (1977). El disc marca el canvi cap a la música més electrònica que ja s'havia deixat sentir en el disc anterior. El primer single fou "Sound and vision", que sense gens de promoció va arribar al 3 de les llistes i que una dècada més tard donaria nom a una gira mundial impressionant. El segon single va ser "Be my wife", en la qual es nota més aquesta fal·lera electrònica i amb un ragtime a l'inici, la cançó va ser un desastre, no entrà ni en llistes i s'acabà la poca promoció comercial de "Low".

El segon disc de l'etapa de Berlín va ser "Heroes" (1977). En aquest disc el fitxatge estrella és Robert Fripp de King Crimson i qui li dóna un so més pop-rock i una imatge consolidada de "duc blanc" tal i com mostra la portada, una altra imatge icònica de Bowie. Aquí s'inclou un altre dels seus himnes (i ja en portem no sé quants) "Heroes", on s'imagina la història de dos amants que es citen davant del Mur en un banc sota una torre de vigilància. Cançó que van versionar excel·lentment els Wallflowers de Jakob Dylan i que ara s'utilitza molt com a motivadora dins del món de l'esport a causa de la importància que va prendre durant els Jocs Olímpics de Londres 2012. El segon single fou l'oblidada "Beauty and the beast". Sincerament són uns disc de singles, com a conjunt a mi no m'acaben de fer el pes.

L'any 1978 es treu al mercat el segon disc en directe de Bowie"Stage" amb el tema "Breaking glass" com a promocional i gravat durant la gira Isolar II World Tour on presentava els tres últims discs. El disc va ser idea de RCA perquè se veu que el cantant no acabava d'estar satisfet amb la promoció dels seus últims discs.

Per posar fi a la trilogia de Berlín, s'edita "Lodger" (1979), el mateix any que puja a l'escenari de Broadway per interpretar "L'home elefant" i tornar als seus orígens teatrals. En aquest disc continuava Brian Eno però ja comença un gir més pop i menys electrònic. Les cançons més destacades són "Boys keep swinging", "DJ" amb Adrian Belew (King Crimson) a la guitarra, "Yassassin" amb tons turcs i "Look back in anger", de la qual desconec si els Oasis es van inspirar en ella per fer la seua negació.

Som en temps d'evolució del rock. Al folk rock el succeiran variants sobre el mateix tema que prendran el nom de country rock i country pop. Al retorn de les arrels del rock que havia marcat la Creedence Clearwater Revival el seguiria un moviment melòdic que s'anomenà rock meridional sureño i que va prendre elements de la música country. Eren temps de Crosby, Stills, Nash and Young, Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

El bateria Don Henley, els guitarristes Glenn Frey i Bernie Leadon i el baix Randy Meisner funden Eagles l'any 1971. Els quatre eren músics ja consolidats, tots havien tocat amb James Taylor o Linda Ronstadt i un altre van formar part dels Poco.

Cap a l'agost de 1971 foren descoberts mentre feien un concert en un club per David Geffen, qui també se'n cuidava dels CSNY, i sense pensar-s'ho gaire els va fer firmar el primer disc "Eagles" (1972) que va incloure ja un primer potent èxit "Take it easy", composada per Glenn Frey i JacksonBrownie i que el traslladarà a la zona temàtica del far-west de Port Aventura. Als pobres quatre nois que no s'havien mogut del seu ranxo els van enviar a gravar a Anglaterra sota la producció de Glynn Jones.

A continuació graven un parell de discos més de mitjana acceptació -personalment avorridíssims-: "Desperado" (1973) i "On the border" (1974). El 1974 entra el guitarrista Don Felder que ja coneixien perquè havia fet d'slide guitar en algunes gravacions i a partir d'aquí comença la seua bona ratxa. Primer és un single: "Best of my love" (1974) i després el disc que els porta al número u de les llistes durant cinc setmanes "One of these nights". En aquest disc hi poden trobar també les exitoses "One of these nights" i "Lyin' eyes", cançó amb la qual guanyen el Grammy a la millor interpretació vocal. Després d'aquest disc Leadon deixa el grup per les seues pretensions de triomfar en un nou projecte amb Michael Georgiades -que no cal que li digui fou un bluf- i entra Joe Walsh per substituir-lo.

Com la banda es prepara per donar un salt encara molt més gran del que han fet es tanquen a consciència en un estudi de gravació mentre la discogràfica omple el temps publicant un grans èxits "Eagles. Their greatest hits 1971-1975" que sorprèn tothom venent-se com a xurros. I això que és un resum de discos que, excepte l'últim, se van vendre menys que vots va obtenir UPyD a les últimes eleccions.

L'any 1976 finalment publiquen el major èxit de la seua carrera i que vostè i jo hem cantat infinitat de vegades i que estava esperant en aquest escrit "Hotel California", superèxit que arriba al número 1 de les llistes EUA i al 2 a UK. Molts la van escoltar per primer cop a les firetes gràcies als Gipsy Kings. Van vendre més d'onze milions de còpies per tot el món (els Eagles, no els Gipsy Kings), s'enduen quatre Grammys i es converteixen en els reis mundials del country pop. A més ja de la ja molt sobada i satànica (sí, satànica, prometo un article sobre això) "Hotel California" en el disc també hi havia "New kid in town" i "Life in the fast lane".

El grup va necessitar pair l'èxit i se van prendre tres anys sabàtics fins que van tornar amb el disc "The long run" (1979), un disc que no aconseguí igualar res del que havien aconseguit anteriorment però que inclou l'única cançó dels Eagles que no m'avorreix i que puc escoltar sencera sense badallar "Heartache tonight", també número 1 als EUA. Massa èxit al cap i aquest cop és Randy Meissner qui diu que es considera esgotat i deixa el grup. Així que ara tenim al grup Frey, Henley, Felder i Walsh. Un any després publiquen un doble disc en directe "Eagles live".

Després d'aconseguir posar 16 cançons en el Top 40 americà i d'aconseguir nou discos supervendes, entre ells dos de grans èxits, el grup acaba separant-se l'any 1981 per les tensions internes ocasionades pels egos extremadament exagerats que mantenien els components del grup. Amb uns nivell de perdonavides davant dels altres que ni Pablo Iglesias s'arribaven a barallar en els escenaris i discutir-se entre ells fins i tot per la mida de les habitacions de cadascú als hotels. Ah, i era l'època dels problemes de Frey amb les drogues, que no faltin. Al final van prometre que no tornarien a ajuntar-se ni fins que l'infern es congelés.

Glenn Frey començà carrera en solitari debutant amb "No fun aloud"(1982), un disc amb bones cançons com "The one you love" i "Partytown". Fixi's quina portada més vuitantera. I què volen que els hi digui... per mi va millorar el que hi havia. Aconseguí un èxit mundial amb el disc "The allnighter" (1985), no pel disc en sí, sinó perquè el van fitxer per participar a la sèrie Corrupción en Miami i per gravar dos fantàstics temes per la seua banda sonora: "Smuggler's Blues" (1985) i "You belong to the city" (1985). Això de les bandes sonores se li donà bé i així va fer també la cançó "The heat is on" (1985) per Superdetective en Hollywood, "Part of me, part of you" (1991) per Thelma & Louise i "Flip city" (1989) pel remake Cazafantasmas II. També destaco del seu disc del 1988 "Soul searchin'" la cançó que dóna títol al disc "Soul searchin'" i que no he trobat a Youtube.

Com sembla ser que anaven tots una mica justos d'armilla, el 1994 els Eagles decideixen tornar a reunir-se per gravar un disc que no podia tenir un altre títol que "Hell freezes over", és a dir, l'infern ja s'havia congelat. El disc conté un tros de cançó com és "Get over it". Vés per on que les millors cançons dels Eagles es troben en aquesta nova etapa, l'any 2007 publiquen de nou un disc "Long road out of Eden" amb un altre temàs "How long"

Glenn Frey ha mort ha mort als 67 anys víctima de complicacions relacionades amb vàries malalties que l'afectaven: artritis reumatoide, colitis ulcerosa i pneumònia... i segons explica el seu mànager també culpa de la medicació.

Colin Vearncombe va néixer a Liverpool l'any 1951. De seguida va adonar-se que amb aquest nom no aniria enlloc i es va fer dir Black com a nom artístic. De totes formes no va començar ell sol sinó que Black va començar com un trio en el seu primer concert l'any 1981 a Liverpool. El trio estava format per Colin, per Pete Fulwell que era el propietari dels estudis de gravació Eternal i per l'enginyer de so Dave Dickie.

La seua primera gravació va ser un single publicat sense cap tipus d'èxit que duia per títol "Human features" (1982). Fixi's que l'estil i la veu recorda moltíssim als The Smiths. Al desembre d'aquell any es presenten al gran públic ja que són els teloners dels Thompson Twins. Això va ocasionar que els de WEA es fixessin en ells per gravar algunes coses. Però els dos singles enregistrats, "More than the sun" i "Hey Presto" van tornar a passar completament desapercebuts.

L'any 1986, un cop els altres dos ja havien desistit, Colin es queda en solitari mantenint el nom de Black i torna a un segell independent anomenat Ugly Man i grava "Wonderful life". I ai carai! Ara sí que li arriba l'èxit amb aquest single que es converteix en un clàssic dels vuitanta. No need to run and hide, wondeful, wonderful life...

Després d'aquest primer hit torna a fitxar per una multinacional, aquest cop A & M, amb qui gravaria nous singles, uns amb més i uns altres amb menys èxits: "Everything's coming up roses", "Sweetest smile"... Tot això ho posa en un disc que, per evitar confusions, li posa "Wonderful life" per títol i que arribà al número 3 d'algunes llistes, sobretot tingué èxit a Espanya. El disc arribà a disc de platí i realitzà moltes actuacions per l'estat.

El seu segon disc "Comedy" (1988), musicalment, era idèntic al primer però no tingué la repercussió del primer, igualment que "Black" (1991) i tots els que ha anat fent fins a "Blind faith" (2015). Tot i que ell s'hi negava de totes totes i els discos publicats ho confirmaven molts associen Black dins del concepte one hit wonder, és a dir, cantant d'un sol èxit.

El desembre passat va cantar en català una versió del "Wonderful life" pel disc de La Marató de TV3 de títol "Viure és tan meravellós". Un mes després va tenir un accident de trànsit prop de l'aeroport de Cork (Irlanda) i en no superar les seqüeles ara ens ha deixat als 53 anys.

En aquest món on vivim i en què tot canvia tan ràpid cal saber-se adaptar a la situació en cada moment. Una mica el que ha fet CiU sempre segons com anava la cassola gran. En el món de la música els Jefferson Airplane-Jefferson Starship-Starship han fet de Convergència i s'han apuntat al carro segons el que els ha convingut, que als seixanta es porta la psicodèlia hippy? Doncs els Jefferson Airplane feien psicodèlia hippy. Que als vuitanta es va posar de moda allò de l'AOR (Adult oriented rock)? Doncs els Starship es van posar a fer AOR.

