The Cars - You might think

Boston, any 1976, el cantant i guitarrista Ric Ocasek, el baix Benjamin Orr, el guitarra Elliot Easton i el teclista Greg Hawkes formen un grup de nom Cap'n'Swing. Al poc temps incorporen el bateria David Robinson dels The Modern Lovers que els suggereix un canvi de nom i s'autobategen com The Cars. Segons ells buscaven un nom "so easy to spell". A fe de déu que ho van encertar.

Els seus inicis en directe van ser al club The Rot de Boston, on coneixen a Fred Lewis, qui es convertiria en el seu mànager i que, immediatament, els aconsegueix un contracte amb Elektra Records. 

El picture disc

Al novembre de 1978 fan una primera minigira per Anglaterra, Bèlgica, França i Alemanya i entren a la història de la música amb el seu single "My best friend's girl" -número 3 en llistes- ja que es converteix en el primer disc serigrafiat (picture disc) venut oficialment. El disc de presentació en el qual s'inclouen aquestes primeres cançons es titula "The Cars" (1978), així per evitar confusions, sota producció de Roy Thomas Baker. El disc, gravat en només 12 dies, ven sis milions de còpies i la revista Rolling Stone els situa en portada com a millor grup debutant de l'any 78. Amb professionalitat i amb molta diversió als concerts de seguida es converteixen en una banda vital dins de la new wave. D'aquest disc també és "Just what I needed", cançó que l'any donaria nom a una antologia de gran èxits l'any 1995. L'agost de 1979 fan el primer superconcert davant mig milió de persones al Central Park de Nova York.

Després de l'enorme èxit del primer disc, arriba el segon disc "Candy-O" (1979), que va resultar ser tot el contrari del primer. Tant d'èxit inicial va provocar que la discogràfica els fes enregistrar aquest elapé de manera precipitada entre gira i gira. El primer single "Let's go" va ser un autèntic fracàs però per si una cosa és conegut aquest disc és per la seua polèmica portada pin-up ideada per David Robinson i dibuixada per Alberto Vargas, la model era Candy Moore, la novia de Robinson. La O de Candy significava obnoxious -detestable-. Tot i això aconsegueixen vendre quatre milions de còpies. El grup continua passant-s'ho bé a l'escenari i el seu caràcter els porta a presentar un programa a la televisió americana.

Amb el més rocker "Panorama" (1980) recuperen públic i amb el més pop guitarrer de "Shake it up" (1981) tornen als nivells de popularitat inicials sobretot gràcies al tema que dona títol al disc "Shake it up" però també a "Since you are gone" o "Victim of love". Ric Ocasekés el líder de The Cars amb totes les lletres i la seua personalitat és excessivament forta per quedar ocultat entremig de tots els components, així que Ocasek debuta en solitari amb el disc "Beatitude" (1982) que sona exactament igual que un disc dels The Cars. Escolteu "Jimmy, Jimmy" per exemple

Arriba el cinquè disc, l'apoteòsic "Heartbeat city" (1984), el seu millor disc i un dels millors del pop-rock dels vuitanta. Sense dubte. Tal qual. Amb la producció de Mutt Lange (AC/DC i Foreigner) al disc s'inclouen unes quantes cançons de cap a peus... escoltin sinó la preciosa balada cantada per Orr "Drive" -al videoclip hi surt la model Paulina Porizkova, esposa d'Ocasek-, "You might think" (repescada per a la peli d'animació Cars 2 i que en el seu dia va guanyar el premi Video of the year de la MTV), "Magic" i "Heartbeat city". Per cert, el "Drive" va ser versionada ni més ni menys que per Julio Iglesias l'any 2006 pel seu disc "Romantic classics". Amb aquest històric disc els The Cars van batre records de vendes i Ocasek se va repensar que el millor seria continuar amb el grup. I, per cert, una altra artística portada desplegable idea de Robinson i obra de Peter Phillip. Innovadors també en els videoclips, el vídeo de "Hello again" fou dirigit per Andy Warhol. El 1985 actuen al Live Aid interpretant aquests quatre èxits en directe.

El 1985 es publica un "Greatest hits" (1985)  amb la inèdita "Tonight she comes". El sisè i últim disc d'aquesta etapa de The Cars fou "Door to door" (1987) amb "You're the girl" com a single principal i últim tema de la banda que arribà a entrar al Top 40. El grup es separa oficialment el 1988.

Ocasek, mentrestant, va publicant discos en solitari, amb "This side of paradise" (1986) col·loca el número 1 "Emotion in motion" quan encara aconseguia èxits amb el grup. En aquesta cançó hi col·labora Roland Orzabal dels Tears for Fears. Després vindria "Fireball zone" (1991), "Quick change world" (1993), fins a l'últim disc "Nexterday" (2005). Paral·lelament Elliot Easton, Greg Hawkes juntament amb el cantant Todd Rundgren, que tenia una veu similar a la d'Ocasek, formaren el 2005 el fracassat projecte The New Cars.

També va compaginar el món musical propi amb el de productor i caçatalents. Així va produir el "Rock steady" dels No Doubt, el "Rock for light" de Bad Brains, el "The gray race" de Bad Religion, el "High/Low" de Nada Surf, i va ser el descobridor i productor del fabulós disc de debut de Weezer amb "Buddy Holly" i "Undone- the sweater song".

L'any 2011 o per ganes o per falta de quartos, els The Cars es tornen a reunir, sense Benjamin Orr que morí l'any 2000 i tornen a l'estudi per gravar "Move like this" amb "Sad song" com a tema destacat.

A Ric Ocasek el va trobar mort en estranyes circumstàncies la seua esposa Paulina a la seua casa de Gramercy Park a Nova York. No sabem del cert si tenia 70 o 75 anys. Oficialment l'autòpsia ha dit que el decés es produí per malaltia cardiovascular hipertensa i arterioscleròtica.