La saga Jefferson constitueix una de les biografies més nombroses de la història del rock. Tot va començar l'any 1965 quan un experimentat vocalista de folk-rock, Marty Balin, recluta uns quants músics que tocaven en la ciutat de moda d'aquells temps: San Francisco. De nom es posen Jefferson Airplane, uns diuen que el nom prové d'un vell cantant de blues, uns altres que prové d'un tipus de porro, a mesura que vagi llegint l'article es creurà més aviat la segona opció. Aquella primera Jefferson Airplane de l'agost de 1965 estava formada per Marty Balin, Paul Kantner, JormaKaukonen, Signe Anderson, Skip Spence i Bob Harvey. Formació que només durà fins el novembre, ja que aquest últim va marxar i van fitxar de baix a Jack Casady. El setembre de 1966 pleguen Spence i Anderson i entren Spencer Dryden i Grace Slick provinents de The Great Society. Ja veuen, en només tretze mesos el grup ja ha tingut nou integrants. Y lo que te rondaré morena...

Aquesta última composició del sextet duraria fins el 1970, tot un rècord! A tot això la banda anava gravant amb RCA i els seus dos primers èxits serien "White rabbit" i "Somebody to love", cançons que cantava Grace Slick en la seua anterior banda i que abans ja he anomenat. Amb aquests èxits els Jefferson Airplane comencen la ruta dels festivals hippies de Monterey, Woodstock, Illa de Wright... rivalitzant amb els Grateful Dead. Des del 1966 que publiquen "Jefferson Airplane takes off" fins a "Blows against the empire" (1970) treuen al mercat set discos que els converteixen en el grup hippy de moda del moment. L'activitat de la banda no es centrava només en la gravació de discos sinó que van crear el seu propi club "The Matrix" i dedicaren grans esforços al disseny de les seues portades i pòsters, apadrinament de grups de dansa i disseny de shows de llums, D'aquesta època són "Won't you try" (1967), "Crown of creation" (1968) i "Volunteers" (1969) totes tres escrites per Kantner. A veure si els hi agrada la selecció que he fet a partir d'un disc recopilatori que me va regalar ma germana cap allà a inicis dels noranta.

L'abril de 1970 deixa el grup Spencer Dryden i el nou bateria és Joey Covington. L'octubre de 1970 és Marty Balin qui plega per fer carrera en un efímer projecte d'un sol disc de nom Bodacius DF i entra Papa John Creach. L'abril de 1972 marxa Joey Covington que crea el projecte de blues Hot Tuna, que aquest sí que sortirà bé i on mesos després s'endú Jack Casady i Jorma Kaukonen. Així arribem a l'agost de 1972 i dels Jefferson Airplane originals només queda Paul Kantner, un dels fundador. En aquesta formació hi ha a més de Kantner, Grace Slick que ja és la seua parella (a mi em recorden una mica a Lennon i Yoko Ono aquests dos), Papa John Creach i els nous JOhnBarbata i David Freiberg. (Amb tanta genealogia m'està quedant com un capítol del Senyor dels Anells aquest article...)

El febrer de 1974 fan dos importants fitxatges que canviaran el rumb del grup: Peter Kaukonen (germà de Jorma i provinent de Black Kangaroo) i el jove guitarrista Craig Chaquito, sí, sí, el que ara toca jazz. La reformulació fou tan gran que a partir d'ara es passarien a dir Jefferson Starship i començarien a fer un rock molt més comercial força farcit d'èxits. D'aquesta època escullo "Miracles" (1975), "Hot water" (1976), "Count on me" (1978) i "Runaway" (1978).

Novament els problemes interns al grup, amb més canvis, el retorn de Marty Balin, Grace Slick completament alcoholitzada en les actuacions separant-se de Paul Kantner, que per si no en tenia prou hauria de rivalitzar amb el nou cantant Mickey Thomas fan que el grup amb nom que tenia nom d'avió caigui en picat.

Paul Kantner s'emprenya, i amb raó, i deixa el grup, però com a fundador guanya un procediment legal per tal que la banda que quedava no pugui fer servir el nom de Jefferson. Així que els que queden se passen a dir Starship i és quan, per més INRI del pobre Kantner, obtenen els major èxits: "We built this city" (1985), "Sara" (1986) i "Nothing's gonna stop us now" (1987).

L'any 1988, Slick, Kantner, Kaukonen i Casady ressusciten la Jefferson Airplane amb un nou disc "Jefferson Airplane" i una nova gira mentre els Starship continuen al seu rotllo. Ara Paul Kantner ha mort als 74 anys víctima d'un atac de cor.

Els Jefferson Airplane utilitzen referències a "Alícia en el país de les meravelles" per fer un cant directe a les drogues, la frase final de "White rabbit"és Feed your head, una clara referència a la cultura que pregonà el psicòleg californià Timothy Leary per la legalització de l'haixix, la marihuana, els bolets al·lucinogens i el LSD. No és la cançó que més m'agrada però la trobo una sensacional anada de la bola. One pill makes you larger...

Escoltant el ple de la Paeria on es debatia la moció presentada per ERC i la Crida per Lleida-CUP sobre l'eliminació del nomenclàtor de tots aquells personatges vinculats a la dictadura franquista, em va semblar sentir que algú parlava de posar el nom de Marie Curie a un carrer. A mi em semblaria molt bé si no fos perquè aquest carrer ja existeix tocant a aquest gran centre neuràlgic del vespre lleidatà que és la rotonda del Mestre.

Si volen noms de científics per poder posar al carrers els puc proposar Isaac Newton, Albert Einstein, Leonhard Euler, Karl F. Gauss o Euclides. El carrer Galileo Galilei ja el tenim pujant a Gardeny. I de senyores científiques els proposo Sophie Germain, Lise Meitner, Maria Agnesi o Emmy Noether. I si en volen de més a prop també en tenim, des de l'astrònom Ricard Cirera d’Os de Balaguer, l'uròleg Manuel Serés d’Alpicat o qui fou president de l'Acadèmia de les Ciències de Barcelona Joan Agell.

Anem al món carrincló, si Lo Parrano i el Mestre Tonet tenen lloc als carrers de Lleida, a què esperem a dedicar-li un al Marquès de Pota? I el Manolo Calpe? Com pot ser que el fundador de la festa més grossa i més internacional que té Lleida no tingui no només un carrer, sinó una avinguda? I què els semblaria un carrer per a l’històric president de la Unió Esportiva Lleida i que posà el nom de la ciutat arreu gràcies a un equip de futbol a la primera divisió? I tant que sí, un carrer dedicat a Mario Duran. O a la mateixa Unió Esportiva Lleida, que ja farà quatre anys que li vam donar l’extremunció. O als mítics futbolistes lleidatans Enric Ribelles i Enric Gensana per exemple com a referents internacionals en el món del futbol.

Després tenim els carrers que hi ha per Cappont amb noms de rius: Ter, Besós, Llobregat, Sió, Cinca, Ebre, Flamicell… tots rius molt respectables. Però i la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana? Pobrets, si són els que ens porten el turisme! També he comptat una vintena de comarques en el nomenclàtor de Lleida, però ens hem descuidat l’Alta Ribagorça i el Solsonès. A més m’he fixat que Torrefarrera, Alguaire, Almenar i Alfarràs tenen carrer, així que de la ruta de la N-230 només falta Rosselló, un descuit de l’alçada d’un campanar (amb perdó). De per aquí la vora tampoc figuren al nomenclàtor Alcoletge, Benavent, Vilanova de Segrià, Torre-serona o Montoliu.

Es parla molt d’alcaldes que han de tenir carrer i d’alcaldes que no, però el primer alcalde que va fer un nomenclàtor de Lleida com déu mana fou Marià Olives l’any 1836, i el pobre home no té ni un carrer. Ja se sap, en casa del herrero… I se m’acudeixen els noms d’altres personatges notoris com Josep Espasa i Anguera de la Pobla de Cérvoles i fundador de l’editorial Espasa-Calpe o Andreu Costafreda d’Alfarràs fundador de la Panificació Ribera Costafreda, és a dir, Panrico.

Com aquest article vol ser un servei públic i per tal d’estalviar feina a tota la comissió encarregada de dur a terme la tasca d’estudi del nomenclàtor els ajudo amb unes quantes propostes per si els hi convé. Si el motiu pel qual no canvien el nom dels carrers relacionats amb el franquisme és per falta d’idees agafin totes les que els convingui... perquè jo no em vull creure que no els volen canviar, no?

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 3 de febrer de 2016)

Maurice White estudiava al conservatori de Chicago quan començà a treballar com a músic de sessió per al segell discogràfic Chess Records (Muddy Waters, Etta James, Chuck Berry, Bo Didley...). També acompanyà les gires de Ramsey Lewis entre 1967 i 1969 fins que al final formà un grup anomenat Salty Peppers, amb qui grava el single "La la time" (1969), que fou un petit èxit local.

Maurice White en una de les seues moltes visites a Egipte.

Amb aquesta petita fama funda una gran banda de nom Earth, Wind & Fire amb alguns germans seus i grava dos primers discos amb Warner, El nom el posà el mateix Maurice, molt interessat per l'astrologia i l'egiptologia, cosa que es reflecteix en les portades dels discos i dels singles. Però l'èxit els vingué després de firmar amb CBS i començar a fer èxits del disco soul que tants i tantes van ballar en discoteques durant els anys setanta i vuitanta. Els primers discos amb aquesta discogràfica foren "The last days and time" (1972) i "Head to the sky" (1973).

Després d'alguns canvis Maurice White aconsegueix fer una banda estable i de molta qualitat. Els discos "Open our heart" (1974) i sobretot "That's the way of the world" (1975), que arribà al número 1 de les llistes, consagren el grup dins l'escena musical. En aquest disc s'inclou la guanyadora d'un Grammy "Shining star" i serví com a banda sonora de la peli de mateix nom de Stig Shore. Aprofitant el reprise d'aquest últim disc graven un disc mig en directe i mig d'estudi que també arriba al número 1 de les llistes "Gratitude" (1975). Aquest doble disc amb tres milions de còpies venudes té algunes peces curioses que no van arribar a ser single: "Reasons" que combina la veu potent de Philip Bailey amb el saxòfon de Don Myrick i un instrumental de nou minuts i mig "New World symphony" en què la intro podria colar com a música de Port Aventura pels espectacles de la Xina.

Els següents àlbums continuen aconseguint molt bons resultats "Spirit" (1976) i "All'n'all" (1977) arribant a altes posicions de les llistes. Aquest últim disc va vendre tres milions de còpies i s'afrontava amb un nou productor després de la mort del seu anterior Charles Stepney i que els havia sabut donar una sonoritat característica. La cosa va sortir bé incorporant Joe Wisser i David Foster com arreglistes, van rebre tres Grammys en la categoria de Rhythm & blues (??). Fixin-se en els motius egipcis de la portada, molt característics del grup.

L'any 1978 creen el seu propi segell discogràfic, ARC, des d'on publiquen els seus primers grans èxits "Best of" que com a novetat incloïa una versió del "Got to get you into my life" dels The Beatles.

El 1983 comença el declivi de la banda amb la separació del seu cantant, Philip Bailey, que aprofita per gravar un disc en solitari. Els Earth, Wind & Fire editen "Powerlight" que fou un fracàs absolut. White prova sort en solitari l'any 1985 amb el disc "Maurice"i el 1987 Bailey retorna al grup per gravar "Touch the world" i iniciar una nova gira mundial. En la gira muntaven un gran espectacle ja que apareixien dins d'una nau espacial que aterrava a l'escenari, la idea era originària de George Clinton quan actuava amb Parliament.

Tot i vendre força discos (tres dels seus discos s'inclouen entre els 100 més venuts dels anys setanta) ha estat un grup de cançons i singles del disco funky de la glitterball i els pantalons acampanats, a part dels que ja he comentat abans podria destacar:

"That's the way of the world" (1975). Maurice White va tenir una il·luminació quan tocava la bateria per John Coltrane: "Coltrane no parlava molt, però quan ho feia se'l sentia". La seua etapa amb el jazz fou la inspiració d'aquesta cançó de "bondat, veritat i amor".
"Sing a song" (1975)
"Getaway" (1976)
"Serpentine fire" (1977) va ser un tremendo número 1
"I'll write a song for you" (1977), un baladorro.
"Fantasy" (1977), la qual molts la vam descobrir per una versió disco que es va fer l'any 1990 per part de Black Box i de qui fa poc em recordava en aquest article.
"September" (1978)
"Boogie wonderland" (1979)... ha ha dance boogie wonderland...
"After the love has gone" (1979), que no va poder arribar a número 1 perquè es va trobar el "My sharona" dels The Knack.
"Let's groove" (1981), cançó que identificareu de seguida per la base rítmica que s'ha fet servir milers de vegades.

Maurice White, que va néixer un 19 de desembre com jo ha mort als 74 anys després de conviure molt temps amb un Parkinson que cada cop se l'agreujava més.

Potser si els agrada aquest article, també els pot agradar el de Sugarhill Gang, el de MFSB , Boney M, Harold Melvin o el de The Trammps.

Ara fa uns dies publicava l'article sobre la mort de Glenn Frey, fundador i cantant dels Eagles. Davant aquesta pinta de nens tranquil·lets que no han trencat mai un plat amb camisa de quadres d'indumentària country hi ha teories que demostren que l'"Hotel California"és una cançó que invoca el satanisme.

La portada del disc "Hotel California" (1976) té la seua història. El disseny va anar a càrrec de JohnKosh, -que havia treballat en "Abbey road" de The Beatles i en el "Who's next" de The Who- i el bateria del grup Don Henley, les fotos eren de David Alexander i Norman Seeff.

Segons Henley la portada del disc volia simbolitzar els sentiments de la població americana després de conèixer l'escàndol Watergate. En paraules seues és una al·legoria de faded glory i loss of innocence. Aleshores, segons David Alexander no hi havia millor imatge que la llum crepuscular sobre l'elegant façana del Beverly Hills Hotel, una foto que ha passat a la història i amb la qual Kosh i Alexander es jugaren el físic emparrant-se a un arbre per poder fer-la.

A l'interior del disc hi ha un retrat del grup al lobby de l'hotel Lido de Hollywood, envoltats d'amics i coneguts disfressats de gent de tota condició social. Aquest foto interior és de Norman Seef. El disc fou acusat de seguida des del moment de la seua publicació de contenir referències satàniques en les lletres, el grafisme i les fotos: és l'hotel California l'Església Satànica fundada per Anton Le Vey a la California Street de San Francisco? Hi ha en un balcó de la portada una misteriosa figura que només es pot apreciar en la versió elapé? Hi ha un personatge calb que representa Anton LaVey, fundador de l'església de Satan?

Però, i la cançó? Què té la cançó "Hotel California" per haver estat interpretada en sentit demoníac? Don Henley ha deixat clar en moltes entrevistes que el tema principal de la cançó és l'abús de les drogues, més concretament de la cocaïna: "La cançó Hotel California parla en contra de l'excés de cocaïna." I Glenn Frey afirmava el 1979 "Nosaltres no sempre hem fet les coses amb moderació, però ens estàvem imaginant com et cremes lentament, el llarg termini. Si consumeixes cocaïna com la consumeixen els indis -quan has de fer-ho, però no sempre- no t'intoxiques. Dono gràcies a Déu perquè tinc amics íntims que, si estigués desaprofitant la meua vida, m'ho dirien." Segurament això sigui cert perquè fou l'època que Glenn Frey caigué en la moda de les drogues tal i com comentava en l'article.

El problema és que, quan comences a fotre tants símils i metàfores tens la possibilitat que no s'entengui res del que es vol dir. Analitzem una mica la lletra:

There she stood in the doorway

I heard the mission bell

and I was asking to myself

"This could be Heaven or this could be Hell".

Then she lit up a candle ans she showed me the way.

There were voices down the corridor,

I throught I heard them say...

Welcome to the Hotel California

Such a lovely place

Plenty of room at the Hotel California

any tome of year, you can find it here.

Aquí hi ha alguns que en la dona que espera de peu a l'entrada hi veuen una referència a la cocaïna i altres veuen que és la sacerdotessa encarregada de la iniciació a un nou adepte. La frase "això podria ser el Cel o podria ser l'Infern" pot fer referència a les dos cares de les drogues a les quals es referia Aldous Huxley en la seua obra "Las puertas de la percepción: cielo e infierno" (per cert, obra d'on Jim Morrison va treure el nom, per al seu grup The Doors). Finalment el protagonista de la cançó accedeix a prova la cocaïna o a ingressar a l'Església de Satan, segons ens miri. Les voices down the corridor poden ser d'altres addictes o la dels fidels.

Una altra estrofa que analitza Jota Martínez Galiana en el llibre "Satanismo y brujería en el rock" (Ed. la Máscara 1997) és la següent:

Her mind is Tiffany-twisted, she got the Mercedes bends.

She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends.

How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.

Some dance to remember, some dance to forget.

Aquí sorprenen les al·lusions a la famosa joiera Tiffany's i a la marca Mercedes Benz. Les dos lectures que poden extreure's és que la cocaïna resulta molt atractiva sobretot per als rics o bé que qui és atractiva és la sacerdotessa i atreu adeptes pretty boys.

La següent és...

So I called up the Captain,

"Please bring me my wine".

He said "we haven't had that spirit here since nineteen sixty nine"

Ahhhh, i aquí és on més gaudeixen los conspiranoics, qui és aquest misteriós Captain? Pot ser AntonLaVey? O es refereix a un camell? I el vi? Protagonista dels rituals de les misses catòliques? I la referència a 1969, any clau en l'estudi del satanisme (la mort de Brian Jones, el concert de The Doors de Miami, els assassinats de Charles Manson, les nou afirmacions satàniques d'Anton LaVey...).

And still those voices are calling from far away,

wake you up in the middle of the night

just to hear themsay...

Welcome to the Hotel California.

I ja hi tornem a ser amb les voices que criden. Representen la temptació de tornar a caure en l'hàbit del consum de drogues o representen les greus seqüeles psicològiques que queden en l'individu que pertany a una secta?

A Don Henley sembla ser que, fart de desmentir els fonamentalistes cristians que veien diables per tota la cançó, se li va acudir seguir el joc i l'any 1995 en el seu disc "Actual miles" recupera la tradició de l'"Hotel California" en la cançó "The garden of Allha". Aquest jardí fou una finca que es convertí en un complex hoteler on s'hi hostatjà Aldous Huxley.

Podeu llegir més a:

- EfeEme.com "La cara oculta del rock: Satanás se aloja en el hotel California".

-Taringa "Leyenda urbana del hotel California"

-Rock Pop Gallery: Cover story "The Eagles" - Hotel California

La llibreta d'Einstein

L'any 1915, Albert Einstein deixava escrit amb boli en un paper la seua teoria general de la relativitat on se'ns presentava un espai-temps 4-dimensional que no era pla sinó que es deforma davant la presència d'objectes de gran massa com el Sol.

Equacions d'Einstein de la Relativitat General

Perquè es facin la idea, l'espai-temps es deforma com si per sobre d'un llençol aguantat a l'aire per les puntes s'hi posa una pilota. La pilota corba el llençol com les grans masses corben l'espai-temps. però, i si aquest objecte tan gran que pot deformar l'espai-temps es mou molt ràpid? Podria aquest moviment d'objectes massius provocar ones com les que es produeixen quan llencem una pedra dins d'un estany d'aigua en repòs? La resposta està en les ones gravitacionals que Einstein postulà. D'això ja fa 100 anys perquè aquestes suposades ones gravitacionals són molt difícils d'observar ja que és molt difícil sacsar masses enormes per poder-les provocar i més si s'intenta fer un un laboratori. De fet, el mateix Einstein, l'any 1936 pensava que aquestes ones eren simplement un mer fenomen matemàtic sense cap mena de gràcia des d'un punt de vista físic.

Deformació de l'espai-temps

Deformació de l'espai-temps mitjançant ones

Les ones gravitacionals es formen en l'espai, per exemple, per violentes interaccions entre estrelles i aquestes es propaguen en totes les direccions (com quan llença una pedra a l'aigua i les ones es van propagant en circumferències concèntriques) a la velocitat de la llum. Aquestes ones poden arribar tranquil·lament a la Terra i podríem detectar-les d'alguna manera o altra. A diferència de les ones formades en l'aigua, en què si vostè està damunt d'un matalàs inflable a la platja li provocaran un moviment harmònic amunt i avall, les ones gravitacionals poden passar a través d'un cos i produir-li un estirament i contracció a causa de la deformació de l'espai-temps que provocaria. Si una ona gravitacional arriba a l'espai-temps que envolta el seu croissant d'esmorzar provocaria que una de les banyes s'allargués i l'altra s'escurcés.

Deformació de l'espai-temps per culpa de les ones gravitacionals.

Aquestes ones gravitacionals quan arriben a la Terra són tan i tan petites que no notem els seus efectes. S'imaginen unes ones contraent els tigres de la gàbia del zoo? Clar, i això fa que els físics portin 100 anys intentant detectar aquestes ones gravitacionals. Com podríem detectar-les? Amb aquest estirament i contracció provocat podríem usar dos barres perpendiculars, així quan una s'estirés l'altra es contrauria. Doncs bé, els físics s'han inventat una cosa similar a aquesta però enlloc de dos barres han fet servir un làser que es descompon en dos parts que són enviades en direccions perpendiculars per ser reflectides en miralls situats al final d'una distància concreta (4 km en aquest cas). Aquesta tècnica s'anomena interferometria. I això és el que es va fer en l'observatori LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) a Hanford (EUA).

Observatori LIGO de Hanford.

Ja fa anys que s'intenta mesurar l'existència de les ones gravitacionals. L'any 1974, els físics Russell Hulse i Joseph Taylor van intuir-les a causa d'una pèrdua d'energia en un sistema de púlsars després de 30 anys de recopilació de dades. Aquest fet els suposà el Premi Nobel de Física l'any 1993.

Observacions de Russel i Taylor

Doncs bé, aquest dijous 11 de febrer, LIGO ha anunciat en roda de premsa l'esperada observació d'ones gravitacionals. Segons la portaveu, l'argentina Gabriela González, els detectors de LIGO han mesurat les ones gravitacionals a partir de la col·lisió de dos forats negres fa mil tres-cents milions d'anys, dels quals també s'han entretingut a mesurar-ne la massa i la distància. Aquesta mesura de LIGO arribà a la Terra el 14 de setembre de 2015, però els científics s'ho tenien callat fins ara després d'haver fet totes les comprovacions pertinents. Les masses dels forats negres eren de 36 i 29 masses solars, i el forat negre resultant tenia una massa de 62, així que les 3 masses que faltaven van ser emeses com a ones gravitacionals. Però i els braços de llum? S'han encongit i allargat? Segons explica @pmarsupia en el seu bloc, el braç A mesuraria 3,999999999999999999999 km i el braç B 4,000000000000000000001 km... Les mesures han estat realitzades amb un error absolut de 10^-21. Brutal! Des de la infinitat dels forats negres fins a l'error absolut més petit. Són les matemàtiques. És la ciència.

Ara se'ns obre tot un nou món interessantíssim. Quan el 1887 Henry Hertz descobrí les ones electromagnètiques no tenia ni idea per a què servien. Ara gràcies a les ones electromagnètiques pot estar llegint aquest article.

P.D: Compte no confondre les ones gravitacionals amb les ones de gravetat, que es formen quan es produeix una pertorbarció en un fluid en un camp gravitatori.

Altres referències:

- Les ones gravitacionals explicades per LIGO.

- "On gravitational waves" d'Albert Einstein (1936).

- 100 anys d'ones gravitacionals en imatges a Nature.com.

-"¿Cómo explicarle las ondas gravitacionales a tu abuela?" de Principia Marsupia.
-Les ones gravitacionals en còmic.
-El monologuista científic Javier Santaolallaexplica en 3 minuts les ones gravitacionals.

No sé per quin motiu quan tenia quatre o cinc anys vaig anar a petar a fer pàrvuls -el que ara s’anomena Educació Infantil- als Maristes de Lleida. A casa mai no hem estat pas de conviccions religioses i servidor es regeix més pels axiomes d’”Els Elements” d’Euclides que no pas per les taules de la llei que diuen rebé Moisès de forma una mica paranormal. En aquest col·legi hi vaig estar fins als disset anys quan vaig acabar COU.

Com suposo els deu passar a tots vostès tinc bons records d’alguns professors i no tan bons d’alguns altres. En recordo alguns d’inhumans en classes d’educació física a l’EGB que te tractaven com si allò fos un entrenament militar. Avui dia impensable. Però els bons records guanyen. Penso en el Paco Pérez, el primer profe que a setè d’EGB me va despertar la curiositat per la ciència; el Jordi Souto -ara senador- que tot i que la literatura no era el que més m’interessava sempre era capaç de trobar algun llibre que m’enganxés; la Maria José Atienza que me va fer aficionar a la història de Catalunya; el Rebu, la Pili i el Salvador que explicaven la llengua catalana no com un compendi de normes ortogràfiques sinó com part de la cultura del nostre país; el Ramon Masbernat una molt bona persona amb qui encara mantinc converses; i el gran Paco Clavera. El Paco, que quan guanyava l’Espanyol es vestia una corbata blanc-i-blava, era el meu profe de mates a BUP, i de qui puc dir que fou el culpable que acabés estudiant la llicenciatura en Matemàtiques. Gràcies Paco.

Després d’aquests anys d’alumne vaig continuar-hi vinculat fent de monitor en l’esplai durant nou anys més. Només acabar la carrera me van fitxar per anar a treballar als Maristes de Sabadell gràcies a la confiança dels germans Felip Gallifa i Enric Carreras. La seua bonhomia va fer que m’oferissin allotjament a la comunitat on vivien durant els mesos que vaig ser-hi. Posteriorment vaig estar treballant també als Maristes del Passeig de Sant Joan fins que gràcies a la direcció de l’escola on ara treballo vaig poder tornar cap a Lleida. Amb el germà Enric Carreras hi he continuat mantenint amistat ja que ara viu aquí i està fent una gran tasca social al barri de la Mariola. Des de fa un parell de dècades la comunitat marista de Lleida es dedica a treballar pels més pobres, primer al Casc Antic i ara amb el Centre Obert Pas a Pas de la Mariola.

Ja veuen, una vinculació de molts anys amb el món marista. Amb tot això no és d’estranyar que m’estigui produint molt mal tot el que està sortint dins del col·legi dels Maristes de Sants-les Corts. Si els delictes es poguessin classificar segons un grau de repugnància, el d’abusos sexuals a menors seria el que més. Hi ha denúncies que s’estan investigant, un exprofessor confés, explicacions molt confuses, uns portaveus que crec no estan deixant l’aigua gaire clara i un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acusant la direcció de l’escola d’amagar informació. Al·lucino. No es pot estar impassible davant tot això. No sé si sortiran dos, tres, quatre o cinc casos, però haurien de sortir tots els que hi ha hagut. No pot ser que al segle XXI es puguin repetir les situacions que TV3 ens va mostrar amb “Els internats de la por” i que tots pensàvem que això era de l’època del blanc-i-negre només. I vull que surtin per així poder fer-ho pagar als culpables i d’aquesta manera deixar treballar en pau la gran quantitat de gent honrada que es dedica a aquesta meravellosa feina d’educar i ensenyar.

(Article publicat al Nació Lleida el 17 de febrer de 2016)

Sí, segurament vostès pensaran que sóc un innocent, un ingenu i un passerell. M’ho poden dir perquè tenen raó, i és que jo era dels que pensava que l’esport i la política no es podien i no s’havien de barrejar. Però no, en aquests temps on el procés polític català ha agafat una velocitat que riguin-se vostès de la New Horizons de la NASA, me n’adono que la política és inseparable de l’esport.

No vull parlar gaire de la sanció de 40.000 € de la UEFA a aquell equip de Barcelona per les banderes independentistes exhibides –no pel club, sinó pels aficionats!- a Berlin i contra el Leverkusen perquè no vull ni pensar en quins plaers vagi vostè a saber de quin tipus es gastaran aquests calers els corruptes sinistres que hi manen. I això és política i és esport. Com també és fer política de l’esport quan el ministre José Manuel Soria, ministre d’Indústria, Energia i Turisme del govern espanyol adjudica un canal de TDT d’abast estatal en alta definició a Real Madrid TV. Barrejar política i esport és que a l’inici dels Jocs Olímpics desfilin seleccions «nacionals» amb les seues banderes, sonin himnes i no deixin participar seleccions que no disposen d’estat propi. I també em ve al cap quan l’Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc al circuit de Montmeló, el paio que posava els discos devia ser un catxondo i no se li va acudir res més que fer sonar els Segadors, no cal que els digui que es va liar parda tal com diria aquella que surt a l’APM. I per no parlar de la pantomima de Fresno, aquella assemblea de la Federació Internacional de Patinatge amb més merda que una corralina de tosinos i on les pressions diplomàtiques espanyoles van provocar que la Federació Catalana de Patinatge, que havia estat acceptada de forma provisional no fos reconeguda.

Ja veuen que de joc brut polític en l’esport no en falta, no. També hi ha clubs que fan política benintencionada comprometent-se amb alguna causa. Per exemple el Betis i el Celta porten els colors de la bandera de la seua regió, però el fet que a Catalunya molts equips portin samarreta amb els colors de la senyera ja sap vostè que només és per a provocar. Continuant a Catalunya, el Llagostera i la Joventut Esportiva de Flix han lluït estelades en les seues samarretes. Una mica més lluny el CD Palestino xilè llueix els colors i l’escut de Palestina a la samarreta, el Corinthians Paulista duia missatges en favor de la democràcia i el Raja Club de Casablanca va patir una prohibició de la FIFA per dur una samarreta en suport a Gaza. D’exemples n’hi ha i segurament el Ramon Usall li n’explicaria molts més.

Però, i el nostre Lleida, què? El president Albert Esteve sempre s’ha mostrat favorable a un dret tan obvi com és el dret a decidir. En unes declaracions al suplement Presència d’El PuntAvui el 14 de setembre de 2014 afirmava que “El que hem d’intentar fer nosaltres com a país és tenir el dret a votar. A nivell social, el futur ja està marcat perquè difícilment tornarem enrere”. Més recentment s’ha adherit a la campanya “Guanyarem” a favor de les seleccions catalanes i el comitè olímpic català entre altres promocions de l’esport. També és sabut que des de que el Lleida Esportiu existeix cada 11 de setembre participa puntualment -sempre són els primers- a l’ofrena floral a la Seu Vella i vam estrenar la samarreta de la senyera un 10 de setembre en partit de Copa del Rei. La decisió que a les xarxes socials portà més soroll va ser coincidint amb el Lleida-Nàstic de la temporada passada, l’11 d’octubre de 2014, quan Òmnium Cultural desplegà quatre grans pancartes a la zona alta de Gol Nord en relació a la campanya “Ara és l’Hora”. A les xarxes de seguida va haver posicionaments d’aquells que creuen que això és «barrejar esport i política» però que cridar “Españña, Españña”–així amb ñ geminada- no és política sinó esport.

Des de la seua fundació el Lleida ha tingut política pel mig, sobretot sabent els temps que eren. Per exemple, quan s’escull qui havia de ser primer president del Lérida Balompié l’any 1939 es tria la figura de Sebastián Tàpies, propietari de la fonda Cuatro Naciones i tot i que era qui servia el menjar als germans Maristes, es van fixar amb ell com a persona que no aixecava sospites polítiques contra el règim, diuen que si no hagués estat per ell no s’hagués autoritzat la creació del club. Manolo Bademunt, quan era líder de l’equip, va ser detingut per la Policia per no aixecar-se i saludar braç en alt quan sonava l’himne que anomenaven “nacional”. Quan el directiu Eduard Estadella demanà al falangista Primitivo García que el Balompié jugués al Camp d’Esports fracassà en l’intent perquè mesos després es fundà el CD Leridano, format per falangistes i militars, que van ser ells que usaren el terreny de joc por ordeno y mando. I justament quan es van fusionar els dos clubs, es nomenà José Carrera Cejudo, el Gobernador Civil de l’època, com a president honorífic ja que no hi havia un problema esportiu sinó que també hi havia un problema polític entremig...

Vaja, que la cosa és difícil...

(Versió íntegra de l'article publicat al 2n número de la revista Lo Lleida)

Hi ha una sèrie de temes dels quals tothom n’és expert (i experta). Ho pot comprovar amb els companys (i companyes) de feina, en tertúlies de bar, esperant la canalla a la sortida del col·legi o en els ascensors. Tothom entén de futbol, en política tots ho faríem millor que els que hi ha ara i en els últims anys la gent s’ha especialitzat també en temes econòmics, però si un tema és el de més habitual conversa és el temps. Als ascensors, per evitar parlar amb els altres ens posem a mirar el típic rètol aquell de «4 persones 300 kg» o les dates de les revisions o ens dediquem a buscar i estudiar la forma geomètrica de les claus de casa, però quan no hi ha cap més remei que parlar amb el nostre acompanyant de viatge sempre traiem el tema climàtic.

Suposo que deu fer anys i segles que es parla del temps. Els egipcis ja ho controlaven mirant l’estrella Sírius i els nostres avantpassats pagesos feien refranys meteorològics a partir de l’experiència. Cap a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, els físics Jule Charney, Philip Thompson, Larry Gates, Ragnar Fjortoff i el més conegut, el matemàtic John von Neumann van fer les primeres prediccions meteorològiques a partir de càlculs numèrics basant-se en l’equació de vorticitat barotròpica, que és un model simplificat del comportament de l’atmosfera. Per predir el temps del dia següent la computadora ENIAC trigava 24 hores en fer càlculs. Una dècada més tard el matemàtic americà Edward Lorenz es motivà estudiant els patrons obtinguts estadísticament a partir de registres històrics de dades de vent, sol i pluja portant-ho cap a la seua especialitat matemàtica: la teoria del caos. Dissenyà un model matemàtic que es basava en el fet tan senzill que el temps previst per un dia era un punt de l’espai que depenia del temps del dia anterior, que era un altre punt de l’espai, de tal manera que la predicció del temps era un trajectòria, i totes les trajectòries possibles estan recollides en la figura coneguda com l’atractor de Lorenz. L’any 1963 Lorenz va obtenir tres equacions diferencials amb les quals podia explicar fenòmens atmosfèrics, però que depenien d’un paràmetre anomenat nombre de Rayleigh, de tal manera que si aquest paràmetre prenia el valor 28 indicava que el comportament de l’atmosfera es tornava caòtic. És a dir, el temps és un sistema caòtic. Avui dia s’utilitzen models matemàtics més sofisticats i amb moltes variables en joc, avaluant la concordança de vàries prediccions i obtenint una predicció mitjana.

Vaja, ja veuen que fer una previsió del temps no és gens senzill i els senyors i senyores del temps no deixen d’estar en l’ull de l’huracà (mai millor dit) sempre que es fa una predicció que no agrada. Perdoni’m el tòpic però mai no plou a gust de tothom. Aquest cap de setmana passat van anunciar nevades en cotes baixes, i va nevar en cotes baixes. I com hi havia previsió de nevades en llocs on habitualment no neva, amb molt bon criteri des del servei d’Emergències de Catalunya es va alertar la població de la mateixa manera que s’alerta quan hi ha fortes ventades o onades de dos metres.

Prealerta #INUNCAT per fort onatge Alt i Baix #Empordà i #Selva fins demà. Prudència zones de risc #Protecciocivil pic.twitter.com/wXAQZlC6gu
— EmergènciesCatalunya (@emergenciescat) 29 de febrer de 2016

Precaució per fort onatge avui des del #Garraf fins a #Empordà. Les onades podran superar els 2,5m Prealerta #INUNCAT #ProteccióCivil
— EmergènciesCatalunya (@emergenciescat) 28 de febrer de 2016

Tel. @112 ha rebut 284 trucades per #nevades ahir i fins a les 8h d'aquest matí. La majoria x incidències de trànsit #NEUCAT #ProteccioCivil
— EmergènciesCatalunya (@emergenciescat) 28 de febrer de 2016

Està nevant amb intensitat a la #Panadella. MOLTA PRECAUCIÓ EN LA CIRCULACIÓ per A-2 #ProteccióCivil #nevades #NEUCAT
— EmergènciesCatalunya (@emergenciescat) 27 de febrer de 2016

I això és el més normal del món per molt que algun sector i algun partit polític es queixi. Els puc entendre les raons, però les crítiques són exagerades i una manca de respecte als professionals de la meteorologia. Preguntem-nos-ho a la inversa: què hagués passat si la gent s’hagués quedat atrapada a les carreteres per què no s’hagués avisat prou? Deixem els meteoròlegs fer la seua feina i tinguem una mica de consideració cap a la ciència, caram.

(Article publicat al Nació Lleida el dia 2 de març de 2016)

George Martin potser és el no-músic més famós del món de la música. Martin fou un compositor, arreglista i productor nascut a Londres el 3 de juny de 1926, fill d'un venedor de diaris. Provinent d'una família amb pocs recursos econòmics fou autodidacta a l'hora d'aprendre a tocar el piano (i això que en aquells temps no hi havia tutorials a Youtube) i l'any 1943 quan entra al cos aeri de l'armada britànica, la Royal Air Force (RAF) estudia de manera oficial piano i oboè.

Més tard es posa a treballar a la biblioteca musical de la BBC fins que el 1950 entra a la discogràfica EMI, de la qual, amb només 29 anys, n'esdevé gerent. La seua feina allà era la de produir baladistes i discos de còmics. Per exemple, treballà amb Matt Monro"Portrait of my love" (1967) Shirley Bassey"Goldfinger" (1967) i Peter Sellers"A hard day's night". El seu major èxit durant aquesta etapa fou "You're driving me crazy" (1961) dels Temperance Seven.

Però el 6 de juliol de 1962 es produeix un esdeveniment històric dins de la història de la música pop, la trobada entre George Martin i uns desconeguts Beatles promoguda per un també desconegut Brian Epstein. Martin els oferí gravar quatre cançons per any en un contracte prorrogable durant quatre anys.

Així, l'11 de setembre de 1962 (ves que no fos això el que celebràvem a la Via Catalana), en l'estudi 2 d'Abbey Road, comencen les sessions de gravació del primer single de The Beatles amb "Love me do" a la cara A i "P.S. I love you" a la cara B. Des del 1962 fins el 1969, George Martin produí tots els discos dels Beatles, incorporant elements propis com l'arranjament de corda de "Eleanor Rigby" (1966) o el clavecí de "In my life" (1965) Els seus grans coneixements de les tècniques d'estudi varen fer possible composicions com "Tomorrow never knows"(1966), "A day in the life" (1967), "I am the walrus" (1967) o "Strawberry fields forever" (1967). O el mateix disc "Revólver" tot sencer.

Tot i que el 1965 s'independitzà (perdoni TC) d'EMI, va seguir treballant amb The Beatles i quan aquests es separaren encarà continuà produint i obtenint èxits amb altres artistes, en destaco alguns:

America "Tin man" (1974)
Elton John"Candle in the wind" (1997)
Ultravox: "Hymn" (1982)
Gerry and the Peacemakers"You'll never walk alone" (1963)
Paul McCartney"Live and let die" (1973)
Cilla Black"Alfie" (1966)
Jeff Beck"Diamond dust" (1975)
Paul McCartney i Stevie Wonder"Ebony & ivory" (1982)

Amb la carrera feta i sobretot amb los quartos guanyats es va fer construír uns estudis propis a l'illa caribenya de Montserrat. Ara fa 15 anys, quan es va retirar del món musical a causa del seus problemes d'oïda, EMI li va deixar fer un sèxtuple disc amb els 151 temes favorits que havia produït i que podeu trobar tota la llista aquí.

George Martin ha mrt als 90 anys per causes que no s'han fet públiques.

Ara que tanca la coneguda Discos Castelló tothom es posa les mans al cap en un gest d’estupefacció com el que faria Félix de Azúa en veure que en una escola a l’hora de matemàtiques s’hi ensenya matemàtiques i no fabricació d’explosius. Aquesta situació de tancament de cases de discos pels melòmans lleidatans ens és prou coneguda. Fa cosa d’un parell de dècades podíem comprar discos al Pryca i al Simago, allà hi fèiem cap per adquirir el Boom 93, el Max Mix 10 o El Tec i la Teca, discos més comercials. Una mica més de selecció, sobretot en música catalana, la podíem trobar al Born 12 de Blondel, botiga que va durar el mateix que Albert Ballesta a l’alcaldia de Girona. Tocant a la plaça Paeria, per allà on hi ha un bar on fan creps, hi havia una botigueta en un altell -tenien un petit aparador al costat de l’entrada del quiosc Montañola- on podies trobar no molta cosa, però sí bé de preu. Pel carrer Major també podies passar-te per Casa Guarro i per l’Orley. L’Orley tenia aquell immens aparador ple de cassets descolorits pel sol i també tenia una desconeguda segona planta plena de discos per poder triar i remenar. I sobretot, sobretot, teníem les cinc plantes del Satchmo al carrer del Carme. Allí hi podies trobar de tot i estar ben assessorat pel personal que hi treballava. Al Satchmo vaig descobrir, per exemple, Huey Lewis & the News, la Electric Light Orchestra i LosSencillos, Encara conservo l’autògraf d’un aleshores desconegut Miqui Puig signat en el single del “Bonito es”. I mirin que m’hi vaig deixar quartos i vaig arribar a tenir vals d’aquells d’un disc de regal per cada deu discos que et compraves, però al final el Satchmo va sucumbir davant del Napster, l’eMule i l’Ares.

Tanmateix, si volíem buscar alguna cosa més rara de col·leccionisme ja ens havíem de desplaçar a Barcelona. Durant la dècada dels noranta em passava tardes senceres al carrer Tallers remenant a Music World, Revólver, Impacto, Mandala i Edison’s que era la meua preferida a l’hora de comprar singles. En aquell temps Discos Castelló va obrir-hi la Castelló Overstock, on podies trobar grans gangues a un preu baix. Allà vaig comprar discos de Tequila, Elton John, Eric Clapton o la banda sonora de Honeymoon in las Vegas amb versions d’Elvis Presley, com l’extraordinària que fa Billy Joel del “All shook up”. Potser tots aquests que ara planyen el tancament d’aquestes botigues són els mateixos que tenen prou amb l’Spotify o amb descàrregues legals, il·legals i al·legals. També és cert que hi ha hagut un canvi d’hàbits dels consumidors i ara es poden adquirir discos amb facilitat des d’Amazon o trobar petites joies de col·lecció a eBay o Todocoleccion.

Però no, no és això. Per als qui ens agradar passar fundes de cartró amb els dits índex i cor de la mà dreta fins que ens queden els tous dels dits negres del pols acumulat, un disc no és només una successió de cançons. Un disc és una portada, un disseny, unes fotos, unes imatges, una història… Què seria del Sgt Pepper’s lonely hearts club band i de l’Abbey road de The Beatles sense la seua caràtula? O l’Hotel California dels Eagles? O l’Undercover dels Rolling Stones? O els plàtans de la Velvet Underground? David Bowie hagués estat l’estrella que ha estat sense les seues icòniques imatges a Aladdin Sane o Diamond dogs? I la guitarra i els texans de Bruce Springsteen?

No tot està perdut, com d’un gran mal en surt un gran bé, des de fa uns tres anys al carrer la Palma podem gaudir de Grans Records, on el Domènec Merchan ens ofereix tota una àmplia gama de vinils i els melòmans lleidatans podem continuar remenant caràtules. Llarga vida al rock’n’roll!

(Article publicat al Nació Lleida el 16 de març de 2016)

L'any 1970 el teclista Keith Emerson, provinent de Nice amb qui havia gravat cinc discos, el baix Greg Lake que venia de King Crimson i el bateria Carl Palmer d'Atomic Rooster funden un grup de rock simfònic i progressiu que van batejar amb els no gens original nom d'Emerson, Lake and Palmer, així per evitar confusions. Emerson era un geni dels sintetitzadors i un gran estudiós de la música clàssica que ell es dedicava a modernitzar-la. El seu debut fou justament en el mític festival de l'illa de Wight.

Fitxats per Atlantic Records de mà d'Ahmet Ertegun, el seu primer disc fou "Emerson, Lake and Palmer" (1970), -el nom també molt currat-. Aquest disc ja els donà un cert èxit arribant al número 4 de les llistes angleses. El single "Lucky man" fou el més destacat, i a més jo afegeixo "Knife edge". La portada del disc és obra de Dic Darnell i havia de ser per un disc dels Spirit -el cap que surt a la portada és del seu bateria- però als ELP els va agradar tant que van comprar-li el disseny.

El seu major èxit comercial fou el seu segon disc "Tarkus" (1971), que arribà al primer lloc en llistes angleses i al número 9 en les americanes, aquest disc ja els proporcionà l'status de supergrup del rock. Crec que el tema "Tarkus" que dóna el nom genèric a l'àlbum és el més destacat. Com a single es publicà "Stones of years" i els recomano que escoltin "The only way" a veure què els recorda... I dos cançons més perquè vegin la varietat d'estils que eren capaços de fer en un mateix elapé: "A time and a place" i "Are you ready Eddy?"... buah! És que és molt bo!

El tercer disc va ser el fluixet "Pictures of an exhibition" (1971) basat en un musical de Musorgski que duia el mateix títol. Els següents discos "Trilogy" (1972) i el molt ben acollit "Brain salad surgery" (1973) continuaven fent augmentar la fama dels ELP. Fixin-se en quin tipus de grup més prolífic que en només tres anys ja havien publicat cinc discos. Ni Prince en les seues millors èpoques! La música del trio es fonamentava en el so personal de Keith Emerson en els teclats -el rei del Hammond- i l'habilitat de Lake per a compondre cançons. D'aquests dos últims els poso la balada acústica "From the beggining", "Hoedown" i "Jerusalem". La primera cançó de "Trilogy"és "The endless enigma", títol d'un quadre de Salvador Dalí, a qui li volien encomanar la portada, però es veu que el geni gironí demanava massa quartos i al final els hi va quedar aquesta portava que, possiblement, sigui la més icònica del grup. I si volen escoltar Keith Emerson en estat pur es poden entretenir amb "Karn evil 9, 2nd impression" barrejant calipsos i valsos de Fran Liszt,

El grup, ja prou conegut dins del món de moda d'aquells temps del rock simfònic, també es feu especialment famós a causa de l'infraestructura que movia en cadascun dels seus concerts, unes 36 tones, a 12000 quilos per músic.

L'any 1974 editen un triple (!!!) àlbum en directe amb una horrorosa portada i amb el que deu ser un dels títols de disc més llargs de la història del pop-rock "Welcome back my friends, to the show that never ends, ladies and gentlemen, Emerson, Lake and Palmer" que els serví de comiat.

El 1977, suposo que faltats de quartos, es reuneixen gravant un parell de discos més "Works" (1978) i "Love beach" (1978), que els suposa un fracàs dins de la seua carrera. Per intentar compensar-ho organitzen una supergira de les seues amb setanta músics que resultà un desastre econòmic. L'any 1979 s'acomiadaven definitivament amb "In concert". A "Works"Keith Emerson fa una composició per a piano en tres moviments "Piano concerto nº1" i a "Love beach" hi apareix "Canario", una versió de Joaquín Rodrigo.

Keith Emerson, a partir d'aleshores, es dedica a fer cançons per a anuncis de tele, bandes sonores com "Inferno" (1980) o "Godzilla" (2004) i el típic disc de Nadal que grava tot déu "The Christmas album" (1988). El 1986 Emerson i Lake intenten fer un experiment amb Cozy Powell i graven un disc sota el nom d'Emerson, Lake and Powell -a Palmer li anaven prou bé les coses amb els Asia-. I el 1988 tornen a repetir l'experiment amb RobertBerry ara amb el nom d'Emerson, Berry and Palmer i el disc "To the power of three". Després d'aquests frustrats experiments, la formació original torna a reunir-se l'any 1991 i publiquen "Black moon" (1992) i "In the hot seat" (1994) amb el tema "Daddy" com a principal. El 2010 es reuniren per últim cop per realitzar una nova gira, aquest cop sí, sense tanta opulència com les anteriors.

Keith Emerson arrossegava una depressió a causa de la pèrdua de sensibilitat en els dits de la mà que li impedien tocar. Ara ha mort als 71 anys a la seua casa de Santa Mónica (California) víctima d'un tret que ell mateix es disparà.

El teorema de Pitàgoresés un teorema purament geomètric tot i que no ho sembli. El teorema ens diu que un triangle és rectangle si i només si l'àrea del quadrat construït sobre la hipotenusa és igual a la suma de les àrees dels quadrats construïts sobre els catets.

Aquí pot veure la demostració feta en Geogebra (si no veu bé la inserció pot clicar aquí):

Si escrivim en llenguatge algebraic aquesta relació ens apareix la que potser és la fórmula més famosa de les matemàtiques: x²+y²=z².

Aquesta fórmula relaciona els costats dels triangles rectangles i això ja ho sabien egipcis i babilonis, que van viure força abans que el senyor Pitàgores. Els egipcis feien servir aquesta relació per a construir les piràmides per exemple. Això va comportar que construïssin llistats de nombres enters que complissin aquesta relació.

El més conegut és el format pels enters: x=3, y=4 i z=5 ja que 3²+4²=5² i que els professors de matemàtiques fem servir a punta pala. Però també tenim les solucions x=5, y=12 i z=13; x=6, y=8 i z=10... i moltes més que poden obtenir a partir de les expressions x=s²-t², y=2st, z=s²+t² on s i t són enters positius primers entre sí i tals que s<t. Tots aquests nombres es coneixen amb el nom de ternes pitagòriques i Euclides ja va demostrar fa dies que de ternes pitagòriques n'hi ha infinites. Aquí en pot trobar un bon sarpat.

Però si passem dels quadrats a les potències cúbiques la cosa canvia molt més del que pot arribar a imaginar-se. L'equació x³+y³=z³no admet cap solució amb nombres enters positius! Això, geomètricament, vol dir que si tenim dos cubs d'arestes enteres x i y, no existeix cap cub d'aresta entera z tal que el seu volum sigui igual a la suma dels volums dels altres cubs.

Al segle XVII, Pierre de Fermat considerà la forma general d'aquests tipus d'equacions: xⁿ+yⁿ=zⁿ i intentà buscar solucions enteres positives x, y, z per exponents majors o iguals a 3. Fermat va aprofitar per marcar-se un farol i deixar escrit en el marge d'un llibre una notació on afirmava que havia demostrat la no existència de solucions enteres en aquest tipus d'equacions però que no la podia transcriure per falta d'espai tot i tenir un breu i brillant raonament. Toma ya! Realment Fermat va aconseguir demostrar-ho o era un bromista? No ho sabrem. L'únic que podem dir és que el ja conegut com l'Últim teorema de Fermat (UTF) va haver d'esperar 300 anys en ser demostrat i ho va aconseguir l'any 1993 Andrew Wiles: el 23 de juny ho exposava a l'institut Isaac Newton de Cambridge. Però res, va resultar que en la demostració hi havia una errada. Un any després, el 19 de setembre de 1994, el propi Wiles i el seu alumne Richard Taylor van aconseguir completar la demostració sense cap errada. Wiles va romandre set anys tancat a casa dedicat exclusivament a aquesta resolució. En aquell època jo era estudiant de la facultat de Matemàtiques de la UAB i imagini's el rebombori que comportà!

Andrew Wiles amb l'enunciat de l'UTF

Molts havien atacat la demostració de l'UTF anteriorment. Alguns d'aquests van tenir la idea d'endinsar-se en el món de les corbes o les superfícies en el pla i trobar coordenades enteres de punts, van convertir un problema d'enters aparentment senzill en un complicat problema de geometria algebraica. Gràcies a totes les idees aportades Wiles va poder concloure la demostració.

Ara, Andrew Wiles, de la universitat d'Oxford ha estat guardonat amb el Premi Abel 2016 de matemàtiques que atorga la Norwegian Academy of Science and Letters"per la seua impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat mitjançant la conjectura de modularitat de corbes el·líptiques semiestables, iniciant una nova era en la teoria de nombres".

En aquest programa de la BBC es pot veure un documental de 45 minuts sobre l'UTF -estaria bé que de tant en tant TV3 en fes algun, enlloc de tantes històries de futbolistes...-:
BBC Horizon - Fermat's Last Theorem from mmenchu on Vimeo.

Més enllaços relacionats:

L'últim Teorema de Fermat a Gaussianos.
Andrew Wiles recibe el premio Abel 2016 a La Ciencia de la Mula Francis.
How math's most famous proof nearly broke a Nautilus.
Fermat's last theorem earns Andrew Wiles the Abel Prize a la revista Nature.
El teorema de Fermat y sus historias (imprescindible si ho vol conèixer tot) de Leo Corry a la Gaceta de la RSME.

Altres escrits que he fet sobre el Premi Abel:

«Punto es punto», «Penalti es cuando árbitro pita» i «Futbol es futbol». Aquestes tres frases clàssiques del món futbolístic són creació de l’extrenador Vujadin Boskov. Fixint-se que les frases no són pas grans reflexions filosòfiques cartesianes però sí que es fan servir, sobretot l’última, com a resposta comodí en qualsevol roda de premsa quan no es sap què dir.

I és que futbol és futbol, sí, però parlar de futbol ens porta no només a àmbits esportius, sinó també a l’econòmic, el social, el polític i l’històric. La història dels clubs de futbol sovint està relacionada amb la història d’un país, una regió o una ciutat. Veiem alguns exemples: el bielorús BATE Borisov relacionat amb l’epicentre industrial en què es convertí aquesta ciutat després de la Segona Guerra Mundial -de fet la paraula BATE és l’acrònim d’Equipaments Electrònics per a Automòbils i Tractors de Borisov, per goig del Postureig de Lleida-, els equips amb el nom de Dinamo que hi havia escampats per la URSS eren creats pel ministeri de l’Interior soviètic, la rivalitat entre Boca i River té les arrels en la divisió entre classes altes i populars, el Tasmania de Berlin fou creat per raons polítiques per compensar el descens de l’Hertha el 1965 o l’Acadèmica de Coïmbra que plantà cara a la dictadura portuguesa.

El nom de Lleida, des del punt de vista futbolístic, està associat amb el Lérida Balompié, la UnióEsportiva Lleida i el Lleida Esportiu. Que la història del Lleida també va lligada a la història de la nostra ciutat i a l’evolució de la societat es pot veure de manera força clara en el guardonat documental “75 anys en blau” de l’Oriol Jové.

Com s’atansa Sant Jordi i tots els senyors seriosos i senyores serioses que escriuen articles d’opinió acostumen a escriure un article sobre algun llibre que recomanen, jo, que no sé si sóc seriós, faré també l’esforç de recomanar un llibre. “Blau al firmament”és un recull en trenta capítols de vivències i anècdotes relacionades amb lo nostre Lleida escrits per trenta personatges relacionats amb el club. La selecció és prou transversal per trobar-nos-hi històries de tots colors i tots els gustos. En el llibre hi tenen cabuda els entrenadors nostresinyóMané i Emili Vicente, l’exjugador Txema Alonso, l’expresident Gausí, l’actual president Albert Esteve, l’alcalde Àngel Ros, el rector Roberto Fernández, periodistes high-level com el Jordi Guardiola, el Daniel Badia, l’Artur Peguera i l’Albert Escuer. I també aficionats com elJordi Camí, el Marc Cerón, l’Oriol Jové o el RamonUsall, gran coneixedor de les relacions entre història i esport que comentava abans.

El llibre, ideat per l’Associació d’Amics del Lleida i publicat per la junedenca editorial Fonoll -que porta uns quants Sant Jordi on fire- no es descuida cap detall romàntic en l’edició: el disseny de portada és del Miquel Àngel Poch a partir d’una foto de l’arxiu del Josep Porta on es veu Mario Duran -cosí del president- celebrant un gol l’any 1953, el títol del llibre és extret de l’inici d’una de les estrofes de l’himne, i només començar ens trobem amb una frase del gran Manolo Bademunt que pot identificar-nos a tots i totes els que hi hem participat i que no reproduiré aquí -així els deixaré amb les ganes i hauran d’apropar-se a la llibreria a llegir-la-. A més, l’edició del llibre és sense ànim de lucre -me van preguntar si serviria per a pagar nòmines- ja que amb la seua compra es col·labora amb l’associació Afanoc de nens amb càncer. Què més vol?

I si ha de regalar un llibre per a canalla i es troba més perdut que Leo Messi al Vicente Calderón, deixi’m recomanar-ne un també “La caragolada”. El conte explica la història del Patufet que se’n va a plegar caragols, els fa a la llauna i se’n va a l’Aplec. No li pot faltar a cap crio de Lleida, cregui’m.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/4/2016)

Cucharadaés l'exemple clar de com un grup amb una creativitat i professionalitat absoluta se pot veure abocat al fracàs per culpa d'una nefasta campanya de promoció. Amb influències que anaven des d'Alice Cooper a Frank Zappa, es van avançar uns anys de l'època que potser els hagués anat molt millor.

El grup es va formar l'any 1977 amb José Manuel Díaz a la bateria, Antonio Molina i Jesús Vidal a la guitarra procedents d'Spooful i un cantant i baix que provenia de l'orquestra valenciana Lemon Show, Manolo Tena. Van començar tocant pel metro de Madrid fins que el Mariscal Romero de Chapa Discos va fixar-se en ells. Primer els va fer gravar el single "Social peligrosidad" (1978) pel disc col·lectiu "Viva el rollo". La cançó que encara podria ser vigent en els nostres dies té una lletra social i de denúncia, cosa que feu que tingués molt bona acollida en les emissores de ràdio. En els seus directes utilitzaven un repertori de disfresses, maquillatges i posades en escenes que recordaven Frank Zappa i que anys més tard copiaria aquesta posada en escena Javier Gurruchaga.

Amb l'èxit del single, ChapaDiscos encomanà a Teddy Bautista que produís el primer disc dels Cucharada "El limpiabotas que quería ser torero" (1979) amb col·laboracions de Moncho Alpuente o Hilario Camacho. Però va ser un fracàs més gran que na investidura de Pedro Sánchez. L'any 1980 ho tornen a intentar amb el single "Quiero bailar rock and roll" -que anys després versionarien tremendament els Siniestro Total- amb uns arranjaments tope modernets i molta sofisticació. Però res de res. Cucharada desapareix d'escena i Manolo Tena crea el grup Alarma!!!

Manolo Tena va endur-se el bateria José Manuel Díaz i juntament amb el guitarra Jaime Asúa va engegar aquest nou projecte. Com estem parlant d'inicis dels vuitanta de seguida se'ls va comparar amb The Police, cosa curiosa si tenim en compte que abans de posar el nom definitiu d'Alarma!!! es feien dir FBI. Van debutar en directe l'any 1984 fent de teloners ni més ni menys que dels Leño. Els de la discogràfica Mercury van fixar-se en ells i aquell mateix any enregistraven el seu primer àlbum "Alarma!!!", amb les cançons escrites per Tena, que ja s'estava convertint en un prolífic lletrista per altres artistes com Miguel Ríos. Tot i bones cançons com "Para ti", "Lola" i "Tu amor" el disc no tingué l'èxit desitjat potser per una saturació de grups que estaven sorgint en aquella època de la movida.

L'any següent ho tronen a intentar amb "En el lado oscuro" (1985). Un disc de molta qualitat amb temes clàssic com "Marilyn Monroe" -popularitzat posteriorment per Miguel Rios- o "Frío", que anys més tard recuperaren Los Secretos i la parella defensora de gairebé totes -excepte les referents a Catalunya- les causes progressistes Ana Belén i Víctor Manuel. Per promocionar el disc MiguelRios els fitxà per la seua gira de Rock en el ruedo. Però res, la gira va ser un fracàs i no van acabar d'arrencar.

Vistos els fiascos de Cucharada i Alarma!!!, Manolo Tena va decidir emprendre carrera en solitari. Començà amb una petita discogràfica madrilenya, Elígeme, per gravar el primer disc "Tan raro" (1988), un disc que passà desapercebut totalment. Com va veure que això dels discos no acabava de ser el seu fort es va dedicar a les composicions per a altres artistes: Miguel Ríos, Ana Belén, Rosario, Luz Casal, Los Secretos...

La sort se li comença a posar de cara i l'any 1992 la multinacional Sony es fixa en ell editant el disc que, aquest sí, el consagraria definitivament en el món musical "Sangre española" (1992). L'àlbum, amb una producció magnífica, es gravà als EUA. En ell s'inclouen gran singles -els quals els tinc ben guardadets en unes edicions limitadíssimes de pocs exemplars-: "Loco por verte", "Tocar madera", "Sangre española", "Sal y limón", "Desnudo bajo las lluvias" i una cançó a la qual li tinc molt carinyo que és "Qué te pasa". La cançó és molt trista però la base musical la fa molt agradable d'escoltar. Tinc el record de quan feia COU, un dia que a un de classe se li va espatllar la moto ens vam posar a cantar-li tota la classe a l'uníson tengo la moto estropeada... El disc superà el mig milió de còpies venudes i sense dubte es converti en un disc clau del pop espanyol. Manolo Tena va guanyar un bon sarpat de quartets i se'n va anar a viure a Miami.

Aprofitant aquest bestial èxit de Tena en solitari, l'any 1994 Polygram decideix treure una recopilació dels Alarma!!! amb dos temes inèdits: el fantàstic "Colgado de ti" -el millor tema dels grup- i "Esta noche", un himne a la marihuana. No podia faltar.

L'any 1995 li arriba "Las mentiras del viento", un altre excel·lent treball amb temes com el que dóna títol al disc o "Una canción para ti". A continuació publica "Juego para dos" (1997) amb "Te deseo" o "La carta". Aquest fou el seu últim disc amb Sony ja que l'any 2000 creà el seu propi segell discogràfic Krypton i el qual estrenà amb "Insólito" (2000) que incloïa la cançó principal de la banda sonora de "París-Tumbuctú".

A partir d'aquí continua gravant, amb una fantàstica versió del "Cuerpo de mujer" d'Antonio Flores (que no he trobat a Youtube) publicada en el disc homenatge "Cosas tuyas", i altres discos amb poca repercussió , l'últim "Casualidades" (2015). Tena havia de combatre amb els seus problemes amb les adicions que feien que en alguns concerts últims sortís a actuar en un estat diguem-ne no gaire catòlic perpetrant les ires del públic assistent. Ara, el timbre de veu més característic del pop espanyol, ha mort als 64 anys culpa d'un càncer de fetge del qual no es va voler tractar amb radioteràpia però sí amb "remeis naturals".

Hi ha hagut quatre icones musicals que van marcar la dècada dels vuitanta: Madonna, Michael Jackson, Bruce Springsteen i Prince.

Prince Roger Nelson va néixer l'any 1958 a Minneápolis fill del pianista i de la cantant del trio de jazz Prince Roger, d'on sortí el nom del seu fill. Als set anys el jovenet Prince comença les seues classes de piano i amb només deu anys ja anava al seu primer concert, el seu padrastre Hayward Baker el portà a veure James Brown. Perquè es facin la idea i poder comparar, un servidor va anar a veure el seu primer concert als quinze anys i fou de la Década Prodigiosa. Igualet. Als dotze anys s'escapà de casa per anar a viure amb el seu pare ja divorciat. També viu a casa del seu íntim amic Andre Cymone, qui tornarà a sortir per l'article. En aquestes dates son pare li regala la seua primera guitarra i amb tretze anys el paio ja domina varis instruments.

L'any 1972, fitxat per la germana d'André, entra a formar part del grup col·legial Grand Central, grup pel qual també hi passaren el futur súperproductor Terry Lewis i el cantant Morris Day. Prince, ja començant a fer-se veure que el seu ego podia amb tot el que l'envoltava, el canvià de nom per anomenar-lo Champagne. Prince escriu les cançons barrejant folk, funk i rhythm and blues.Veient que això de la música li tirava més que un cartell en castellà als regidors de Ciutadans, Prince deixà els estudis als setze anys per dedicar-se, ara ja sí, a jornada completa al món de la música. Primer treballa al voltant del grup Flyte Time amb el bateria Jellybean Johnson i el cantant Alexander O'Neal, noms bàsics de la música negra dels vuitanta. El seu primer contracte en un estudi de gravació fou per la part instrumental d'un disc d'un tal Pepé Willie. Superava tant en talent el petit geni a l'artista del disc que l'any 1986 es reedita sota el títol de "The Minneapolis Genius: 94 East". Després de Memphis, Detroit i Filadèlfia i gràcies a aquests noms podem parlar també d'un so Minneápolis.

Al mateix temps enregistra les seues primeres maquetes que de seguida causen un gran impacte, les olora Owen Husney, i tenen com a conseqüència la signatura d'un contracte milionari amb la discogràfica Warner. L'"única" condició que posa Princeés que ell pugui fer el que li doni la gana amb la seua música. Així l'any 1978 surt el seu primer disc "For you", produït per ell mateix (yo me lo guiso yo me lo como) i que no ven allò que tenia previst i el cost del disc acaba triplicant-se d'allò que hi havia pressupostat. El seu primer single fou "Soft and wet" que està silenciada en tots els vídeos de Youtube però que els hi puc deixar el sampleig que feu MCHammer l'any 1990. Sort del single, que va vendre 350.000 còpies i es col·locà ben amunt en les llistes de rythm and blues per compensar les xifres de vendes del disc.

El gener de 1979 s'entrena en el teatre Capri de Minneápolis en una gira en directe acompanyat de l'amic André Cymone, el guitarra Dez Dickerson, el bateria Bobby Z i els teclistes Matt Fink i Gayle Chapman que formarien la banda d'acompanyament de Prince amb el nom de The Revolution. Aquell mateix any, a l'octubre, es publica el seu segon disc "Prince", que només aparéixer ven de patac mig milió de còpies, i això que s'havia fet només en un mes i mig i els de Warner estaven cagats després de fracàs econòmic del primer. El single "I wanna be your lover" arriba a disc d'or. Aquest èxit el porta a creuar l'Atlàntic i l'any 1981 debuta a Londres. Només fa un concert al London Lyceum. N hi havia ni Déu al públic. Al juliol es publica un disc dels The Time (el grup de Morris Day, a qui he anomenat fa tres paràgrafs) amb cançons escrites per Prince sota el pseudònim de Jamie Starr. Es comencen a veure els seus dots instrumentals i de lletrista. Es van extreure quatre singles del disc -"Why you wanna treat me so bad", "Still waiting", "Sexy dancer" - però cap tingué un excessiu èxit, va passar el contrari que en el primer disc. Els aviso que costa molt trobar cançons de Prince, no són ni a Spotify i moltes ni a Youtube.

El 1980 publica "Dirty mind", un desastre de disc que Prince va voler gravar sol a casa seua perquè ell solet era prou bo per fer-ho tot. Quan encara no era prou conegut el Rolling Stones el van fitxar per obrir la seua gira, i en el seu primer concert va haver de deixar l'escenari perquè li van fotre ampolles al cap, al dia següent li van llençar una bossa de basura a sobre, marxà plorant de l'escenari i abandonà la gira. A finals de 1981 edita "Controversy" que torna a superar el milió de còpies venudes però la consagració definitiva li arriba l'octubre de 1982 amb el cinquè disc "1999" que té un èxit tremendo. La cançó que més hi influí fou el segon single "Little red corvette", una fusió de rock i funk amb un reconegut solo de guitarra que l'artista havia escrit en el seient de darrere d'un Ford Edsel després d'haver-se quedat dormit. També és d'aquest disc la coneguda "1999"... potser són les dos millor cançons seues?

Prince no té prou amb tot això, li queda la seua faceta d'actor i a finals de 1983 comença el rodatge de "Purple rain" durant set setmanes amb un cost d'un milió de dòlars per setmana. L'avançament de la banda sonora fou "When doves cry" (1984) que ven dos milions de discos i es converteix en el single més venut aquell any, i això que va cometre l'excentricitat d'esborarr la pista del baix en l'últim moment. El 27 de juliol s'estrena la pel·lícula, que recapta un milió de dòlars cada dia durant dos mesos. La pel·lícula guanya l'Òscar a la millor banda sonora i el disc guanya un Grammy -els dos premis més grossos- i ven un milió de còpies en una setmana. També són èxits del disc "Let's go crazy", "I would die 4U" -Prince posa de moda substituir les paraules to i you per 2 i U-, "Take me with U" i "Purple rain", aquesta última sonada fins a rebentar. El cost de producció cobert en escreix. Potser que el president del Lleida Esportiu pensi en gravar discos. Comença una monumental gira pels EUA amb dos milions d'entrades venudes i promocionant una nova percussionista i cantant Sheila E amb qui gravaria el duet "A love bizarre"(1985). "Purple rain"és el setè disc més venut de la dècada dels vuitanta.

L'any 1985 se l'ofereix participar en la cançó "We are the world" -sí que hi participa Sheila E- però denega la seua presència dient que ell no vol cantar amb ningú -tornem amb el seu ego- però a canvi cedeix al projecte USA for Africa el tema "Four tears in you eyes". Aquest fet li comportà el primer gran atac fort de la premsa. El segon fou a Londres quan se li va fer entrega del guardó al millor artista internacional del 85 quan es despatxà amb poques paraules, no volgué fer declaracions a la premsa i se'n tornà pitant cap a casa. A partir d'aquí la carrera de Prince disminuirà en qualitat musical i augmentarà en polèmiques amb la premsa i les discogràfiques. Així que, aquest mateix 1985 deixa Warner per Paisley Park i debuta en el nou segell discogràfic amb "Around the world in a day", un disc potser del pitjor que ha fet però amb un parell de singles d'èxit: una de bona "Raspberry Beret" i una de dolenta "Pop life".

Continuarà...

Permet-me que me dirigeixi a tu amb la cordialitat amb què sempre hem parlat i el bon tracte mantingut des de que ens coneixem fa cosa de quatre anys, quan a uns quants pesats se’ns va acudir aquesta idea de demanar una assemblea informativa per tal que poguéssiu exposar-nos les vostres idees i intencions després d’una primera temporada poc comunicativa, tal i com vau reconèixer.

El 18 de maig de 2013 fèieu aquesta primera assemblea on crec que a molts abonats -perquè no som socis, recordem-ho- ens va convèncer la teua gestió. Recordo algunes frases teues que tots compartíem: «si no hi ha ingressos no hi ha projectes», «què preferiu, estar a 2B nets o a 2A amb un forat de 10 quilos?», i a més ens informaves que fèieu gestió econòmica mes a mes amb el mètode dels «ingressos consolidats», expressió que has repetit un fotimer de vegades i que consisteix en no comptabilitzar un ingrès fins que realment no es té. Perfecte, tots contents. A més acabaves la intervenció dient que a maig de 2013 els ingressos superaven en 100.000 € les despeses. Finalment es va reconèixer un superàvit de 18.500 €. Els que ens ho vam creure estàvem més eufòrics que un regidor de Ciutadans davant d’un cartell bilingüe, sobretot si recordàvem com havia acabat la Unió Esportiva, en pau descansi.

El 14 de juny de 2014 es feia la II assemblea. Allí hi era per escoltar-te com a president del club que du el nom de Lleida. Perquè es digui Unió, es digui Esportiu o es digui uns quants paios de Lleida que foten bardos a la pilota, aquest club me’l sentiré meu. En aquesta ocasió es va fer famosa una altra de les teues frases «no gastem ni un euro que no tenim», dita amb aquella entonació tan característica teua començant parlant fluix i acabant fort. Ens vens que el principal objectiu econòmic és «ser sostenibles», ens anomenes els quatre pilars bàsics en els quals el club es sosté: «il·lusió, humilitat, ambició i compromís» i ens soltes un superàvit de 35.000 €. Alça Manela! I tots una altra vegada convençuts. Olé, olé. En aquesta assemblea també mos vas vendre el Museu del Lleida pel setembre de 2014, punyetero, com en saps de tocar la fibra quan vols, eh?

I el 16 de maig de 2015 hi tornem a ser, allà dalt al Castell, a interessar-nos per com va la pestanyó al club. Escoltem un altre cop el «club sostenible» i els «ingressos consolidats» i un saldo positiu en aquest banc amb qui treballes, que se veu fa les transferències tard, de 15.000 €. I una altra vegada tots contents i rient perquè la gestió econòmica era digna de ser explicada a Oxford. I tornava a sortir el Museu del Lleida, que com si d’un estudiant maldestre de l’ESO fos el tornem a deixar pel setembre. Un any després el Museu està més desaparegut que els votants d’Unió.

Però, vet aquí, que enguany no sé què ha passat Albert. Uns «ingressos consolidats», una sostenibilitat i un «no gastarem ni un euro que no tinguem» i patapam, els jugadors amb nòmines pendents des de fa mesos. Què ens has fet Albert, tan feliços que érem amb la suposada bona gestió econòmica del club? Com és que ara es deuen quartos fins i tot a jugadors de la temporada passada? Entenc que hagi pogut haver una tensió de tresoreria imprevista sobretot treballant amb els pressupostos ajustats amb què es treballen, però tant costa explicar-ho clarament? Se’ns ha quedat a tots una cara que ni el cartell de la Festa Major.

I també sé, Albert, que fareu el possible per abonar tots els pagaments i que hi deveu estar treballant sense parar. Però home, no calia haver arribat a aquest extrem, això del «cria cuervos» i de bloquejar watsapps és molt lleig. I més per vosaltres, que esteu tan pendents del que diuen els periodistes i del que es diu a les xarxes socials. El comunicat dels jugadors fou demolidor i penso que això és el que mos va saber més greu a tots. Que l’Idiakez parli de «situació personal límit» i de «temporada trista i surrealista perquè estan més patint que disfrutant» ens va fer més mal que la situació econòmica en sí. La comunicació i les bones maneres entre persones no poden fallar mai i en això a la directiva us ha fallat la humilitat i el compromís que tu mateix pregonaves.

I ara a gaudir del play-off, a omplir el camp i li dius a ton germà Jordi que comenci a buscar jugadors per a 2A, que té un molt bon ull fitxant… però ei, amb humilitat, compromís, il·lusió i ambició. I no gastant ni un euro més del que tinguem. No fos cas.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de maig de 2016)

David Bowie (II) - Diamond dogs

David Bowie (III) - Young Americans

Glenn Frey - The heat is on

Black - Viure és tan meravellós

Jefferson Airplane - White rabbit

Unes quantes idees per a la comissió de carrers

Earth, Wind & Fire - Boggie wonderland

Es satànic l'"Hotel California" dels Eagles?

Les ones gravitacionals

Maristes

I avui també parlem de política

Avui parlem del temps

The Beatles - I am the walrus

Cases de discos

Emerson, Lake & Palmer - Are you ready, Eddy?

Pitàgores, Fermat, Andrew Wiles i l'Abel 2016.

Blau al firmament

Manolo Tena - Qué te pasa

Prince (I) - 1999

Benvolgut Albert